UN NO BON DIA, UN NO MAL DIA

Hòstiaaaaa! Joderrrr…..qui collons és ara?

Què vol ara aquest pesat?

Quin despertar més alegre! Aquestes son les primeres i les ultimes paraules que he emès oralment en el dia d’avui. Per descuit, m’he deixat el mòbil encès aquesta nit, cosa poc habitual en mi; no el fet de tenir despistes, sinó el de no apagar el mòbil.

M’he deslliurat com he pogut del poder seductor del llit. Pixada de rigor. Com cada dia he lluitat amb la llum nova del carrer a traves de la primera finestra que em trobo oberta, sempre la del passadís, esquivant-la com a un saludat en el carrer.

La nevera, m’ha mostrat la meva pròpia buidor. L’aigua s’ha encarregat d’enganyar-la una mica. Embadalit davant la escassa població d’aquest fred refugi m’he fet un test sensorial per definir el meu estat. El físic be. L’anímic no tant, he deduït. Continuo sense reaccionar davant del desglaç imminent. La suma dels elements no em complau per a obtenir un esmorzar digne.

Escometo el cerimoniós conjunt de moviments per a quedar suficientment net i fresc mentre penso on trobar el servei i els aliments adients per a començar el dia.

Ipod on. Auriculars en posició d’atac i el volum al màxim. L’after the gold rush de Neil Young sempre anima un dia ensopit. Surto de casa. No tanco amb clau. Agafo l’ascensor, reduint la probabilitat de trobar-me amb algú. Ja soc al carrer i sense deixar de mirar el terra, m’amago darrere de les ulleres de sol. Amb les rajoles del carrer com a única visió m’encamino cap a la cafeteria. Ja de lluny m’inquieta la visió del local bastant ple. Escrutant tot l’espai en una fracció de segon hi reconec uns quants adversaris, però segueixo endavant. Un cop dins em trec les ulleres, però l’ipod ni pensar-ho. Decidint no quedar-me, m’acosto al mostrador perseguint amb la mirada la treballadora més silenciosa. Per sort ella mateixa em pregunta si vull una barra i amb un lleu moviment de cap accepto l’oferta. Pago. Em torna el canvi. Intercanviem un somriure; el seu ben fresc, el meu ben moix, però sincers els dos. La meva ma els diu un borrós adéu. Mentre surto intento casar mentalment el pa amb el material de la nevera encara present en la meva memòria.

Res, o no em convenç, les meves necessitats avui no donen gaire marge.

La solució no és més alentidora, però el massatge tèrmic del sol a l’esquena m’anima a caminar una estona en busca d’aliments.

Gaudint novament de les quadricules sobre on camino, el reüll m’avisa constantment de coneguts i saludats a banda i banda, però continuo encegat per la soledat que em reclama l’apatia social de la qual soc assidu. Fins i tot reconec veus que reclamen la meva atenció. Ni cas.

Durant el silenci entre cançó i cançó, les eternes nadales m’ataquen escassos segons. Nomes uns segons son suficients per desballestar el meu inflexible cervell. L’intimista començament d’alegre piano em refà de nou. Busco en el meu GPS personal la ruta menys transitada fins al pròxim destí. Es troba a uns minuts de allí. M’amoïno a la vegada que m’aviva l’idea d’escoltar sencer el tema que duc entre orelles. Negocio amb les cames el ritme adient per no tallar el “temazo” abans d’entrar. Entre estira i arronses obro la porta just en el moment que el silenci separa les dues cançons.

Alarma roja! Esta tot cristo aquí dins! Com si d’un rebobinat es tractes, desfaig els tres segons anteriors fins trobar-me de nou en el carrer, amb el caliu de la seca llum del mati que em recorre afablement mitja part del cos, mentre l’altre part rep la pesarosa ombra humida del record de la nit. De ple en la zona de llum i caliu enfilo cap al refugi. El record d’aquella nevera trista es transforma en un bazar indi, ple de llum, olors i colors agradables. Sembla que per necessitat, el que em be de gust esmorzar s’ha ampliat considerablement.

A mig endinsar la clau, de nou una possible conversa morta m’omple de pànic, accelerant els meus moviments per obrir la porta, entrant com un llamp, tancant-la, i acabant amb un sospir d’alleujament i gratitud.

Un cop dins i veient que l’ascensor ve a trobar-me, segurament ple de misèries, pujo de dos en dos els graons sense mirar enrere fins refugiar-me de nou.

Salvat! El calor reconfortant del pis amb la no menys consoladora solitud, m’acullen de bon grat.

Obro la nevera. Un altre cop m’envaeix la tristesa; la desolació d’un espai desesperançador m’allunya, mentre que el llibre que tinc al sofà em reclama. L’estomac encara no em bull, llegiré fins que la necessitat decideixi amb menys pressió emocional. Baudelaire s’encarrega de donar-me la dosis d’encisadora melangia suficient per evadir-me de la irritant realitat. Consumeixo fins l’últim gram de línees, quedant-me amb ganes de més. El camell fa festa avui, fins dema no obren la biblioteca. Rapinyo de mala gana un dels llibres que encara no he llegit, i sabent del cert que es un gran llibre, desprès de cinc pagines el rebutjo, insultant a l’autor per no donar-me el que anhelo. Ja farem les paus una altre dia.

Penso amb el taller i l’escultura que tinc a mitges. Deixo de pensar-hi ràpidament. Estic inquiet, vull fer-ho tot, però no tinc ganes de fer res. Em pressiono. Ho necessito.

Em replantejo anar al taller i m’ho torno a treure del cap. No faria res de bo, em conec massa be.

Resto immòbil, en silenci, en blanc una bona estona. Hòstia! Em dic tornant a la realitat.

La resta del dia me’l passo lluitant entre el voler, el poder i el fer.

Veig dues pel·lícules italianes i una francesa, seguint dues filmografies que tinc en joc.

El sentiment de culpa de no fer res s’ha esvaït acompanyat de la ma de la llum del gran astre.

El mòbil, després de sonar dues vegades, com la gana descansa apagat. El meu cos apagat igualment, allotja un va i ve constant de pensaments contradictoris.

La barra de pa intacta, resta sobre el marbre, i jo en un atac simbiòtic faig el mateix en el sofà, amb la vista perduda entre les cortines, fins fa poc incandescents pels raigs de sol que ja no arriben. Infinitat de tons s’han passejat per les cortines, mentre feia veure que no m’interessava tal absurditat.

He mirat de fer les paus amb el llibre, però cap dels dos volia canviar d’opinió, ni tant sols hem intentat negociar. Ho teníem clar. Ens hem donat les mans educadament i cadascú per al seu costat. Sense rancors.

Desprès de cinc mesos, després de cinc intents fallits per la falta d’ús he aconseguit canviar el canal del vídeo, i com una revelació, ha aparegut un anunci en un canal qualsevol. Bufff! Es nadal! Ja no hi pensava.....

Han desfilat tota mena de trampes per a les innocents mirades. Felicitat a caudals. Tot maquillat amb el vel llefiscós de la il·lusió embotada. Un rere l’altre s’anaven trepitjant sense treva. La felicitat envaïa la pantalla de la mateixa manera que l’amargor m’envaïa.

Abans d’acabar de veure tot el mostrari, he canviat de carril. Molta gent contenta ha intentat ensenyar-me paraules que ni tant sols existeixen, a velocitat vertiginosa, molt didàctic tot plegat. Canvi. Un idíl·lic prat verd, acabat d’afaitar s’ha convertit en un batalla aferrissada per aconseguir el control d’un objecte amb ganes de rodar món, molt alliçonador també. Una metàfora de la vida, si senyor. Canvi. Les notícies, el resum del dia d’aquest mon m’ha sorprès amb una constant repetició del vermell acolorint l’espai més hipòcrita de la televisió, tot i que les agradables imatges es contradeien amb el sentit del que es narrava allí. Desolador. Canvi. En aquest canal també lluitaven els mateixos, l’objecte seguia sent el trofeu a conquerir. Els mateixos adversaris estressats corrien amunt i avall com bèsties engabiades perseguint un pollet indefens mentre unes veus adormides m’intentaven distreure amb el seu contingut no menys avorrit. Canvi. Buff. Canvi. Ufff. Canvi. Canvi. Canvi. Torno a posar el canal del vídeo i em delecto amb la pantalla en blanc, oferint-me molta mes diversió que tot el abans vist. M’hi he abonat una bona estona, no veia el moment de canviar. Paro la tele.

Ara si que tinc gana de debò.

No hi ha res de nou dins la nevera, però fa una altra cara, s’hi pot conversar amb més alegria. Em convenç amb poc arguments.

Mentre bull l’arròs em poso a escriure.

En uns minuts ja mastego quelcom sòlid sense deixar d’escriure. És tard, i aprofitant la mandra, repeteixo la cerimònia de buidat i rentat per anar a somniar adormit.