DÈCIMES

Deia que no era culpa seva, que una força superior el dominava. Parlava sempre d’un ésser que el manejava, que movia els mítics fils conduint-lo sense cura.

En quantes ocasions hem escoltat aquestes mateixes excuses, per tot seguit exigir justícia en favor del damnificat?

Coneixent el demandat, les coses canvien, ja que tinc dades molt útils per un veredicte casolà, i tot i només ser un conegut el meu veredicte moral s’acosta millor a la realitat del cas i la meva moral em demana justícia, però no la de les lleis, sinó la de la vida en si, l’única capaç d’entendre, l’única capaç d’excloure les necessitats ràpides d’una societat.

Aquí entrem en una espiral d’estira i arronses entre el mon pràctic i el mon ideal. Ja sé que no podem obviar el pràctic, però desfer-nos de l’ideal, esdevé una trampa mortal, i sobretot un desgravi més que important dins del delicat mon de la clemència.

Tots sabem que un violador, un assassí, un lladre, etc.. no hauria de delinquir impunement, o més ben dit, no hauria de tornar-hi, però és just castigar-lo quan el que l’ha dut a delinquir, segurament ja és fruit d’un patiment anterior? Podem negar-nos a l’evidencia que segurament ja ha pagat per anticipat?

Be, estem suposant moltes coses que desconeixem, però del cas que fèiem referència abans, en tinc suficients dades per confirmar, que si, el que va fer era digne de ser castigat(la llei ho diu ben clar) però el càstig, no serà igual d’injust que el que rebé el demandant per part del demandat? I així, no ens trobem en un tapa tapa ràpid, deixant de banda el més important, que és l’esser humà en conjunt, en favor d’un de sol, rebent de nou la patacada?

La llei mana, i l’únic que hem fet és netejar un gra de sorra, però la platja encara resta bruta, i per netejar aquell gra, ha calgut d’embrutar uns quants trepitjant-los mentre arribàvem amb aquella maquinaria obsoleta i plena de fugues d’oli.

No seré jo qui el jutgi defensant-lo i encara menys culpant-lo, no em pertany a mi aquest poder tant desagradable e injust, l’únic poder que tinc, per sort, és el de l’opinió. Insuficient però útil a la vegada que necessari..

Només demanaria una justícia més noble per aquest miserable, i per tots els altres que es troben en situacions semblants, millors o pitjors.

Solució? Encara no la tenim.

El que si tenim és un problema, i sense cap mena de dubte, una solució errònia...

El cafè ja era fred, i tot i saber del cert que ni calent n’ hagués extret el seu sabor amb el seu corresponent plaer, posat ja en capficar-me en tot el que em passes en aquelles hores, intentava degustar mentre deglutia sense remei.

A mi, per naturalesa, em costa fer dues coses alhora, magnificant-se quan una de elles és intentar resoldre un dubte, i més si és dels grans, universals(per ser precís).

A través del vidre, el sol, fora d’aquell ambient ventós i gèlid, aportava suficients punts en positiu en aquella continua pèrdua d’aquests. Sort en tenim del cos i la ment regulant els punts minut a minut per fer-nos més suportable el dia a dia.

Molts dies sota mínims pel que fa referència als punts, pot convertir-se en un desconcert, mutant a descontent general, canviant cap a la degradació del pensament per esdevenir en follia, o per dir-ho d’una manera menys maliciosa, un salt a una realitat menys propera a la de la mitjana de la societat, convertint-lo en un marcià, condemnat a la màxima incomprensió de l’entorn.

Per parar aquella maquinaria infernal, vaig fer una aposta de canvi en el meu estat; tant obsessionat en fer hores extres a la fabrica de desolacions continues, intentant capturar moments de goig a traves del sentit més directe i ràpid.

Dins dels clàssics del benestar, ben situat a les llistes, sempre tindrem el somriure d’un nen. Per a mi, és superat per el plor del nen, no el plor del dolor, sinó el plor de la exigència, aquell fals plor que porta de corco la parella novell, mentre aporta un somriure als pares més experimentats i algun que altre observador mentre pren cafè com qui agafa aire. Aquell plor de la innocència ja malmesa per la debilitat del bon cor dels pares, esdevé una llaminadura per un addicte al sucre com jo.

Aquells pares s’hipotecaven a ritme frenètic amb atencions. Amb el poder de l’angoixa modelant els seus rostres mentre s’esforçaven per contradir aquells muscles en un intent fallit per somriure al nen.

Un altre conegut del benestar és el silenci que ens regala la visió d’un carrer buit de gent però carregat de tramuntana empaitant tota mena d’objectes, agrupant-los amb un embolcall invisible per els racons, per de sobte fer-los esclatar en un cant a la llibertat deixant-los uns segons a mercè de la gravetat en conjunció amb la resistència del mateix aire, per de nou etzibar una fuetejada convulsa trencant aquella amistat efímera entre fulles i plàstics.

Un o varis cafès incandescents jugant entre solapa, coll i paletilla, en un intent de fusió amb la meva pell, varen callar aquell silenci de la ma d’un crit impetuós alhora que colèric, per convertir-se en renecs acompanyats de pensaments irracionals sobre aquell complot contra mi de les forces de la naturalesa més sàdica de la setmana.

De nou les alarmes s’esplaiaven amb raó, tornava a estar sota mínims, en números vermells. Aquell banc acabava de fer fallida, però mentre la cambrera es disculpava agenollada recollint restes de la trencadissa que jo ni havia escoltat, amb la mirada alta i el cap ben baix, em va regalar uns xecs al portador amb data instantània, que sense més miraments vaig acceptar deixant-me emportar per la reclama d’agradables sensacions.

Explicant-ho unes hores més tard a un amic em va dir: que estava bona?

La mirada complaent d’una noia maca sempre ve amb vals de descompte, però la mirada d’aquella cambrera poc agraciada podia cotitzar en borsa en aquell moment. Perquè? No en tinc ni idea, per això valien tant.

Em vaig disculpar per la fúria de les meves paraules i vaig acceptar uns tovallons de paper que m’oferí amb un moviment de titubeig.

Realment ella ho estava passant pitjor que jo, i tota aquella situació, sumada als comentaris, mirades i retrets dels assistents de la funció de les tres, només afegien malestar en nosaltres, mentre alimentaven ments faltes d’emocions, donant vida a la resta de morts que hi havia fins llavors a la sala.

Com una injecció d’energia, aquell cafè abans tant apagat, semblava haver passat a millor vida, com quan et donen una bona noticia després de patir molt temps el neguit d’un dubte tràgic. Com si fins ara algú amb un comandament els hagués posat a càmera lenta i de sobte premés el play de nou, donant-los aquella empenta per retrobar-se amb el seu ritme natural.

Mentre aquell txec anava perdent decimals a traves del temps, algú amb molta feina a fer, em va retreure que m’hagués disculpat per el que es mereixia aquella “sudaca”. Jo que feia massa estona que em barallava per uns punts de més, vaig decidir fer veure que no l’havia escoltat, però ell que deuria ser a la taula de darrera meu, va insistir, amb un to més indignat, parlant sobre el tema amb la que vaig deduir seria la seva dona. Com aquell qui és sord vaig deixar que aquelles paraules rebotessin en el vidre i caiguessin a terra; la cambrera mateixa s’encarregaria d’escombrar-les més tard segurament. Aquí va quedar mort el tema, fins cinc minuts més tard que la parella després de pagar de mala gana a la nostre cambrera, és varen aixecar, i mentre la cambrera recollia la taula, ell em va tocar l’espatlla i més amablement però alçant la veu com a ofrena per a tots els assistents, i sobretot per a la cambrera, em recalcà la dubtosa professionalitat de la noia, mentre jo, davant de l’exterior separat d’un vidre, i d’esquenes a la resta del bar, vaig restar en silenci, i l’home com qui parla sol, va seguir el discurs d’esquenes a mi, impedit per el flanqueig d’una planta, una columna i la meva sàvia cama dreta barrant-li el pas, fins que parà en sec per reconduir el tema des d’ una altre perspectiva, i em digué: em dic Manel Espinosa i Fortuny, advocat del bufet” dona pel cul”( no recordo el nom), segur que ens coneixes per aquell desagradable succés l’any passat. Si aquell cas d’assassinat, va sortir per la televisió durant un mes, el cas del cotxet, gracies al bufet aquell drogoaddicte no farà mai més mal, tot i que si es portes be, cosa que dubto, encara sortiria d’aquí vint anys..., res, no hi ha justícia. Be per on anàvem. A si! El bufet es caracteritza, i no ens fa cap vergonya dir-ho ja que és una veritat que ens honora; per la seva espectacular fiabilitat, el números no enganyen sap?

En aquell moment, crec que si hagués marxat sigil·losament, no m’hauria vist marxar, anava amb el pilot automàtic, com quan un cambrer et recita el menú del dia, però mai he sigut prou valent per fer això. I perquè no em veies, jo el tenia que controlar, i no tenia ganes de veure-hi la cara, jo ja l’hi havia posat una, i m’era més còmode així.

No tenia cap ganes d’escoltar-lo però era impossible evitar-ho, aquell trempant d’alt voltatge repicava massa endins per poder-lo evitar. Així que vaig pregar a deu primer, a una fulla esquinçada que ballava davant meu després, que aquella tempesta amaines per tornar al meu reducte simbòlic.

Després d’una llarga desfilada de paraules cosides amb passió de pa sucat amb oli, en un acte de generositat em va donar una targeta, be, em va acostar la targeta mentre feia contorsionisme en un intent frustrat per veure’m el perfil, mentre jo somiava amb un atac de cor fulminant, primer per a ell, després, com a remei, per a mi. Finalment la va desar sobre la taula tot recitant la gran frase del bufet, be com va dir ell “ la frase que millor ens representa” amb un to ple d’un convenciment introduït amb calçador, però ja integrat totalment per l’advocat, que resava “ si vostè te un problema, aquest és nostre també”, recalcant amb aplom i serenor el “també”, i s’allunya amb un somriure triomfant als llavis. No el vaig veure, però ressonava dins d’aquell “també” i en el meu malferit cervell.

La meva dentadura encara era sota pressió, tot i el meu intent de gaudir un cop més d’alguna cosa, de qualsevol cosa, digne d’un puntet petit, minúscul, però positiu, unes dècimes, les justes per tornar a obrir la boca i el puny, tancats i oprimits com el cervell i el cor d’aquell advocat. Quan de sobte a traves del vidre s’acostà una parella, crec que era l’advocat i la seva dona, així que em vaig elevar de la cadira com en aquells gags amb càmera oculta on posaven corrent a la cadira, evitant així el contacte visual amb aquella cara. La vista és directa, i les paraules ja em deixarien seqüeles per dies, i amb la meva impecable memòria fisonomista, hauria arrossegat aquell neguit amb forma de cara uns mesos. Les paraules en canvi, amb la meva penosa retentiva, s’esfumarien juntament amb la careta de plàstic que l’hi vaig posar.

Vaig pagar a la caixa tot buscant la cambrera per dedicar-li un somriure per rebaixar el dolor d’aquella mirada, però s’havia dissolt com la picor de la pell del meu coll.

La propietat diürètica del cafè sumada al litre d’aigua que m’avia empassat durant la reunió dinar, em van fer desfilar cap al bany. La reunió m’havia esgotat, no vaig prendre cafè tant sols, excusant-me amb mentides rapides tretes de la carpeta dels clàssics, aquelles que de tant manides, ja son acceptades com a certes. Quan de sobte, de la porta del bany de dones aparegué la cambrera amb un posat despreocupat, fins que la seva mirada va topar amb mi, i s’estremí fins a límits surrealistes, i abaixant el cap sense esma ni per respirar, marxà esperitada, quan jo per frenar-la li vaig dir:

-Perdoni, m’agradaria donar-li les gracies, el fred del carrer s’havia apoderat de mi fins que els seus cafès i la meva irritabilitat sobtada, m’han fet entrar en calor.

Amb les cames mirant endavant el tronc mig corbat, la cara de perfil a mi i sense alçar la vista, em dedicà un silenci hermètic acompanyat segons més tard d’un “ho sento” sincer però copiat a tampó.

La vida no havia tractat be aquella dona menuda i jo, intentant pagar els meus errors en la vida, em sentia amb deute en vers ella i vaig intentar de nou treure carrega a aquella feixuga motxilla plena de desenganys i dolors. Ja que no era la mirada de una amargada, sinó la mirada d’una persona farcida de mals moments, amb una caixa de caudals barrada a la vida,on s’amagaven il·lusions soterrades des de l’ infància,ocultes sota la veritat d’un dia a dia feréstec.

En un intent de fer-la riure li vaig dir:

-No ha de sentir res, a tothom l’hi pot caure algun cafè, sobretot quan ho fa tantes hores, jo ven pocs que en tragino a casa, i la meva dona em va deixar quan havia esgotat tot el joc de la seva mare, heretada dels seus avis, nomes queda una tassa i em sembla que la va emmarcar com a un heroi de guerra, ja, ja.

Impassible, impedida per riure; com si aquells muscles destinats a tibar els extrems del llavi superior cap a munt estiguessin atrofiats, es disculpà amb l’excusa (també de la carpeta dels clàssics) amb un “ho sento, tinc que fer feina o....”

Hi ha gent que és creix davant el patiment dels altres, que s’animen pensat amb la sort que han tingut, a mi en canvi; i més en un dia depriment com el que tenia, em destrossa, tornant a entrar en l’espiral de pensaments pessimistes que m’empenyen cap avall arrastrant-me sense remei a l’oblit de la raó per fluir entre pesars cada vegada més ferms. Aquella cara, aquells ulls, revelaven tanta misèria que el meu cap esperant solucions intentava entendre els perques, després de deduir d’una manera dubtosa tot el que reflectia tota la informació rebuda durant aquells escassos vint segons davant la cambrera.

Semblava rondar els quaranta, i tot i tenir el caminar d’una nena,la pell molt fina i cap rastre de les arrugues típiques del somriure; ja siguin les potes de gall als ulls, aquelles paral·leles ondulants al front o els parèntesis ajaguts sota els pòmuls, l’aura que l’envoltava, es barallava entre l’ infància i la vellesa per sortir fora. Aquella estranya sensació de l’esser indefinit, de l’esser imprecís, com la imatge d’un cotxe antic reeditat de nou, però envellit, on el va i be de sensacions contradictòries ens acaben marejant com les carreteres de corbes.

Aquella tarda, tirant de la carpeta dels clàssics, amb el mestre entre mestres, no vaig anar a treballar, explicant que tenia unes dècimes, i era veritat, me’n quedaven poques, era al llindar del cero, i en el fons aquest cop no mentia, tot i que sabia que el que jo deia no s’entenia com el que realment escoltaven:

-Si, ara son dècimes, però ja se sap, això és el principi, ara suposo que començaran a pujar, el cap em pesa, les cames les tinc garrativades i els ulls em demanen repòs de parpella. Reposaré i dema estaré com nou.....Si, si, ja ho se, hi ha poca feina, per això m’estimo més descansar i arribar més fresc demà, que tenim la grossa...Si, si, gracies, adéu,...si, si, si.....deu.

Un cop a casa(primer error), amb el bucle de melangies on em trobava, i amb la necessitat de distreure’m, em vaig posar una pel·lícula del 1969 “danzad, danzad malditos” de Sidney Pollack, una gran pel·lícula basada en la novel·la “oi que maten els cavalls ?” d’ Horace Mccoy, entretinguda com poques, divertida per l’ humor negre, malaltissa com la vida mateixa, cruel com la humanitat, clara i directa com els meus pensaments maltractant-me.

Aquest fou el segon error, i no pas l’últim d’aquelles setmanes diabòliques. Es podria dir que va ser el catalitzador d’aquells esdeveniments, però podria haver estat qualsevol altre: el aleteig descompensat d’un ocell ferit o primerenc, l’últim raig de sol morint entre els porticons, l’olor del pa cremat per un descuit, qualsevol cosa podia restar l’ultima dècima de la tarda.

Però cap d’aquests fou el culpable, sinó una pel·lícula reflexiva, que mentre la veia em feia gaudir i m’apartava dels meus pensaments, però que en acabar, va fer esclatar l’ incendi dins meu convertint-me un cop més en un remolc a mercè del vehicle de les decepcions.

Dos setmanes senceres m’apartaren de la realitat, a base d’aigua i pa sec quan la cremor d’estomac passava del mal a les punxades convulses, moltes hores de son fins que es van convertir en insomni. Tot regat amb un sense fi de mentides per no perdre la feina, o per covardia de dir la veritat o d’engegar-los tots a la merda.

La meva ex dona, ara gran amiga, em va venir a veure tres vegades, les dues primeres sense èxit. La tercera gracies a l’èxit del porter amb la barra de ferro aconseguint fer la palanca definitiva rebentant el pany, fou la definitiva.

Ella més tossuda per la preocupació fruit de trobar el meu mòbil sempre apagat que per naturalesa, sospitava coneixent-me com em coneixia, que havia recaigut, i coneixia el meu pou, tot i no haver vist mai el fons, però tement que aquest tingues la cara més tràgica, havia descartat la tècnica de la paciència, acudint amb reforços fins entrar aquell mateix dia. I ho aconseguí, amb un rebombori d’aquests que tant agraden als veïns, que tanta vida dona als morts.

No m’esplaiaré mostrant les vergonyes del meu estat i voltants, la imaginació dels carronyaires superaran la realitat, i a la resta no els farà falta.

Alguns detalls mínims faran comprensibles els vòmits descontrolats d’un aprensiu veí que amb el seu afany lúdic s’acosta massa a l’escena fatídica on em trobava. Ell mateix m’ho explicà amb pels i senyals uns mesos més tard, mentre jo evitava escoltar, tot fent-li saber que no m’interessava, com el pesat de torn explicant-te la pel·lícula que uns segons abans li has dit que vols anar a veure, i desprès de repetir trenta vegades que no expliqui, ell com una maquina escurabutxaques, continua escopint monedes donant la grossa.

-Creu-me que tu mateix no ho hauries aguantat.Be, així estaves..., pensa que només l’olor ja podia tombar a un mort, la nevera era oberta i no se per quins set sous era desendollada! Ja m’ho explicaràs, nomes tu ho pots saber, però el que realment hem va destarotar va ser la teva cara, i la teva boca deixant anar un líquid verd, eres com desat per un gegant sobre el sofà, mig cos dins, i el cap penjant fins tocar el terra, amb els ulls oberts com si ens miressis, però amb la mirada morta, T’ho juro que estava convençut que eres mort. Tu i jo només som veïns, no ens hem fet mai gaire, més que res per la teva timidesa...

És típic que la gent ens muntem histories sobre els coneguts i els saludats, per entendre’ls i acceptar-los millor, però sobretot és bo per enganyar-nos. Si, soc tímid però sobretot soc egoista, i no m’agrada perdre el temps parlant del trivialitats, i conec molta gent amb la que mai passaré d’aquí, i em posa de mala llet perdre el temps, per això em decanto sempre per fer-me l’orni, el tímid, l’atrafegat i fins i tot quan fa falta, el mal educat, a fi de treure-me’l de sobre per sempre, cosa que per als més pesats, ni això funciona.

Sempre he cregut que un bon silenci val més que mil frases nascudes mortes.

I continuava:

-......tanmateix sempre ens hem apreciat crec, i veure un amic (a qualsevol cosa en diuen amic alguns) en aquell estat... pensa que la postura..Ah! fotia un calor insuportable, i com et deia, per el calor que feia, duies una samarreta, i en la postura que et trobaves t’havia baixat fins al coll, deixant veure un cos esquelètic, entre el blanc i el morat, tu que sempre has estat be físicament, ni prim ni gras, tirant a forçut, i veure’t amb aquell cos com de ionqui... perdona eh? Acabava d’esmorzar, i no pas poc, un tiberi d’aquells que se’t endurien de nou al llit, i entrar allí amb el calor, el desordre, l’olor. Be la pudor, el mort... perdona eh? i tot allò, la naturalesa se’m escodrinyà des de dins fins decorar la teva moqueta. La teva dona si que fou valenta, com un llamp et va recollir el cap i mentre se li desencaixava la cara i totes les venes visibles eren a punt d’explotar,( aquí em vaig perdre, només podia veure la moqueta, quan se’m entreobria algun ull), començà a cridar-te i a bufetejar-te sense pietat, però si amb molta passió, segur que se’n va aprofitar, una ex sempre te rancors, son com els gats, sempre se’n recorden, i acabes pagant tard o aviat.

Aquell dia fart d’escoltar bajanades no em vaig fer ni l’orni ni el tímid, la tècnica del mal educat em funcionà de meravella. No deu ser dels pesats de debò perquè no m’ha dirigit més la paraula gracies a deu o al seu orgull.

Com podeu deduir no era mort, per poc, per unes dècimes segons els metges, no es varen atrevir a parlar ni de minuts ni de segons, és el meu si no, unes dècimes.....maleïdes dècimes.....

JOCS

La meva ex, per por d’una nova recaiguda, i amb problemes d’una comunicació més física, em trucava regularment, a mi i als meus amics, Sabia que havia tornat a perdre la feina, cosa que encara l’amoïnava més tot i saber que m’avantatjava davant aquest ferotge adversari. El treball com el seu nom indica, suposa un esforç, i tot esforç neix d’una mancança de ganes. Totes les feines que havia tingut les trobava fàtues, i canviar sovint em feia retrobar-me amb el misteri del desconegut, cosa que sempre il·lusiona, canviant la monotonia avorrida per una més captivadora.

Se les manegava per mantenir-me ocupat, sabia de sobres que el meu pitjor enemic era jo mateix. La meva lluita interior sense guanyador em podia esgotar fins la tragèdia com havia demostrat en el passat.

Tenia un amic psiquiatra, que l’encoratjà a animar-me a visitar-lo, només de prova, no hi perdrà res li va dir.

L’hi vaig regalar més hores de feina que els minuts que l’hi havia pres i vaig sortir més decebut del que vaig entrar.

Amb una hora en vaig tenir prou, no només em va dir el que ja sabia, sinó que a demés,

tirava de topics ja gastats per totes les pel·lícules de la Meg Ryan .

Un cop més vaig fer el cor fort tot i la feblesa del mateix, oblidant aquella hora digne d’un acudit de diumenges de ressaca.

Vaig provar d’allunyar-me de mi tot el que vaig poder en un intent d’encaixar en la realitat que ens manega, però no mi sentia be. Vaig canviar d’hàbits, amb sopars de feina, el cinema(deu meu!), fins i tot, com quan era jove, endinsant-me en el desconcertant mon dels pubs i discoteques, ingerint quantitats industrials d’alcohol per oblidar les penes, no les de la meva vida, sinó les de la discoteca en sí.

Durant tot aquest temps em vaig sentir com un farsant, mentre la resta convençuts de la meva millora, m’animaven a continuar amb aquell deliri. Fins i tot vaig arribar a creure que si aconseguia mantenir-me enganyat, al final la conversió seria una realitat. Dos anys de felicitat imposada es van convertir en dos anys estèrils, dos anys perduts. Suposo que des de fora molts podien pensar que eren els millors anys de la meva vida. Sento decepciónar-los, però no els puc ni esborrar, ja que no varen existir mai.

Els únics records que guardo amb melancolia son els relacionats amb la meva soledat, que almenys era real. Cruel? Si, però real..

Durant els dos anys vaig treballar en tres llocs diferents; un, el segon, era en un edifici semi abandonat, una part era totalment restaurada, i a la zona on jo treballava, era davant de la part desolada, amb un jardí, o un pati totalment salvatge, només destinat a alegrar a alguns romàntics com jo. L’edifici tenia dos entrades, la oficial, per on entravem tots els de l’oficina i una portalada gran per on descarregaven el material pesat. Davant la portalada hi havia una escola o un centre on feien cursos, mai vaig preguntar, per no trencar el misteri, però el fet és que per la tarda, sempre hi havia moviment de vailets encuriosits per la foscor de la tarda del hivern, ja que feia temps que no funcionava cap llum exterior, i la de les oficines, a dures penes il·luminaven un metre més enllà. La portalada de ferro al obrir-se, per el contacte entre planxa i planxa, amb un so breu, xisclava com un gat rogallós. Alguns vailets, sortint de classe, un dia tot jugant, van descobrir que la porta no era tancada amb clau, però el so els va tirar enrere obrint un misteri que els deuria impacientar per tornar-hi l’endemà. Des de el meu lloc de treball, el so metàl·lic m’avisava de possibles camions, però aquell dia no va entrar ningú, i jo, amb grans dots d’innocència més que de detectiu vaig sortir del meu cau per investigar. Res.

L’endemà, suposo que s’atreviren a mirar, però ningú va entrar. Recordant la tarda anterior, i aprofitant-me de la soledat del meu lloc de treball,vaig tornar a visitar aquell misteri. Res. Però vaig suposa que eren els vailet.

Una tarda més, el gat amb carraspera va fer palesa la seva gana, i jo amb set de misteri vaig córrer fins la portalada sense fer soroll, i uns metres més enllà, tres nois d’uns dotze anys movent-se i parlant de manera elèctrica, moguts per el rau-rau de l’emoció, feien càbales sobre l’assumpte. Aquella era la meva, esperaria fins que el més valent fes el pas. No volia que descobrís que els reis son els pares, encara podien somiar una estona, deixar-los creure en alguna cosa, almenys uns dies més.

Dos parlaven neguitosos, l’altre rumiava, però durant poc temps. Sense dir res als altres, amb pas ferm s’acostà a la portalada mentre m’amagava darrera pensant en com enriquir aquell enigma. El vailet va treure el cap i al girar-se per avisar als altres de que entrava, vaig fer un crit apagat i greu, digne del monstre més cavernós que és pogueren imaginar. Els faltaren cames per arribar a l’altre cantonada entre riures tibats i mueques de terror, el més valent, tot i estar més lluny, creient haver sentit l’alè del monstre, els va passar amb facilitat. Encara deuen riure mentre es pregunten que era allò. No sé si varen tornar, però segur que van tardar a provar-ho. Per la meva banda, al girar-me tot content, amb un dels somriures menys falsos tot i haver adquirit un mal hàbit, em vaig topar amb la cara del meu encarregat, que em sermonejà per la falta de civisme, cridant a la gent, en comtes de fer la feina. Feia tres dies que em veia sortir i just aquell dia em va seguir, i quan era a punt de parlar-me vaig fer el crit. Crec que l’espant que s’endugué, fora el més decisiu per anar-me’n al carrer quan va acabar la setmana.

De la tercera feina no en recordo res, aquest arxiu es va esborrar quan vaig sortir-ne el segon mes(ho he deduït per les nomines, dos en concret) així que oblidem-nos que va existir, serà el millor.

La següent feina, va ser la pitjor fins que hi vaig posar solució. M’avorria tant que vaig dissenyar totes les triquinyueles possibles per distreure’m; la meva ex em va recomanar que no pensés gaire i jugar era una bona eina.

No tinc res en contra de ningú, però el meu company de fatigues, era un plom, d’aquells que no poden callar mai, però amb la desgracia de no dir mai res d’interessant. Feia desfilar els temes com qui enfila una desena de badalls, d’una manera natural però avorrida, passant del temps al cul de la secretaria, del cul a la sèrie de moda, de la sèrie a la gran cançó de la setmana de la radio, de la cançó al cotxe que es volia comprar, del cotxe al futbol... Així fins l’eternitat. Gracies a ell vaig aprendre la tècnica més practica del mon; deixar d’escoltar. Em va costar, però la necessitat és poderosa.

Ja tenia com escapar-me d’aquella vomitada d’informació erma, però després del dur però emocionant aprenentatge, va tornar la desesperació. Així vaig començar amb els jocs.

Al principi em vaig convertir amb el seu antagònic, contradient sempre el que deia, parlant fins i tot més que ell, esperant reaccions noves en ell, intentant fer-li-ho anar més enllà, però els fruits van caure de l’arbre encara verds, durs com un roc i sense gust.

No era el meu propòsit, però vaig aconseguir que es cansés i calles de tant en tant, empipat com una mona.

Aquell joc m’agradava, i el vaig dirigir cap a tots els que em rodejaven.

Amb els altres vaig suavitzar-ho, només els contradeia en moments concrets, en moments clau, quan tot era a flor de pell, buscant l’ intensitat de la qualitat en favor de la quantitat.

No pretenia guanyar enemics, el meu sistema era sutil, contradeia mesurant les paraules, sense ofendre, tanmateix tothom s’ofèn quan el contradius tot i trobar raonaments convincents, raons que convencien finalment a tots menys al afectat. Allò era divertit i profitós, més d’un em va sorprendre, entrant en el joc, gaudint de la lluita de pensaments. Vaig aprendre molt. Era un bon exercici d’humilitat. Em tenia que posar de totes bandes. Vaig ser d’esquerres, de dretes, lliberal, conservador, misogin, comunista, llibertí, anarquista, més papista que el papa, cabró, sumís, ateu, masclista.....

Intentava fer papers que no es repetissin contradient-me amb cadascú, però al final se’m va anar de les mans. Per això és tant fàcil caçar un mentider, és molt difícil recordar tot el que un s’inventa. Em caçaven amb frases meves que es contradeien amb altres ja dites. Vaig rebaixar la dosis un temps, crec que alguns m’odiaven, era impossible mantenir una conversa sobre el temps sense entrar en una discussió filosòfica o sobre l’ecologisme radical.

Un “bon dia” per a ells, es podia convertir en un “mal dia” per a mi ràpidament.

Tots eren d’un mateix equip. Jo defensava els colors del seu gran adversari.

Si la qüestió eren les dones, a mi m’agradava la més lletja. Etc.

Anava equilibrant l’odi que desprenia, intentant mantenir el joc en un terreny més fructífer, no només per a mi, també pensava en ells, no pretenia putejarlos a costa del meu divertiment, només buscava aquell afany de dubtar, tant latent en el infant, on poques coses tenen una veritat absoluta. Intentava fer reaccionar aquells cervells dirigits, fer-los més flexibles, treure aquells esquelets tant rígids, aquelles cuirasses que ens impedeixen modelar-nos d’una manera més orgànica. Tampoc els volia modelar a la meva manera, simplement els volia posar dins d’una caixa més gran de la que tenien.

I per moments ho vaig aconseguir.

Un altre joc que vaig implantar en orari d’oficina era el de posar objectes inclassificables en els llocs més insospitats. Això els va agradar més, els enigmes sempre ens superen, sobretot quan son palpables, en aquesta edat, no ens empassem les coses de fantasmes, però agafar amb la ma un objecte nou, ens activa la fabrica dels somnis on tantes hores havíem treballat.

Mai he perdut el costum de recollir el que em trobo per el terra i si l’objecte em desafia a rebuscar en els meus polsosos arxius, encara millor. Hi ha peces que veiem cada dia formant part d’un tot, i quan les separem de la seva família, es tornen autònomes, projectant una llum nova que ens encega i ens dificulta concretar de on provenen.

Vaig començar amb coses senzilles, com un tap de goma, un dels que tapava un cargol de l’armari més visible del despatx. Un dia treballant amb el cap, el vaig desar sobre la seva taula. Ell atrafegat com anava el va apartar arronsant les celles, sense fer-li gaire cas, però tot d’una el va aixecar i posant-lo davant dels seus ulls, fent ganyotes, em va preguntar:

-De on ha sortit això?

-No ho se, no és seu això? Abans l’he vist a la seva taula i m’he preguntat que era però no l’hi sabria dir....

-És estrany, diria que ho havia vist abans.

-No serà una peça de la fotocopiadora nova?

Semblava posseït, buscant com un nen on encaixar aquell objecte, la fotocopiadora ja no tenia secrets per aquell home, havia mostrat fins les parts més intimes. Era curiós veure la resta de treballadors perseguint amb la mirada aquell home carregat de saviesa perdut com un alumne el primer dia de curs de la universitat. Això si gaudint de la màgia del misteri.

Aquell joc se’m presentava exultant de possibilitats, i no el volia cremar massa ràpid, i li vaig dir:

-No serà d’algun moble?

La recompensa es convertí en un somriure afalagador, havia trobat el tresor, aquells ditots es varen alçar a l’altura del forat de l’armari i fent una línea recte tot caminat va penetrar-lo com qui s’endinsa en el cos d’una dona. Quin plaer...

Tots dos desfruitàvem, i només va perdre dos minuts de la seva incessant feina. Valia la pena? Crec que si no?

Jo seguia treballant tant be com podia, fins i tot diria que mai havia treballat tant, així aquell joc no només m’alimentava a mi, era un banquet per tota la oficina.

Aquella setmana, el destí compinxat amb l’abandó, em donaren unes peces claus per al joc. Una, desprès de lluitar amb l’inconscient se’m descobrí mostrant-me el seu lloc habitual de descans; era una peça metàl·lica, sempre acompanyada d’un cordó gruixut, habituals en les bosses de botigues de roba sofisticades. Bosses de cartró plastificat, on les nanses (el cordó) no s’escapen dels forats del cartró gracies a aquesta peça metàl·lica.

La segona eren les restes d’un bolígraf de plàstic bastant psicodèlic, que desmuntat i trencat con era, feia difícil reconèixer de que es tractava.

El tercer i últim, encara no he descobert de on sortia, però semblava una peça d’alguna maquina. Un cable flexible d’uns vint centímetres de llarg per mig centímetre de gruix, amb una anella mòbil que recorria tot el cable, sense poder escapar per cap dels extrems, salvaguardats per dos cons invertits, i provistos d’una rosca interior cadascun d’ells.

Com per art de màgia, aquells tres objectes encaixaven de meravella per varies bandes. Desprès de provar varies combinacions, de retallar, aixafar i repicar algun sobrant, i sobretot de rumiar com fer algun instrument creïble, però insòlit, allí el tenia, una nova eina desconeguda, desprovista d’utilitat, però provista d’un encant i d’una falsa aparença d’utilitat pasmosa. A demés tenia un encant extra; podies treure i posar peces donant-li un aire d’utensili més que creïble. Sense quedar completament complagut, vaig omplir-lo d’una barreja de líquids, donant un to verd i un olor difícil de classificar, això si, un olor molt desagradable.

Dos dies després, aquell aparell va aparèixer misteriosament en retirar una carpeta de la ma d’un treballador, al caure a terra davant la mirada atònita del mateix.

En aquell moment, l’home es desempallegà de la carpeta ràpidament per agafar l’aparell amb les dues mans, amb una intensa devoció. Era davant d’una ofrena simbòlica dels deus? Per que servia allò? De on provenia? Qui el va amagar?

Aquest era el destí dels meus jocs, mentre el mon buscava respostes jo em des vivia per incitar preguntes.

Ningú se n’adonà a part de mi, que no treia ull a l’amagatall d’ençà que l’hi havia posat. Amb l’objecte entre mans, va vacil·lar uns segons, vigilant si algú l’observava. Va ser una sort que no el trobés un valent encuriosit, altament improbable en aquella oficina.

Mentre buscava respostes un company, estranyat per aquella mirada i quietud tant solemnes, s’hi acostà buscant respostes.

Els interrogants omplien la sala, l’aire començava a recular davant l’ invasió de preguntes.

Entre els dos enriquien l’aura inquietant que desprenia l’objecte.

Un tercer, encuriosit, donà la seva opinió. Tots tres estaven d’acord en una cosa, allò ho havien vist abans, però ho recordaven diferent, i no sabien on.

Després de dubtar, de qüestionar-se moltes coses, se’m van acostar buscant respostes.

M’avia guanyat una fama de bitxo estrany, i tot el que resultava enigmàtic, tenia que passar per el meu veredicte.

-Que collons es això? Ho havies vist abans?

-A veure? -vaig dir en un to d’intriga.

-Em sembla que es dels dentistes no? No, no.... -es va respondre ell mateix.

-En un viatge a la xina vaig veure una cosa molt semblant -vaig afegir -sempre em vaig preguntar que era allò, però no n’estic segur, va ser de nit, ens aviem perdut per uns carrers que hi havia darrere d’un mercat gegantí, i tres personatges amb unes mirades inexpressives ens van encerclar. No semblaven interessats en robar-nos ni en fer-nos mal, però em produïren un neguit espantós, nomes ens parlaven en xines, tots tres alhora. (en aquell moment vaig veure que els tenia bocabadats, nomes faltava un foc i una guitarra per ser de colònies).

Aquella reflexió m’apartà de l’historia unes dècimes de segon... si, meravelloses dècimes...les justes per avivar l’expectació del moment.

-I que, i que? -van saltar tots alhora.

-Durant un minut etern, dins d’aquell triangle de sons indesxifrables i evitant ser endut per el pànic, em vaig dedicar a observar aquells individus, i recordo com si fos ahir que cadascun, duia un estri a la ma, i un d’ells s’assemblava a aquest. De on ha sortit?

-I que va passar desprès? -va dir un traient-li la pregunta als altres oblidant-se de la meva.

-Els records es transformen en el temps, però diria que aquell era més llarg, i d’un altre color, però també tenia aquesta peça mòbil, recordo com la movia sense parar, mentre repartia paraules al vent.

-I com vareu sortir de allí?

-Tant tranquils, com aviem entrat, els tres, com si d’un somni es tractes, s’esfumaren entre la gent, cadascú per la seva banda, com si els vèrtex d’un triangle desprès d’explotar, s’allunyessin del centre cap a l’infinit.

-Potser era una broma no?

-No ho se, aquelles mirades de sonàmbuls, sense mirar-nos en cap moment, aquelles paraules ininterrompudes ni un segon, aquells objectes inclassificables, no eren fruit d’una representació, allò no havia estat assajat, va ser d’un natural, d’un orgànic...

-I no ho vareu preguntar a ningú? No vareu investigar el tema?

-No, realment mentre va durar el minut el neguit se’m va apoderar, però al desaparèixer els tres, vaig quedar en un estat plaent com pocs, i la meva dona suposo que també, ja que mai varem comentar res d’allò. Ara que ho penso és la primera vegada que en parlo, és estrany...

-Va... estàs de conya no? –va dir el més incrèdul sense gaire convenciment en la seva pregunta.

-Perquè m’hauria d’inventar alguna cosa així?

-Però? Va dir un sense saber com continuar, amb la mirada perduda entre pensaments, imitant als altres en un atac simbiòtic.

Tots tres absorts, feia estona que no eren al despatx, respiraven l’aire de les piràmides d’Egipte, de l’illa de Pasqua, d’una pel·lícula de David Lynch, fins que preocupat per la mirada de reüll del nostre cap, els vaig rescatar del somni tornant-los a la avorrida realitat dient-los:

-Ja m’explicareu de on ha sortit, però ara aneu a treballar que el cap fa estona que ens envia amenaces amb la mirada.

L’objecte el va tornar a deixar on era l’artífex de la troballa, amagant-lo com un tresor, i aquella tarda i els dies següents, flotaven per el despatx com marionetes, guiats per el plaent imaginari.

Necessitava un còmplice per fer més veraç aquella historia. Eren dins l’espiral de preguntes, i necessitaven respostes. Aquell joc els havia transformat, els havia despertat l’ interès per el misteri, tant abandonat com el tenien, i no pararien fins trobar respostes, i això no ho podia permetre, l’interessant eren les preguntes, no les respostes.

Tinc una amiga bastant esbojarrada, sempre a punt per gastar bromes, o per a riure sense motiu aparent, així que la vaig fer passar per una antiga dependenta fent veure que havia perdut aquell objecte feia temps quant el local era un magatzem xinés.

La historia la vaig ubicar a la xina gràcies a l’ improvisació, que buscant referents mentre explicava, m’havia encès la llum un cartell que encara penjava d’una paret del despatx, gràcies al interès d’un ex treballador amant d’Àsia.

Tot lligaria vaig pensar, només tinc que treure’l del mig, engrandint el misteri.

Els dies següents, via secretets, divagàvem sobre l’objecte, nomes els quatre. Vaig provar d’involucrar més personal, però s’hi negaven en rotund, aquella historia era d’ells, exclusivament, fins que les ànsies per descobrir alguna cosa més, els va fer pensar en interrogar a tothom, Allò no va arribar sol allí, algú en sabria alguna cosa no?.

El cap va ser el primer en caure a la trampa. No entenia res, deia que ell mateix havia col·locat els estants amb les carpetes, el dia que distribuïren el despatx juntament amb l’ex treballador. Entusiasmat per la troballa va reunir a tothom en un intent per desvetllar l’enigma, i mentre jo repetia aquella historia agafada amb pinces, tots els assistents, com si d’un porro es tractes, es passaven l’objecte l’un a l’altre amb cares de pòquer. Aquell objecte estranyament familiar no donava cap pista, no se’n deduïa cap utilitat, tot i estar tots segurs que en tenia alguna, però... quina?

Un punt a favor va ser quan obrint-lo, va caure sobre una taula aquell líquid misteriós, que en contacte amb la fusta va reaccionar amb un fum estrany. Això si que era sort, la part de salfumant (àcid nítric dissolt en aigua) que hi duia, devé reaccionar amb la pols.

La meva amiga, en una actuació impecablement insuperable, ben dirigida per mi mateix amb un guió flexible per la necessitat que demanava la improvisació, va arribar a tres quarts de deu, maquillada sutilment per accentuar mala cara. Al ser prima com un secall, un sac de nervis i amb uns ulls més aviat fora de les conques, donava una sensació que ni pintada.

Va preguntar per el cap. Es va presentar, fent referència a la botiga xinesa, on ella deia que havia treballat, per després entrar en el tema:

-Vaig treballar l’ultima temporada, i per raons que no venen al cas, crec que em vaig deixar una peça fonamental de la meva vida entre aquestes quatre parets, ja se que sona molt estrany, i espero no molestar-los, però no se on més el puc buscar, he estat fora un temps i rumiant se’m va ocórrer que podia ser aquí. Em feia vergonya preguntar, no m’agradaria molestar, però...és imprescindible que el trobi.

El cap començava a lligar caps. Tardava en contestar. Finalment es decidí a preguntar:

-Com era? Em pot donar alguna referència?

Ella es sobresaltà com si aquella pregunta l’hi dones esperances. Jo no em podia aguantar el riure, estava tant ficada en el seu paper, semblava tant real, que sabent-ho, es convertia en surrealisme pur. Ella, ell, l’objecte i l’historia per separat no s’aguantaven per enlloc, però units, donaven vida a una faula impossible d’acceptar, però totalment creïble.

-Així han trobat quelcom? -va dir excitada.

-No ho se, però si tingues més dades potser la podríem ajudar.

-Fa molt que treballa aquí? Qui és el treballador més antic? Desprès de la botiga xina, va haver algun altre negoci aquí? No tenen cap traster amb coses guardades? No és clar, perquè haurien de guardar res aquí....

-Pari el carro, tranqui-la, pas a pas. Digui’m com era, i encara el trobarem. -va dir reflexionant, semblava preocupat alhora que content, potser podien descobrir més sobre el tema, o potser no parlava d’allò, la millor manera d’esbrinar-ho era identificar-lo amb una descripció.

-Això seria un miracle, un be de déu, no sap com l’hi agrairia, no em mereixeria aquesta sort, gracies per el seu interès...

-Be, be, digui’m, com era? -cada vegada estava més nerviós, volia respostes ja!

Ella retenia la informació com havíem pactat amb una delicadesa bestial, era la millor actriu que podia haver trobat. Era l’Actriu.

-Segur que te molta feina, vol que vingui un altre dia que no el molesti? -mossegant-se les ungles compulsivament, passant de dit a dit, de ma a ma a velocitat vertiginosa.

-No, no, no es preocupi, digui’m, com és el que busca? -era prop del límit. Un home amb molta paciència, però els nervis l’estaven atacant.

-Tant temps esperant aquest moment, somiant que el trobava, fins i tot de tant en tant em desperto amb la ma tancada convençuda que l’he recuperat, sense atrevir-me a mirar, per por de no veure’l, però mai hi és, tornant-me a..

-Be, be! Però.. com es?! -la va tallar traient espuma invisible per la boca, mentre tot el despatx notava aquella tensió sense entendre res.

-Com és que el vaig perdre? No ho se pot..

-No! No! Vull dir com és l’objecte que busca?! -cridava fumejant.

-És un regal per a la vida, un somni fet realitat, un tot.....

Va quedar meditativa, mirant l’infinit. Estava donant informació, i el cap sabia que parlava de l’objecte, només aquell misteriós objecte podia guardar aquells poders.

Van restar en silenci i ell esperant informació reveladora, no volia trencar el discurs de ella, i ella malparida com poques i disfrutant com un porc, s’empescava un nou atac, i trencant el silenci digué:

-Trobo que fa calor aquí, no agafaran un refredat quan surtin? Fora fa fred i..

- Tenim molta feina, si em vol dir com és, físicament (recalcant-ho) l’objecte...

-Ho sento, no els volia molestar, ja vindré un altre dia, doni’m el telèfon i el trucaré (i agafant una targeta de sobre la taula..), no pretenia molestar, adéu i gracies, ho sento, fins aviat.

Va fer veure que sortia, però abans que pogués obrir la porta, el meu cap ja la tenia agafada pel braç implorant:

No, no, no em mal interpreti, vull dir que... be, el que m’agradaria és solucionar el seu problema, però si no em diu com és, no la podré ajudar.

Aquell home ja havia patit prou, i ella n’era conscient, i va fer un pas endavant en el pla.

-No sabria descriure’l. Si, és groc, allargat, amb una peça mòbil per desbrifar, i una rosca d’acoblament per encaixar els suplements.

-Ni tant sols va donar importància a aquell nou verb(desbrifar). -al reconèixer de quin objecte es tractava, va quedar mut.

-Que diu. L’hi sona? -va dir ella amb un posat nou.

-Desbrifar ha dit? -reaccionà després de recopilar aquella informació una mica tard.

-Veig que no l’hi sona.... és una llàstima.

-Em sembla recordar un objecte, be em sembla que el tenim aquí. Esperi.

Ella fent gala del seu més que après paper s’abraonà a petonejar-lo amb llàgrimes als ulls donant-li gracies eternes,gairebé sense vocalitzar entre plors i sanglotades.

En aquell punt, tot el despatx apuntava al mateix punt; aquella parella. Preguntant-se que passava. Que eren aquells plors, aquella confiança, aquells moviments intrigants.

Per un moment fins i tot jo vaig entrar en l’obra. Els personatges ho vivien, i la meva avantatjada posició, es convertí en el palc presidencial, regalant-me un espectacle digne del millor teatre Londinenc.

Desempallegant-se d’aquell sac de nervis i mocs, el cap s’adreça a l’estant, traient la carpeta, i ficant la ma en el forat, va treure l’objecte. Quan va entrar en l’angle de visió de ella, i esperant a que ell la mirés, posant una cara desencaixada, va fer veure que es desmaiava, amb fluïdesa, fruit de l’entrenament i l’entrega; manant tota anima vivent a sortir al seu ajut, incloent-m’hi fent part del meu paper en aquella funció de les 10.

Durant uns instants,en aquell despatx tant monòton durant tots els anys d’existència, regnava el dubte, en infinitat de tonalitats, el ventall era tant ampli, que ningú s’atrevia a dir res, l’únic era el meu cap que amb suavitat, intentava tornar en si aquella noia misteriosa, portadora de moltes respostes, a base de crits, i plantofades selectes.

Entre l’ humor i el terror, començaven a atacar-me els remordiments, estava clar que m’havia passat. Dos o tres pobles, res de dècimes, aquí podíem parlar de kilòmetres. El mal ja era fet, així vaig decidir continuar amb l’espectacle, al fi i al cap allò estava tant calent que em faltava perspectiva per jutjar-ho.

Va ser un bon intent d’enganyar-me, però no suficient. Tot i patir un moment de vertigen, vaig poder recalcar-me a la primera cosa solida que va trobar la meva ma, negant-me el tacte cap mena de percepció, fins que la vista se’m esvaí.

El següent record, fou el de tots els assistents de la funció de les deu, amb la meva amiga inclosa, mirant-me atemorits, mentre algun d’ells em parlava, em feia preguntes per certificar que era conscient, o viu si més no.

Era tombat a terra, amb un bum, bum passejant-se per tot el meu cap.

La meva amiga, a punt de perdre l’oscar a la millor actriu secundaria, seguia fent el seu paper, però amb menys credibilitat que el meu paper. Sort que havia passat a un segon pla, juntament amb el”objecte”, amb el meu cap obert reclamant l’atenció de tots els assistents.

El final de l’acte no es podia posposar, era la guinda del pastis, tot allò eren minúcies, faltava el detonant, faltava el nou engendrepreguntes, una aparell capaç de crear suficients preguntes per deixar irrespirable la monotonia, ofegant-se a si mateixa per falta d’aire.

Em vaig aixecar com vaig poder, fent veure que hi era tot, que aquell trau no era res, comentant que fent pressió uns minuts pararia de rajar. El metge, minuts més tard, destrossava la meva teoria amb setze punts de sutura.

Però abans teníem feina a fer.

La meva amiga desprès de disculpar-se repetidament fins l’esgotament popular, reclamant l’audiència, va reconduir l’escena final amb aquestes paraules:

-Ho sento, la visió del tant temps anhelat m’ha esmorronat, no he pogut evitar-ho, tants anys esperant. El podria veure? Tocar?

-Si però ens agradaria fer-li unes preguntes abans que marxes. Es troba be? Be, us trobeu be els dos? Podem interrogar-la? -per un moment el meu cap ja s’havia oblidat de mi. Perfecte. Necessitàvem tota l’atenció en el tema.

-Es clar, com vulgui, estic a la seva disposició, l’hi dec la vida, estaré en deute amb vostè fins que em mori, be i amb tots els aquí presents, i amb especial atenció amb ell; em sento responsable del seu aterratge forçós.

Ella seguia tant seria com sempre, però es burlava de mi, l’espant havia mort. Tots van somriure, mig avergonyits, convençuts que parlava en serio.

-Pregunti’m el que vulguin, però sisplau, deixi’m tocar-ho, sentir-ho de nou en mi.

Aquelles frases elevaven a aquell objecte a l’alçada d’un deu, incentivant el misteri fins de manera grotesca.

El cap li desà sobre les mans obertes, com si ella esperes un bebè, agafant l’objecte amb delicadesa, amb un amor inigualable, l’actriu tornava a mereixés l’Oscar. El va abraçar i posant-me a prova un cop més, va fer veure que es marejava ne nou, amb un va i ve de cap entretancant els ulls, posant-los en blanc i deixant caure un fil de baba, demostrant un plaer descomunal, mai vist per aquells essers mundants com nosaltres, mentre jo com si tingues davant el camarot dels germans Marx, se’m va escapar el riure. Tapat per aquell silenci que emanava d’aquella noia amb el seu fill, la resta ni se n’adonaren, completament absorts en ella, Fins que amb l’objecte a la ma, va obrir la porta, i va arrencar a córrer, deixant-los de pedra, fins que d’un en un, reaccionant massa tard la van perseguir durant deu minuts sense trobar cap rastre. Havíem dissenyat aquella sortida amb èxit, l’esperava un amic seu amb una furgoneta aparcada davant del despatx, amb la porta oberta, a punt per sortir pitant si descobrien l’amagatall, cosa que no va fer falta, els havia despistat totalment.

El meu paper requeria realisme, així que vaig sortir més lentament, fent veure que la seguia, tot i aprofitant la direcció que em duia cap a urgències, que no era lluny de allí.

Aquell trau era la meva coartada perfecte, jo era fora d’un possible complot.

No us podeu ni imaginar quantes hores de preguntes sense respostes vam aconseguir amb aquella sessió. I si, es va complicar més del esperat, però el resultat va superar tot el previst, aquella gent s’havia transformat completament, l’ injecció d’energia que van rebre semblava no tenir aturador. Tornaven a creure. En que? Ni ells ho sabien però tornaven a creure. Fins quan? Ni idea, però en aquell moment creien.

Només un resistia, l’havien posseït unes dècimes, però no acabava d’encaixar-li del tot l’historia, masses dubtes per un cervell tant clarivident. Per això, es va convertir en el meu nou objectiu. Coneixia molt be la seva gran afició, be la seva única afició. Consistia en ordenar el seu escriptori sempre de la mateixa manera. Era sempre tot al seu lloc, i cada cosa tenia predeterminat un lloc exclusiu. Fins i tot quan algú necessitava aquella taula per fer una presentació, desar alguna cosa un segon, o simplement repenjar-se-li per parlar amb ell; la seva mirada vibrava espantada esperant que ningú o res modifiques aquella pau visual, aquell conjunt gloriós.

Aquell era el blanc més fàcil, tanmateix, el repte més difícil.

Era viu, sempre pendent del seu material, cosa que em dificultava l’accés al seu mon. A demés, la tècnica havia de ser convincent. Tenia temps, encara esperava viure uns anys extres.

Aquell escriptori, era d’uns magatzems propers al despatx, l’hi havia vist mentre buscava una cadira quan vaig entrar a l’empresa. Un dels meus amics era fuster, i a través d’unes no veritats(no arribaven ni a mentides), desprès de comprar una taula igual, l’hi vaig fer retallar uns deu centímetres. Va ser un treball de xinesos, la taula del company de feina tenia unes marques que no passarien desapercebudes per aquella maquinaria perfeccionista que dominava aquell àtic poblat de calvície. Reproduint amb paciència els detalls de la taula, e intercanviant-la en un dia de festa fen hores extres, teníem ja el nou joc en orbita.

L’endemà per culpa de la suada carregant sol els mobles, en aquell ambient tant fred i humit vaig agafar un refredat d’infart, però ni a setanta graus de febre m’agüés perdut aquells moments. El meu cap després d’intentar-ho amb totes les eines al seu abast va aquella victòria tant obvia per ell. La meva cara i sobretot els meus ulls delataven una aclaparadora victòria del meu contrincant, però tot sol a casa, la febre m’hauria pujat dos graus més, mentre que delirant entre febre i plaer, encara aconseguiria rebaixar unes dècimes.... oh dècimes....

Depenen del tema que toquem, deu centímetres no son res. En aquella taula en concret, era realment sorprenent el procés de canvi que provocaria en tot l’univers d’aquell personatge.

Aquella taula era davant meu i jo immòbil, gairebé impossibilitat en tema de dissimular, no treia ull als esdeveniments.

Abans de seure, la seva percepció l’avisà d’alguna cosa sense entendre de que es tractava, aquella harmònica perfecció ja no enviava papallones al ventre, llençava pinçades als budells. Tot era al seu lloc, però aquells llocs semblaven morts, aquells espais en blanc, abrigant cada objecte, semblaven acollir de mala gana. Desprès d’estudiar detingudament cadascun dels objectes, alertat per una seguretat dubitativa, va restar en silenci uns minuts. Aquell pensament de ceràmica, rígid i fort, inflexible i fràgil, no trobava solucions, i fins i tot podria dir que ni tant sols en buscava, semblava intentar retrobar aquell equilibri desaparegut a força de paciència, fe i sobretot tossuderia.

Col·locar de nou tot el material un a un, tampoc el va convèncer, estava absort, abstret d’aquell despatx, era Kasparof, sol, davant del tauler encarant una jugada més poderosa que la providència, contra un adversari intrèpid, temible, capaç d’amagar qualsevol truc, capaç d’esborrar les seves intencions desmuntant tota possibilitat de reacció.

Va seure. Va contemplar una a una totes les marques només conegudes per a ell (i per a mi que les coneixia de vista, sense conèixer el seu passat). No entenia res, i la seva cara donant ordres mai rebudes per els seus muscles d’expressió, deformaven aquella serenor habitual donant formes totalment inèdites en ell.

Demanà al cap si podia sortir una estona, amb l’excusa que s’havia deixat el mòbil al cotxe.

La por em va recórrer tot el cos. Per un moment vaig patir pensant en el desencadenant de l’efecte de contraposició de forces; la de la realitat de la taula contra la seva, fent petar aquell més que tens dilema. No trobar les claus per obrir portes, crea pors, conflictes interns desmesurats si no es te un pensament prou flexible. En aquest cas, el que va petar, va ser una barrera, cansat o impedit, derrotat o deixant-se vèncer, va acceptar aquell canvi sense dubtar, entrant deu minuts més tard, sense dir res i com aquell qui comença un nou dia de monotonia, convençut per la necessitat, va seure seguint com cada dia el seu ritual.

Alguna cosa succeí allí dins, va deixar d’ordenar aquella taula, la resta de manies les tenia igual, però aquella s’havia esfumat, com “l’objecte”, encara palès en tots els cors del despatx.

NOUS AMICS

Mai vaig parlar dels jocs amb cap amic, temps enrere havia intentat parlar-los de temes menys esbojarrats i encara ho recorden com una mala tarda. I ja en tenia prou amb la desconfiança de la meva consciencia, com per generar més conflictes. S’ha d’estar molt desconnectat del mon per no dubtar d’un mateix. I aquesta connexió era la que em mantenia sobre la corda, sempre fent malabarismes per no avorrir-me, però vigilant de prop la corda, no fos cas que per sentir més al cor que al cap, tornés a caure al buit.

Aquell buit m’atraurà fins que em mori però l’essència en la vida esta en el centre, en l’equilibri, els extrems no son mai bons, son inamovibles, el centre en canvi et permet moure’t a banda i banda, descobrir les dualitats de la vida. Les superfícies son més amples, donen més joc, i et permeten gaudir de més punts de vista.

Només una persona sabia quelcom, era l’actriu secundaria del aclamat espectacle titulat “l‘objecte”, i un dia, després de renyar-me pel desmai de veritat, i desprès de preguntar-me el perquè de tot allò, vaig decidir mentre la convidava a sopar, premiant la seva gegant actuació, explicar-li tot. I tot era tot.

Érem amics, però no sabíem res l’un de l’altre, sempre havíem preferit delitar-nos amb els moments que érem junts per dir bestieses esgotant el temps amb rialles. I realment ens en sortíem de faula. Aquella nit ens varem obrir l’un a l’altre, i realment no se qui estava pitjor del cervell, tot i descobrir que ens movien impulsos semblants.

A partir d’aquella nit, sortírem més sovint, no només per divertir-nos, aprofitàvem aquell nexe d’unió per entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Sense deixar enrere la vessant més còmica, els drames entraren més sovint, agafades de la ma de les intrigues,la comèdia negre, la fantasia. La gamma creixia, podíem parlar del que fos, tant riallera com era, tenia molt ben amagada la faceta menys passota, el seu cap era un trencaclosques, posseïa molta informació personal i externa que m’atreia, parlava de conceptes dels quals mai havia tingut el plaer de parlar-ne, a part de amb mi mateix, filosofant a base de monòlegs esquizofrènics com fa tot esser pensant.

No coneixia cap amic seu, sempre quedàvem sols, rarament estant amb ella, havíem topat amb algun conegut, ni seu ni meu. Vivia a les afores, i la seva vida era lluny de la meva, cosa determinant per fer-la aparèixer en el paper de la seva vida amb “l’objecte”.

Aquells dies em parlà d’uns amics que mai fins llavors hagués pensat que tinguessin res en comú, però que ara, coneixent-me com em coneixia, estava segura que no me’n penediria de conèixer-los. Jo prudent com era en qüestions de presentacions de gent nova, cansat de despendre’m de coneguts, rebutjava amablement l’oferta, fins que em va convèncer amb raonaments més que convincents. I una nit desprès de parlar fins tard, hem va dur a un bar, per conèixer algun dels seus amics, si no és que hi eren tots, cosa més que probable.

Els bars no m’atrauen, el fum, la gent, la musica, be allò que en diuen musica, els crits; massa informació remesclada altament tòxica per un subjecte com jo.

En bars, pubs, discoteques, supermercats, botigues, etc..tinc el costum de barrar la percepció musical abans que em destrossi alguna neurona encara viva, tot seguit activo l’alarma contra els ploraespatlles professionals, i per últim, m’estudio on és la porta per una fulgurat sortida d’emergència, no per el que pugui passar allí dins no, més aviat per el que pugui passar dins del meu àtic ple de mobles de combustió ràpida.

Després del tercer pas dins del local, encara restava oberta la succió musical, de bat a bat, gaudint del “kind of blue” de Miles Davis. No hauria fet ni un pas més, sentir, que no escoltar; musica que m’agrada en un lloc públic accentua el plaer, les novetats sempre venen regades amb morfina i aquell disc per si sol ja tenia efectes psicotròpics per si sol.

Ella m’estirà com a un gos flairant orina d’una gossa, orina melosa i adictiva. Van caldre tres tivades més per arrencar-me de les dents d’aquell monstre de bufera envolvent, i arrastrant-me fins al fons em va presentar d’una tirada a tres personatges qualificats per a ella dies abans com els tres Mestreters, jugant un cop més amb les paraules, i entre rialles s’autoproclamava com a l’esser ambigu anomenat Don tomant.

El més baixet dels tres era el doble de la meva amiga, un sac de nervis revoltós i juganer amb unes ganes boges per fer riure a tothom i amb un do especial per aconseguir-ho.

Fou presentat amb el seu nom, però rectificant ràpidament s’anomenà “cantat”. Més endavant vaig entendre aquell joc de paraules quan el vaig presentar a un company tot dient:

-Hola, que fas per aquí? Et presento en “cantat”.

-Jo també estic encantat que me’l presentis, però com et dius? -l’hi digué mentre jo entenent aquella bestiesa tant absurda però resultona, vaig esclatar a riure davant del desconcert del meu company, mentre em deia mig indignat i mig desconcertat:

-No t’entendré mai a tu....

El més silenciós, el varen rebatejar amb el sobrenom de “llum”, be, el propi “cantat” l’hi posà. Parlava menys que els altres, però quan ho feia, la resta si encara no havien begut suficient, callaven com els feligresos quan es preparen per escoltar la missa dels diumenges.

Era el més enigmàtic, aquell cervell semblava turmentar-lo per moments quan de cop l’alimentava sobtadament alguna substancia sideral dotant-lo amb unes capacitats d’expressió, d’unió, de lucidesa, d’eufòria controlada que et deixaven perplex durant una bona estona. Allò no eren paraules, eren sentencies universals, tocant de ple qualsevol punt clau en qualsevol conversa. Mentre parlàvem, de qualsevol tema, gairebé mai engegat per a ell, quan algú s’encallava sense trobar la paraula o la frase, aquell engranatge sideral escopia les paraules adients, i no només les justes, sinó que traspassava l’essència del que parlàvem, fulminant tot intent de aprofundir sobre el tema, mentre la resta quedàvem embadalits davant d’aquell regal instantani i celestial, tanmateix fastiguejats per l’inevitable mort d’aquell assumpte.

El tercer era el més temperamental, tot i gaudir d’una C.P.U envejable, la seva apassionada existència el feia derrapar constantment, alegrant-nos la vida amb aquelles respostes colèriques, seguides d’un rebaix a través de la seva meditació ràpida.

Era la mutació en persona, no sabies mai per on et sortiria, tot i ser bastant coherent amb el que deia i feia, no com jo amb el meu primer joc a l’oficina. Allò era real, no actuava.

Era de dobles respostes, la primera extremadament apassionada i ràpida, la segona per recular la passada de frenada, era menys profunda, però sempre més sensata.

Un altre en lluita continua, un més a mercè del dubte, a redós d’un intent d’esser just, equànime, tot i saber que el rampell sempre el dominaria en primera instancia, impedit per barrar el pas a aquells impulsos més poderosos que el seu conscient.

En “cantat” el presentava com “el cor”.

“ En cantat”,” la llum”, “el cor”,” don donant” i “el nen”. Així va mudar el meu nom de mans del “cantat” aquella mateixa nit quan ens despediem fent esses i ensopegant per els carrers empedrats del barri vell on ens trobàvem.

La nit en vela em preparava per un nou futur ja present.

Era dins d’una dimensió desconeguda, un nou mon on de sobte, de les pedres sortien realitats paral·leles, visions tant certes com un cotxe, canviaven d’aparença, mostrant altres formes, alterant el seu contingut mentre el seu esperit fent befa em saludava.

Aquell estat de confusió m’animava a observar de nou l’entorn, donant-me el plaer de redescobrir aquell mon, com si amb el Fotoshop hagués canviat colors, fons i formes.

Tots per separats però amb la mateixa idea, ens vam trobar al bar, a l’hora del show patrocinat per les animes dolgudes, amb l’actor principal absentant-se, i amb una cerimònia molt maca, emotiva i digne d’aquella família, com ens comentà una veïna amb ganes de plor fàcil e il·lustratiu del seu pesar dolorós fruit d’un amor mai demostrat fins llavors a aquell jan ple de secrets malèvols, recordant les seves mateixes paraules.

El nostre amic era més a prop del bar que de l’església o el cementiri, i fent gala del nostre sincer i emotiu adéu momentani, ens vam quedar al bar rient, plorant, cridant i escopint consignes d’odi contra el mon fins que l’amo mogut més per el cansament que no per la ràbia, a les set del matí, mentre els comerciants muntaven les parades sense treure’ns la vista ressentits per les seves vides, ens va treure amablement,enllaçats els quatre, en un intent mig inútil per verificar la gran frase “la unió fa la força”, desestimant la part més física, deixant clar que si, mentalment funcionava de meravella, però físicament feia aigües per tot arreu, deixant-nos a mercè de la gravetat seguit de la duresa de la pedra, que fins l’endemà ni tant sols varem notar, generant algun que altre somriure i sobretot donant peu a comentaris podrits d’enveja tapada amb falsa moral barata i greixosa de gran part del públic.

El grup caminava coix, la cinquena pota, ens queia al damunt aixafant-nos, en els silencis per la falta del llamp quan encallàvem parlant sobre qualsevol cosa. Amb ell els silencis no existien, ell els omplia amb silencis sonors carregats de saviesa, i sobrats de misticisme, màgia, lluentor encegadora, sospirs inevitables, viatges astrals i altres sensacions de mal descriure sense les seves siderals paraules.

Els nostres silencis a pesar de la ràbia que ens feia no poder-los omplir tant be com ell, ara es convertien en la musica de la tristesa, de la melancolia, del terror de l’inconcebible i encara irreal sensació de buit, per culpa de l’entranya mescla de clarividència amb el fals estat d’incredulitat imposat per les nostres irrevocables ànsies d’enganyar-nos.

La mort demana temps, mentre la vida s’afanya a robant-se’l.

Dues cares de la mateixa moneda, rient-se de nosaltres en un joc macabre, aprofitant-se de la nostre imposada realitat dibuixant-nos gestos infames per un deu falt d’aquesta consciencia tant terrorífica i alentadora que ens regalen mort i vida.