2 DIES, QUE NO 48 HORES

Flotant en una piscina relaxat com mai. Polit i pelat, com acabat de néixer expressament per a la seva segona vida. Amb un posat triomfant desprès de la amarga lluita amb dolços de postre. Com quan era dins la seva mare, deixat anar, lliurat a alguna cosa que ignora però sent.

Quants interrogants en només dos dies. Bé, en només vint i pico hores. Quants plans esperançadors, quant goig i plaer, quanta il·lusió, però tanmateix quanta tristesa, ràbia, desesperació, quanta impotència, quants remordiments amb encara no dos dies.

El fet d’aparèixer dins de casa dels meus pares mentre parlaven la meva mare i una amiga assegudes a la terrassa desprès d’entrar invitat per els nostres dos gossos, gràcies a la hospitalitat d’aquests i la de la meva mare deixant-se la porta oberta; ja ens avisava de la singularitat del cas, però ni en una pel·lícula d’en Hitchcock hi cap tant amor, misteri i terror com en aquesta realitat.

Petitet i amb un look d’infart; clapes de pel (originalment blanc) gris brut entortolligat en forma de tumors gegantins que feien impossible deduir on començaven les orelles i on acabava la cua, adornat amb múltiples tons verds de varis tipus de plantes silvestres, i coix a resultes d’una pota trencada i soldada tal qual; com el monstre del pantà emergent de les profunditats es va plantar davant d’elles, amb una felicitat elèctrica que poc s’adeia al seu estat. Perplexa davant aquella aberració de la naturalesa (humana), la meva mare ni s’atrevia a tocar-lo. Tot i haver-ne tocat d’altres en estats lamentables, allò era intocable, sobretot pel desconcert que produïen aquells bonys que li poblaven tot el cos, dignes d’un film de terror de sèrie B. La amiga, elèctrica com el visitant, s’allunyà uns metres gairebé sense tocar el terra, com en els dibuixos animats quan el gat era perseguit per el gos, o la rata per el gat, per més tard va confessar la seva por amb una frase inconscient d’humor negre-lisergic, molt propi en ella que deia: És que em pensava que explotaria!

Gràcies a la simpatia del gos, la meva mare en un moment de valentia, o de pena, s’atansa fins tocar-lo amb dits pinces per acabar amb una manta per por d’infectar-se amb aquells amenaçadors i desconeguts esquitxos verds habitant entre protuberàncies.

Lluny del monstre l’amiga fugia a refugiar-se al seu cau, mentre la meva mare baixava al poble a la recerca d’un veterinari per resoldre l’enigma d’aquells bonys i la resta de gos, però davant la dificultat de conduir mentre la llengua assassina i la pota tova eren disparades repetidament contra l’angoixada cara de la meva mare, va decidir passar per el meu taller amb la finalitat de convertir-me temporalment en taxista mentre ella aguantava aquella bèstia immunda amb necessitats imperioses d’afecte immediat.

Un cop allí el cas queda ajornat fins que una rapada total mostri al jutge alguna de les pistes amagades sota aquell corall de pel, per donar un veredicte amb fonament fins llavors impossible.

Aconsellats per la veterinària agafem carretera i manta, i enfilem cap a una esquiladora professional. Ja és tard, hora de no demanar rés a ningú ni a canvi de diners, a no ser que aquest algú sigui una ànima caritativa com demostrà ser la noia que ens atengué, tot i no deixar perdre l’ocasió de delectar-me amb la repulsiva e impagable cara d’una de les seves treballadores després de repassar amb la mirada aquella mutació(amb fonament es clar).

No em vull ni imaginar la feinada que deuria donar aquella manta de pel compacte, cosida de cap a fi, ja que ni nosaltres, ni els veterinaris, ni les perruqueres, havíem vist res semblant( i mira que entre tots devem haver vist uns quants gossos...).

Com teníem ordres de no aparèixer fins que ens truquessin, vaig aprofitar per anar a treballar mentre pensava en aquell saltimbanqui juganer, intentant deduir que li podia haver passat per arribar en aquell estat tant deplorable, desprès de recordar l’única informació que ens va revelar el veterinari al veure-li les dents (l’única part del cos que no tenia pel), claus per determinar l’edat d’un any mes o menys. Deuria ser l’antic presoner d’algun individu amb uns sentiments més dubtosos que els d’un revòlver, que acabat de néixer l’havia rebotert dins una gàbia desprès d’apallissar-lo i trencar-li la pota.

Aquell reboltillo de pel i verdet només pot ser fruit de la deixadesa durant un any com a mínim. No era acabat d’abandonar i un gos tant petit no pot haver viscut alimentant-se tot sol. Tenia un amo segur (amor i amo: el que pot fer una “r”), però qui? Un caçador (n’hi ha cada un...)?. Un pagès? Be, la professió no la sabrem mai però el color de la sang segur que si: un blau clar i blanquinós semitransparent.

Però com no serveix de rés elucubrar amb pistes o sense, millor deixar-ho estar i pensar només en el prometedor futur d’aquell animaló.

Desprès d’imaginar-me’l de mil maneres mentre modelo més amb els pensaments que amb les mans, opto per anar a casa dels meus pares a veure si ja ha arribat la sensació del dia, amb el seu nou look. Fent hores extres, les perruqueres encara destrien entre pell i pel per no ferir l’animal, fins que el telèfon ens marca el final de la proesa, i anem a recollir-lo expectants d’emoció entre comentaris mentre dura la carrera.

Deslligat dels pels i amb algun petit trau que altre, prim com un secall però maco com ell sol (més encara si el comparem amb l’abans descrit), se’ns presenta exultant d’alegria i amb unes ganes boges de saltar, jugar i llepar, i nosaltres fent gala de les mateixes pretensions, el corresponem amb igual intensitat. Sembla que esta prou be, la cama la te feta un nyap però la recolza sense dolença alguna, manegant-la com un basto de goma, amb una naturalitat només concebuda a partir d’un llarg temps d’entrenament, que ens certifica l’antiguitat de la fractura.

Contents com gínjols, entre festes i petons, tots tres enfilem l’auto fins la seva nova llar mentre discutim sobre el futur del gos amb la meva mare.

Fa poc ens va deixar un dels gossos que teníem, un callejero professional com pocs, amb un master de la bona vida a base d’infinitat d’hores de pràctiques, i la meva mare, amb aquells tristos records encara massa vius, es nega a creure amb l’evidencia d’aquella imminent adopció. Jo l’empenyo insistentment mentre em plantejo l’opció de dur-lo al pis, però no hi som mai i tots els records que tinc amb gossos són en el bosc o en un jardí, i sobretot sense corretges i amb les portes obertes, cosa difícil on vivim.

Un cop a casa és rebut amb les màximes atencions de tots els curiosos que esperen impacients aquell heroi del qual tant han sentit a parlar i passades les sinceres festes de rigor, els meus pares decideixen trucar uns amics encara dolguts per la pèrdua del seu gos, convençuts d’una clara victòria per els comentaris uns dies abans de la parella parlant de recollir algun gos a la gossera.

Fent ús d’una tècnica de venta immillorable, jugant amb sentiments tant efectius com són la llàstima o la compassió, sumats a adjectius tant vendibles com: bonic, preciós, alegre, juganer, carinyos, etcètera, i uns quants relats imaginaris del seu possible passat però sense esmentar rés referent a la pota trencada; convenç la parella a conèixer aquell bé de déu aquella mateixa nit, aprofitant que el relat encara és calent en els seus piadosos cors.

Convençuts però amb la pena que comporta, donem per segur que no serà un membre més de la família, tot i haver conquerit els nostres cors en pocs minuts. Almenys estarà en bones mans, i les gosseres son plenes de gossos frisant per traspassar aquelles balles repletes d’històries inhumanes.

Els adoptants arriben impacients, expectants amb la il·lusió de l’ incert regal.

Mentre a través d’un vidre contemplem els meus pares rebent amb els seus millors somriures la parella, el meu germà gran i jo comentem entre ventríloqües rialles les possibles reaccions de la parella davant les cabrioles descontrolades d’aquella pota boja, però tots dos queden prendats d’aquella bestiola tant carinyosa, sense qüestionar-se ni un segon l’adopció, tot i informar-nos que l’endemà seran fora i que haurem de cuidar-lo un dia més. Visca!

Cada vegada em fa més ràbia, fins i tot penso amb la possibilitat de raptar-lo amb l’excusa del carinyo pres en dos dies seguits, però la raó torna a superar els sentiments en una lluita aferrissada.

L’endemà treballant, entre polir i soldar reprodueixo constantment amb els records aquell goig immens, aquell pessigolleig d’estómac, tant ben definit altres vegades com “un passeig de papallones per aquí dins”. Només penso en el moment de tornar a veure’l, repetir de nou la sensació d’escalfor d’aquell cos esquelètic repenjant-se sobre el meu genoll arrupit, per descansar la pota bona desprès d’un sortit de cabrioles, salts i corredisses acompanyades d’un va i bé de cua tant intens com el meu plaer.

L’enèrgic principi de bateria de la cançó “prince of the rodeo” dels escandinaus Turbonegro m’anuncia l’interès del meu germà gran de parlar amb mi a traves del mòbil.

De deu frases que surten de la seva ingeniosa ment, sis són bromes, dos són exageracions per salar histories insípides, una és mentida per putejar i la resta és d’una serietat d’alt voltatge. Normalment, després de tants anys reconec en menys d’un segon de quin tipus de frase es tracta, però en aquest cas no volia haver encertat, només esperava tenir un mal dia i haver-me equivocat de ple, però al repetir-me dues vegades més la lapidant ristra de paraules amb forma de bales, punyals i altres objectes castradors del benestar, vaig saber del cert que aquell cos imaginari flotant en la piscina dels meus pares, no era una broma, era un gos, predestinat a tenir només dos dies de glòria.