NEURONES SOLITARIES

Fa poc, que tinc aquesta falera per escriure qualsevol cosa.

Hi ha dies que escric per escriure, i a mesura que vaig tirant em surt el tema o el que sigui.

Altres dies com avui, el tema es clar com el cervell que desitjaria adquirir de segona mà (nou deu ser carissim!).

Parlant amb la Montse, ha sortit el tema de les Titelles.

Be, la conversa anava sobre els Mossos d’Escuadra, però el catalitzador per escriure, ha sigut el de les titelles: Policies, jutges, advocats, i altres espècimens de mal viure.

Tot i que al final, he decidit concentrar-me només amb els Mossos.

Al parlar de la policia m’ha vingut al cap la imatge que associo des de fa una setmana, cada vegada que algú fa menció d’alguna paraula relacionada amb els Mossos o la policia en general.

Sincerament, mai he tingut respecte per els “companys”( Es el mot que fan servir ells mateixos. Imagino, per la necessitat de tenir algú que et recolzi en el transcurs de la quarta part de la vida que representa la feina.), però ara....

Aquesta serà la imatge dels Mossos, des que les meves retines varen enviar aquella ridícula (per no dir llastimosa) imatge al meu cervell i aquest la va digerir amb un somriure com a resposta inicial del meu cos, per tot seguit convertir-se amb una rialla semi tapada per les meves mans, per respecte; no al mosso sinó a la raça humana.

Tot seguit posaré sobre la taula, els detalls necessaris per recrear el clima que em va portar a no oblidar mai aquest gloriós moment.

Sort que hi ha gent que creu en alguna cosa. Perquè el que vaig veure, era insostenible per part d’algú que no creia.

En part el vaig envejar per això, una part petita si però una part. Be, ínfima part, però segueix sent part d’alguna cosa no?

Realment difícil de creure, algú que creu en quelcom!

Be, som hi. Preparats?

Situació; Fires de poble merdós.

Hora; No més de les dues i mitja ( no m’agrada dir Dos quarts (s’ha de ser burro!)).

Detalls: Amb una intel·ligència només superada per un peix mort, el funcionari de torn, decideix el següent (faré una recreació de la suposada conversa que va tenir amb els respectius agents de l’ordre):

- Funcionari de torn- Desprès de meditar durament, la meva neurona malalta i amb doble personalitat, ha decidit el següent:

- Neurona malalta - Ja que en les fires típiques de poble, la gent gairebé només veu cervesa, deduïm que només necessitaran un bany per cada quilòmetre quadrat(fins aquí, algú amb dos dits de front podria haver saltat a la jugular de l’orador en qüestió).

I ja que els espais proveïdors de cervesa romandran oberts fins les quatre i mitja (m’abstinc de fer cap comentari sobre aquesta hora de nens de primària, i encara menys sobre la gent responsable d’aquest tancament prematur), els banys tancaran a partir de les dues i mitja.(Bravo!)

- Varis agents de l’ordre a l’uníson- Ggr,aghffsi ( i més sons guturals impossibles de transcriure).

La neurona, viva com poques, preveu les possibles solucions de les futures bufetes amb potes, i afegeix:

- Neurona malalta - Aquests delinqüents, no contents només amb l’ ingesta desmesurada de l’ assassí alcohol de la màfia, encara intentaran mixionar a la platja.

Heu de parar-los costi el que costi! Per Catalunya! Prohibir!!!!

- Agent de l’ordre nº 1- FGrrhhrefrpot!

- Agent de l’ordre nº 2- Grtefdjglruhj!

- Agent de l’ordre nº 3, 4, 5, i 6- Ghhhhhr!

En aquest punt, ja podem deduir quin dels agents porta la veu cantant.

Un detall sense importància a afegir als desproposits anteriors, digne d’una inexistent pel·lícula censurada de Billy Wylder, per un humor negre massa àcid, fóra la presencia infernal d’uns banys, posats única i exclusivament per les fires, amb la desavantatge d’estar tancats duran tots els dies corresponents a la festa.

Així, tenim l’agent nº1, el 2 o la mare que el va parir! (no se perquè intento diferenciar-los. Algú diferencia els pèsols abans de menjar-se’ls? I menys quan un te la gana que tinc en aquest precís instant). Son les dues i mitja com ja he dit abans, i el Mozombi d’esquadra sobre pas entre la multitud cap al bany, a la recerca d’algun delinqüent de bufeta fluixa.

El bany situat en un sotan, desprès d’uns graons a ma dreta, ja és tancat i varies bufetes plenes fan cua per delinquir al seu aire. En l’últim replà, abans de la porta que feia escassos minuts duia a la salvació eterna, el Mozombi, unint unes lletres, crea el que per a ell sembla una frase coherent, però, que per la resta de mortals, sona inconnexa.

Sense més dilació, obeït per la bufeta i no per l’agent, el malvat delinqüent de baixa estofa, fuig desesperat per trobar un espai per delinquir impunement, un espai digne per descarregar els seus euros líquids. Però els bons de la pel·lícula, que mai defalleixen en la recerca de la veritable justícia, i l’esperen amb els seus somriures de plàstic, inflats per les avantatges de l’uniforme. Mentre la bufeta humana, resa entre dents dos desigs; pixar i matar, sense poder definir, en quin ordre.

Però la imatge que he promès al principi no és cap d’aquestes.

Com he dit, quan el Mozo arriba al bany, aquest ja es tancat. Quants minuts han passat des que algú tanca fins que arriba el Mozo? Suficients per trobar múltiples descarregades de líquids poc agradables a l’olfacte, en l’últim replà de l’escala. Suficients per fer irrespirable, aquell ex pixadero improvisat per les veixigues més sensibles de la nit.

Vet aquí el resultat uns segons desprès de foragitar l’últim criminal.

L’escena impagable; el pobre (me’n començo a compadir eh?) Mozo, dempeus sobre els pudents fluids (no a dalt de les escales. Sinó, sobre del mar de cervesa transformada!) amb els braços creuats i amb la mirada més segura que he vist en ma vida. Realment esfereïdor. Còmic si som positius, denigrant mirant la part negativa, però trist, molt trist, sent realistes.

Ja que fa temps que les atraccions de les fires no son el meu fort, i la ràbia que corria per el meu cos tenia una sortida difícil o d’entrada a la presó, vaig optar per descarregar aquesta energia malsana jugant a fet i a amagar amb els Mozos, que tot i ser efectius, vaig guanyar juntament amb un amic, que no company, per dos a zero cada hora. Multiplicat per quatre hores, igual a vuit a zero.

Així dons, demano a la neurona més implicació per l’any que be. Tota la vida han guanyat els bons, perquè haurien de canviar les coses?