Intrigat com sempre però decidit com mai, després de mirar per la finestra, s’enroscà la bufanda, es tocà amb un barret polsós i s’introduí dins l’abric més càlid a la recerca de respostes.
El parpellejant fluorescent dins l’ascensor, com un aparador de llaminadures a un nen, l’atragué descartant l’escala. El molest però familiar grinyolar contrastava amb el confortable però espantós emmoquetat de l’interior de la cabina. Quatre pisos donaren prou temps per ordir detalladament el pla a seguir, per aclarir que encara era ell qui el mirava des de el mirall, i de meravellar-se amb l’absurda reflexió anterior.
Com un taxi vell, l’últim i fastuós grinyol arribà acompanyat d’un sonor espetec metàl·lic al tancar la porta rematant el concert de garranyics.
Tot i que més modesta, la porta d’entrada a l’edifici, també va recitar certa xerricant melodia, només superant sobradament l’ascensor amb l’últim do de pit, gràcies a la combinació de la sobre tensada molla de retorn, els vidres “bailongos” i la resta de materials descollats de la porta.
Amb els dos peus al carrer, milers de fulles esmolades en forma d’aire donaren la benvinguda al nostre amic, acariciant amb malicia mans i cara.
Mentre caminava pujà fins l’últim graó la cremallera de l’abric, aclucà els ulls deixant una escletxa en l’ull dret i una fenedura en l’esquerre, escurçà el coll uns cinc centímetres, amagà les mans dins les butxaques i reduí(aproximadament) trenta-sis centímetres cúbics el volum total del seu cos arraulit pel fred.
Alleugerint el pas, advertí l’absència del tentineg de claus que tant be coneixia, i li donà tanta importància com al fet de veure amb el cap clot, que duia un mitjó de cada color: o sigui cap..
Només tenia una missió, la decisió era ferma, d’aquell dia no passava que en tragués l’entrellat.
El seu objectiu era allí, uns metres més enllà, palplantat davant la lluminosa i tètrica aura verda que radiava en la seva cara el rellotge termòmetre de la farmàcia, esperant com cada matinada l’informe tèrmic. Dos graus afirmaren els vibrants números, menys dos graus comentaren els ossos tremolosos.
Reprengué el camí com cada dia amb el silenci del carrer, però dos ulls sagaços ressorgint d’entre un barret i una bufanda, el seguien impacients trencant la rutina.
Alertat per les sonores passes del perseguidor, frenà en sec i es girà sobtadament, i escrutant el desèrtic carrer advertí l’inquietant imatge d’una paperera tocada amb un barret polsós. Tants impostos municipals per vestir insulsament el mobiliari urbà, quin mal gust! No veuen que no casen el marró del barret amb el groc canari de la paperera? Comenta entre dents l’indignat perseguit, que enutjat continuà caminant maleint als decoradors i paisatgistes municipals.
El to verd farmacèutic de la seva cara, gradualment tendia cap al vermell pastisseria, dramatitzant el moment de manera fílmica.
Perseguit i perseguidor, units per un fil invisible, com tren i vagó, recorrien camí a velocitat legal, aprofitant les diagonals que els conferia l’espai per economitzar temps i energia, creuant il·legalment la calçada.
El pas del perseguit, una mica anquilosat evitava trepitjar les rajoles vermelles i les línees, mentre que el perseguit, s’acontentava amb les línees, mania que el feia caminar de puntetes a basa de saltirons amorfs però elegants, creant una melodia sincopada de palmades sordes que recordaven el llunyà espolsar d’una catifa mitjançant cops enèrgics d’escombra.
Sense ensurts la persecució es duia a cap de manera ordenada; tal i com comentà dies després un pilot d’helicòpter que desorientat, sobrevolava el poble. Recalcà també l’extraordinària sensació que produí en ell la singular imatge dels dos homes movent-se a ritme de funky marcant línees rectes mitjançant coreografies còmiques.
Sense cap explicació aparent, el fugitiu parà en sec, girà tres-cents vuitanta quatre graus sobre el seu eix i caminà fins topar de morros contra una persiana de garatge. El sec espetec, estrident i vibrant que a través del filtre en que es convertí l’escala, el passadís i les tres portes que la separaven del primer pis, patinat pel son profund del ex boxejador que habitava en ell, el despertà sobtadament per posar-se en guàrdia a punt per començar el setè assalt.
L’accidentat perseguit, deduint l’error de càlcul al reconèixer els vint-i-quatre graus sobrants en l’execució de la maniobra, assegut a terra, mig atordit pel cop i per el desgast matemàtic, observà la distinció que conferia aquell abric de bona manufactura en el raquític stop de la cantonada. Els pantalons, tot i no ser els més adients, donaven un aire d’autoritat que afavoria molt encertadament el context. I re considerant el mal gust de l’ajuntament vers el mobiliari urbà, els donà la raó en aquell cas en particular, ja que potser no anava a la moda aquell esquifit stop, però el rigorós posat amb que vestia imposava cert respecte, idoni per al seu inquisidor propòsit.
Una velleta al passar pel costat, com una rata, feu un saltiró a mode d’evitar contacte algun, per acte i seguit propinar una escopinada sonora sobre les ulleres del atordit suposadament borratxo. Cosa que aquest agraí amb una reverencia mentre aprofitava el verdós i malalt fluid per netejar les ulleres fregant enèrgicament amb la bufanda.
El stop, també rebé l’encara vital energia de l’avia, amb una coça punteguda i rabiosa al punt més feble de la tíbia, mentre renegava de l’autoritat en qualsevol de les seves formes.
Immòbil en aparença darrere la senyal, l’incandescent cara del perseguidor augmentà dos tons el vermell de l’esfera, detall que no passà per alt l’home ajagut, tot i atribuir al canvi de tonalitat, la recent incorporació del verdós gargall telat que tant be havia netejat els vidres, i que gràcies a la seva textura greixosa, a demés atorgaria una capa protectora excepcional i molt útil per als tant sovintejats errors de càlcul.
Recolzat a la persiana, estudiava la manera adequada per aixecar-se amb el mínim esforç, quan de sobte, com si de les profunditats de l’infern brotés, un ronroneig de fals animal despertà la persiana, que és començà a elevar pescant per l’abric l’indecís homenet, fins que al quedar dret es soltà i continuà caminant com aquell qui no vol la cosa. Gràcies a deu o a un pot de mostassa; l’únic gos de la comarca amb l’increïble capacitat per parlar, donà fe dels esdeveniments, comparant l’escena amb un capítol d’en Charlot.
L’atordit saltant línees, i a cinc rigorosos metres el barret polsós atent a qualsevol canvi o sorpresa, fent equilibris sobre fines rectes divisòries. Tots dos desfent el camí, mantenint l’apropiat caminar que els caracteritzava, convertint el passeig en una alegre gimcana.
L’interior del barret recordà que mirant per la finestra de casa, mai havia esperat més de dos minuts després de veure desaparèixer la figura de l’home. Sempre tornava? Que volia dir tot allò, es preguntà.
Cansat de tant secretisme, abordà al personatge amablement, però amb un fil de veu tremolos alhora que agosarat.
- Perdoni! Un moment!
- És a mi? -preguntà desconfiat al reconèixer el barret.
- Si, si... –acostant-se-li amb tranquil·litat.
- Que vol? –mentre reculava dissimuladament.
- Quin bon dia eh? –comentà per trencar el gel d’una basa que els flanquejava.
- Si, m’agrada el fred, tot i que no el suporto.
- A mi em passa quelcom semblant amb els cigrons; en menjaria cada dia, però em produeixen nàusees.
-Que vol? Tinc una mica de pressa.
Arquejà la cella dreta, per l’incapacitat de fer-ho amb les dues i reprengué la conversa.
- És que....no se com explicar-li. Tinc un dubte i ..... – sostenint la i fins que reuní forces suficients – és d’aquí vostè?
- Del barri? Del poble? Del país? Del planeta? De....
- No, no, be, vull dir que si, del poble.... - el tallà.
- I tant! De tota la vida!
- Ho veu? Ja m’ho temia jo...., em sonava d’alguna cosa. Disculpi les molèsties.
No hay comentarios:
Publicar un comentario