XARNEGASSA!!!!!!!!!

Com en el dia de la marmota, en aquella gran pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, ahir entre una i dues de la matinada com molts dies, l’únic espècimen mereixedor del títol de campió mundial i guardonat per unanimitat com la xarnegassa vivent per excel·lència, la nostre educada (malament però educada) veïna, amb els seus martellejants talons, la seva mal modulada veu (a l’alça per desgràcia), amb la seva poca precisió de càlcul de potencia manual obrint i tancant portes, i seguida per un sempre canviant acompanyant masculí abans d’un espetec fill de la patacada entre marc i porta, ens avisa que ja és amb nosaltres. Senyal premonitori e inequívoc d’una nit de lectura forçada. No per a ella, la teoria no és el seu fort, en canvi la practica, que domina de meravella si sembla ser-ho.

De ben petit que tinc problemes per dormir, i moltes nits de vigília m’han ensenyat a no perdre els nervis, tot i que les circumstancies d’aquesta nit deixen poc espai per altres estats anímics. Així que respiro profundament vàries vegades, encenc la làmpada i mentre les meves pupil·les lluiten amb la llum acabada de néixer, amb dificultat i mala llet continguda, agafo el llibre de rigor i me’l planto davant dels morros. Fent gala del meu estat, afusello paraules com en un joc de marcians, matant per matar sense reconèixer cap cara. Desprès de rebentar tres vegades el mateix exercit invasor, tanco el llibre tot reconeixent l’absurd d’aquella aniquilació marciana, i reflexiono:

Si fos una pel·lícula muda, amb color o sense, l’espectador, convençut per la meva sentida interpretació, deduiria gràcies a la meva concentrada i absorta mirada, una total compenetració entre els meus pensaments i el que llegeixo. I realment el meu cervell capficat en pensaments clars com els que no veig però tinc davant en forma de lletres escampades, es tradueix en una mirada precisa, com si l’escrit llegit ( en el cas de l’espectador) o els meus punys aterrant forçosament entre dues celles ben il·luminades i femenines (en el meu cas), fossin palpables a dos pams de la meva cara.

Torno a respirar a fons i mentre aquells talons intenten arreglar el parquet veí i la seva portadora llença quantitats industrials d’ordres insondables, decideixo canviar de tribuna a pelús, on el rugir d’aquell motor de tres-cents cavalls de potencia mal guiada, resulta més suportable per les orelles, i sobretot per l’ànima.

Encara m’acompanya el meu llibre, una eina tant efectiva per distreure’m, com un escuradents com a pinxo de fira, sempre que no el mossegui per descarregar l’energia sobrant dels meus muscles garratibats.

Una altre tongada d’inhalacions amb les seves corresponents exhalacions d’aire carregat fins els topes. I mentre penso amb el creador de la teoria del relaxament a través de la respiració profunda, per un moment la flota de potents avions que generalment guardo en el hangar del saber estar, canvien de rumb per aterrar en plan camicaze sobre l’home (o dona) d’aire comprimit (reprimit millor), però els pilots al rebre noves instruccions del pis veí, tornen al seu full de ruta original, dins del meu plaent imaginari.

A menys de deu metres, la cavalleria muntada pren possessió del camp de batalla, i de lluny arriben proclames de venjança carnal. Durant la primera hora, la batalla no és molt intensa, cossos i ments, encara són fredes, bales i fletxes sonen llunyanes, però de tant en tant algunes troben el seu destí i els seus destinataris, expressant-se, projecten sons típics de l’anima humana en valls de so tènue.

La trifulga a mida que succeeixen els minuts, puja de to. Queden poques bales, tanmateix les fletxes xiulen i espeteguen com el crepitar d’un fuet contra carn i ossos. Només resten els guerrers més valents i forts, més sentits i ressentits i amb els seus sobre esforços; els conseqüents gemecs, sospirs i crits ofegats em recorden la barreja de sons d’una gossa en cel esperant un mascle, que neguitós com ella udola demanant pietat a la balla d’una gossera.

Finalment la lluita es lliura sense armes, cos a cos, i sentint de prop l’intercanvi de fluids amb el seus corresponents efluvis emanant incombustibles arriba al seu punt àlgid de bracet de frases clàssiques del llenguatge masoquista.

Portes, finestres, parets, llibres i múltiples pensaments son insuficients per ofegar aquella soferta carnisseria humana entre suor i llàgrimes, i com aquell qui intenta separar una escaramussa entre gossos, raspo les meves cordes vocals fins trobar l’equilibri perfecte entre greus i aguts just per fer palesa la meva sobresaturada paciència.

Tot i l’efectiu raspat de gola, encara queden els penals, molt igualats per cert, perfectes per algú expectant però infinits per els que odiem el futbol. Tot i així i sense saber el resultat final, després dels vint minuts de rigor per rebaixar l’atac d’histèria que em domina i d’escampar la fumera de pols i pólvora que impera en el camp, em dormo.

No dubto que desprès de dues hores i mitja, aquests experimentats lluitadors, mereixen un premi a la constància, resistència i potencia física, i sobretot ell per la psíquica, però no treu ferro al fet que cada dia no és diumenge, i que si, follar és molt saludable (si no ens passem amb el fuet), però el no dormir no gaire.

Però del que si dubto és: oci o feina?