LA DESICIÓ ENCERTADA

Ell mateix em va reconèixer que no era un passatemps gaire habitual -tot i ser molt útil per la superpoblació que amenaça al planeta- em comentà amb una mirada freda, tanmateix desbordant de bondat i humanitat.

Fa una setmana que escolto les esgarrifants notícies sobre el tema, però com tota notícia sobre catàstrofes naturals, no l’hi dono gaire importància. El que no es pot controlar no em mereix gaire atenció, a no ser que tals comentaris serveixin per alguna cosa. Si si, ja se que l’assassinat compulsiu no entra dins les catàstrofes naturals, més aviat trobem la noticia en l’apartat de successos, però les malalties mentals son un fet natural, quelcom que no deixa de ser un problema de la mateixa família que un huracà o un diluvi desmesurat. O això em pensava.

És dimarts, i com tots els dies de solejat hivern, pujo al terrat de casa per gaudir de tant reconfortant plaer que esdevé l’escalfor equilibrada del gran astre.
El meu -en excés- silenciós procedir, m’adjudica aquell matí una imatge inaudita com poques; després de graduar les pupiles per a la desmesurada quantitat lumínica que em depara la sortida a l’exterior de la cavernosa estança, se’m revela la foto d’un vell ajagut en una posició semi artrítica, amb un fusell a la ma observant els carrers que es deixen veure des de la terrassa.
Qualsevol amb dos dits de front recularia ràpidament. Que es pot esperar d’un home amb un fusell apuntant vianants? Això mateix és el que em reté allí; la curiositat.
Fent gala del tant ben aprés ensenyament social, llenço un bon dia seguit d’una frase morta sobre l’agradable temperatura que fa. Sense el sobresalt que comporta el fet de ser descobert fent alguna malifeta, el vell, mentre treu l’ull dret del visor telescòpic, amb les mateixes bones maneres em respon amb el corresponent bon dia, seguit d’uns encertats apunts sobre la desagradable humitat que impera en l’ambient.
Les gavines espolsant-se la mandra del matí no deixen de donar voltes per sobre nostre, cridant qui sap que a qui sap qui. Tots dos ens perdem entre l’ envejant imatge d’aquells gràcils moviments amb que ens delecten. Amb ganyotes i gemecs fa palesa la seva vellesa, i amb la ma lliure del fusell, acaricia el seu malmès coll a resultes de la regirada a la que ha estat sotmès mentre observava les voleiades.

- Deu meu, ara he quedat clavat! Oi que no deixa de ser graciós, que per culpa de la llibertat d’aquests essers se m’empresoni el coll? –deixà anar entre riures i gemecs bombollosos.
- Doncs si, els deus quan volen, en deixen anar cada una....

Sense adonar-me’n -­mentre que ell si ho advertia -, quasi mato aquell pobre home, que entre rialles i esbufecs, repeteix sense descans:

- Molt bona aquesta, els deus quan volen....! Molt bona, molt bona...

No tardo ni tres segons en comprendre aquell deliri, explotant entre rialles i avivant les seves.

- Prou, prou!- em suplica l’home buscant més mans per cobrir totes les parts afectades pel dolor.
- Si, si, deixem-ho aquí, o vol morir d’un infart?
- Fer volar la imaginació, això és el que hem de matar!

Dins l’humor absurd continuen les rialles a duo, fins que tots dos per terra, deixant que el sol assequi les llàgrimes, ens mirem uns segons, ens donem la ma i ens presentem.
Mantenim una conversa distesa i agradable, sense els comentaris de rigor típic dels desconeguts.

Està retirat em comenta, fou reporter fotogràfic arreu del mon; d’aquí la seva afició per observar a traves de diferents òptiques.
M’acosta el fusell, me’l desa curosament sobre la ma i m’anima a mirar el carrer, les persones i els objectes tant familiars per a mi.
- De ben segur mai havies reparat tant precisament amb el que veus cada dia oi? Aquella bústia per exemple, la distancia que ens separa, tot i veure-la de prop ens permet gaudir d’ella de manera més respectable, sense interferències, de manera més neutral, sense deixar-nos embadocar per la seva presencia. La distancia és molt important per no influenciar-nos. Que me’n dius de la gent? Segur que coneixes alguna persona.
- Si, la dependenta de la llibreria. Com sempre pren el sol buscant víctimes per guarir la seva verborrea matutina.
- Segueix-la, observa els seus moviments, reaccions, gestos; no tenen una llum nova? Clar que si, la de la insignificança. La llum de la desconeixença, la que ens situa allà on som; enlloc i arreu, enmig del no res tant ple de tot. Aquesta llunyania els escindeix del seu mon, de les seves amistats, familiars o enemics. Des de aquí no és res més que una part del paisatge, una part més que omple el pla de l’imatge. Com aquell arbre, la paperera o el cotxe blanc mal aparcat. Des de la distancia que ens permet l’objectiu, valgui la redundància, l’objectivitat decreix, no per fer-nos semblar deus des de les altures no… Ens converteix en jutges de paisà, sense la pressió del tribunal ni de les lleis.
- Una mica de raó si que té; podria comentar infinitat d’anècdotes sobre la dependenta, però ara mateix em dona la sensació que no son seves aquestes, que no li pertanyen. Ni tant sols el contacte dels seus peus amb el terra sembla real des d’aquesta perspectiva.
- No és la perspectiva el que la desvincula del terra, sinó el fet d’observar-la sense la seva presencia directe. Has aconseguit prescindir del seu ser, convertint-la en un petit punt d’imatge en l’espai. Un de tants que cohabitem en aquesta suposada existència, i un cop oblidada la seva verborrea, i tots els altres insignificants records o pensaments vers ella, només ens queda la seva imatge, perfilada amb cartró ploma com un cartell de publicitat fora d’una botiga. I no és res més que això oi? Uns metres cúbics d’imatge amb relleu ocupant un espai que minuts després ocuparà un altre cos. Fins i tot podríem dir que si no hi fos no canviaria res. L’essència de les persones o els objectes, no son més que miratges des de la llunyania.
Canviaria el mon si desapareixes aquesta o aquella persona? Quants minuts?
Quants dies? En cap cas serien canvis importants, més aviat comportarien re
direccions ínfimes en el seu entorn, com quan talen un arbre enmig d’un bosc:
algú es quedaria sense ombra, però algú se’n aprofitaria del sol.

- Be, però el seu entorn més proper rebria el patiment de la carència, amb tot el que comporta...
- Cert! Ara deixa el microscopi i mira més lluny, ha canviat quelcom? Ha quedat afectat el país? I la raça humana? I el planeta en si?
És evident que no. Detalls més insignificants com encendre una bombeta crearan
trastorns més grans que la mort d’aquesta miserable dona.
- Insignificant per a vostè!
- I per al mon en general, tot i que si la mort no fos natural, s’engegaria la maquinaria de la suposada justícia que amb el seu desgast energètic, malmetria mil vegades més que la simple mort en si.
- Així està a favor de l’assassinat perquè si?
- És una manera molt dura d’expressar-ho, però suposo que si.
- Sense remordiments?
- Si l’esser humà no cregués que és superior a qualsevol esser, no en tindria de remordiments. O a cas te remordiments l’home que trepitja una aranya per l’angunia que li representa el sol fet de mirar-la?
- No, però és diferent...
- Si, en aquest país i en d’altres està clar que si. I m’imagino que si parlem de matar animals per menjar-nos-els, aquest assassinat està més que justificat oi?
- És clar.
- Però si jo matés aquesta dependenta, qui diu que algú no se’n beneficiaria d’aquest lloc de treball, aconseguint el tant preuat sou per a menjar?
- Per deu! No parlarà seriosament!
- Reconec que matar gent compulsivament no és un hobby gaire habitual, i que a part de ser penat per a la llei, la moral no ho accepta però mirat fredament, des de la llunyania a través d’una òptica diferent, no esdevé un regal per al mon?
- No! En cap cas! No li diu res el dret a la vida?
- Em preocuparia més prescindir del dret a la mort, no creu?
- Ambdós son igualment importants!
- I qui mana sobre aquests destins que son vida i mort?
- Vostè no, o almenys no hauria se ser així. Qui és vostè per acabar amb la vida d’algú?
- Ningú.
- I doncs? Creu que seria just?
- Qui ho diu que el destí sigui just? A demés qui decideix el que és just o no?
- Jo podria matar-lo a vostè abans de que cometés cap més crim.
- I qui és vostè per cometre tal crim? Jajajajaja! Que li fa pensar que te les claus d’aquest cas en concret?
- Em semblaria més justa la seva mort que la de la dependenta.

L’home es treu un revòlver de la butxaca i me’l lliura reptant-me amb les següents paraules:

- Doncs si ho te tant clar.....endavant. Alliberis d’aquesta feixuga carrega que tant l’amoïna. Està carregat, i li he tret el segur.
- S’ha tornat boig?
- No, no és el cas. Però sembla que tenim un problema. O em mata o seguiré matant.
- No crec que haguem d’arribar a aquests extrems, em sembla que un centre per a bojos seria un terme mig més que acceptable.
- No em faci riure. Mai he sigut gaire amant dels pedaços, només serveixen per complicar les coses.

Fa estona que el fusell descansa en el mur amarat per l’ombra, i el pren abans de donar-me el revòlver. Com que em veu reticent a acceptar el revòlver, el desa a terra davant meu, i amb moltes dificultats passa al terrat del veí i és col·loca en posició per a disparar.

El mur que ens separa, només deixa el seu cap a la vista, d’ulls en amunt.

- Et podries posar a la meva dreta? Això si, no et deixis el revòlver.

No entenc el que pretén però accedeixo a fer-ho. En cap cas faré servir l’arma, tanmateix podrà ser un bon segur per a les negociacions.

- No se que pretén però no penso deixar-lo matar a ningú.
- Doncs no se’n parli més, premi el gallet o no tardaré gaire en fer-ho jo.
- Esperi! Doni’m uns minuts, necessito parlar amb vostè!
- No hi ha res a parlar, està tot molt clar. La societat ha tardat molts anys en convèncer el seu mal·leable cervell, i amb pocs minuts em seria impossible redreçar-lo. I pel que fa a mi....encara ho te més difícil.
- Però no veu que és una bogeria?
- Miri, està perdent segons, que en poca estona es convertiran en vides. Vostè mateix. Jo he de continuar el meu camí. Miri aquell nen, quines galtones!
- Escolti! No ho pot fer-ho això!
- Doncs aturi’m si ho te tant clar.
Te trenta segons per a decidir el que te que fer. I no se’n parli més. I compte amb
els moviments, si es mou per a colpejar-me premo el gallet.

Que faig? No trec la vista del que em deixa lliure el mur, mentre els meus pensaments lluiten a gran velocitat.

-L’aviso que ja n’ha consumit deu.

I comença a des contar segons des de el numero vint.

- Vint....dinou....divuit...

Alço el revòlver i l’amenaço entre crits tremolosos.
Impertèrrit continua acostant-se al zero.

- Catorze....tretze....dotze...

Gotes de suor s’escolen en els meu ulls. Tot jo estic xop d’una suor freda i àcida.

- Nou....vuit.....set....

Un torrent de llàgrimes dissolen la coïssor d’ulls. La coïssor interna, per contra augmenta exponencialment en cada segon cantat.

- Tres....dos....un....

Uns segons més tard, dos veïns sobresaltats es barallen sobre la procedència d’un tret. El pare està convençut de que es tracta d’una escopeta, el fill assegura reconèixer el so d’una pistola....