????????

Tot i ser molt poc habitual en ell, aquell matí l’Ernest; un pintor de prou nomenada, és despertà a les set en punt. Res semblava haver-lo despertat sobtadament. Cap soroll, i encara menys el fet d’haver descansat suficientment. Com cada nit es posà al llit a llegir a les tres de la matinada passades, però a diferencia del que era habitual en ell, es trobava totalment despert, sense necessitat de fer el ronso entre els llençols bruts. Això el preocupà lleument, estaria malalt? Com si aquell cos no fos el seu, s’aixecà d’un salt del llit, amb una energia no gaire usual en el seu ritual matutí. Dins del seu cap ressonava una curiosa buidor, això si, una buidor plena de tranquil·litat, absenta de neguit. Cos i ment fluïen com una maquina ben engrassada, fins al punt de poder sentir l’olor del greix que la mantenia lubricada. Abans de sortir de l’habitació va recollir els mitjons de terra, plegà les peces de roba que salpicaven l’estança; guardant-les ordenadament a l’armari. El llit, per primera vegada en la seva vida, el deixà llis, ordenat i cofoi com només una avia sap fer-ho. Al entrar al bany, girant el cap mentre pixava, advertí gracies al abandonat mirall una barba de dues setmanes que el deixà perplex. Ni tant sols buidà en la seva totalitat la bufeta, que ja era Gillette en mà i la cara plena d’espuma. La seva inexperiència(o això pensà) en tals manualitats, fruit d’un abús d’us de la maquina talla cabells per afaitar-se, donaren com a resultat una afaitada rasant, però amb una dotzena de talls repartits equitativament per tota la cara, formant curiosament quelcom semblant a una dispersió d’aviram després del tret d’un caçador inexpert. Ni tant sols una gata en zel hauria aconseguit tal destroça. Ben content amb els resultats, desvià lentament cap amunt la seva inspeccionant mirada, fins trobar un altre punt crític en la seva presencia, el cap, poblat d’unes escaroles revolucionades de fulla llarga. Així no podia sortir al carrer! Però ell no sabia tallar cabells! Un pot ple i caducat de gomina domaren el barret salvatge que presidia el seu cap. Mirà l’hora compulsivament i recordà que el rellotge de polsera que duia mai havia funcionat.

Unes gotes de colònia no estarien de més, llàstima que en aquella casa l’únic perfum que entrava duia sempre adherit una dona. En aquell punt, s’adonà que el seu fins llavors desordenat cervell, era clar com una agenda i amb una lletra tant ben feta.....

Encara no havia esmorzat, i dins seu rondava l’inexplicable idea d’embetumar les sabates. Betum? Mai l’havia fet servir! L’acumulació de contrarietats feien cua ordenadament, sense que cap d’elles intentés guanyar posicions de manera innoble. Una feia cara d’intentar-ho però l’Ernest deduí que aquella cara de moniato roent era fruit de la genètica.

Ordre; primer rentar mans, després menjar, en acabat rentar dents, dutxa, i tot seguit l’acoblament perfecte amb els teixits que conformen allò que anomenem roba.

L’armari, ple de material, no oferia cap solució satisfactòria al visitant d’ulls de noria, i l’esglai de nou s’apoderà d’ell hissant el bell del seu cos, emulant un raspall de pues per a pel de gos. Com va poder, combinà amb anodins resultats uns pantalons de pinça(que per equivocació replegà un dia de casa els pares al recollir la colada) marrons amb un jersei llis d’un negre pàl·lid, i prou satisfet, va maleir no haver comprat mai una corbata. Mirà de fer-se’n una retallant un jersei de coll alt ratllat amb colors gens estridents, però descobrí fatalment, que aquelles mans que tants mèrits havien fet en temes artístics, eren incapaços d’agafar les tisores correctament, encara menys de dirigir-les i no parlem d’aconseguir un tall mínimament decent. Però abans, de la ma de la tossuderia aconseguí tallar-se un dit(del peu(?)) i separar la aleta dreta del nas, donant-li en el moment de l’exhalació, un aire de sortida de fums d’una xemeneia industrial moderna.

Convençut de la pèrdua de facultats artesanes i mediques, escombrà fent molta pols la idea de cosir-se dit i nas, més que res; si soc sincer, per la incapacitat d’obrir la caixa que contenia tal utillatge.

La seva acabada d’adquirir capacitat per l’orde, l’allunyà d’intentar tal proesa, per continuar amb el seu pla. Esmorzar.

Aquesta fase la superà amb pocs entrebancs, una lleu cremada amb la torradora, un petit got trencat, mitja torrada amb melmelada perduda sota de la nevera i una gran decepció al predir l’incapacitat per moure-la sense desmuntar mitja cuina.

Va caldre mitja hora de capgirar i reordenar obstinadament mil·límetre a mil·límetre gran part del pis buscant el seu maletí, per adonar-se que fins llavors, l’únic que l’acompanyava a la feina era una motxilla vella i gastada amb més cosits i pedaços que el rostre del nostre vell amic, estimat i vilipendiat Franky.

Després de la revelació motxillera, i consternat per els dubtes que li generaren aquell succés, rebuscà dins l’immaculada agenda; que amb el pas del temps s’havia convertit en el reflex de la seva cara, plena de tatxons vermells, i decidí continuar amb les pautes a seguir.

Net i polit, rasurat i ben vestit, però amb la cara feta un mapa amb els rius marcats amb sang, notà la carència de solidesa en els peus, i prenent consciencia del calçat que duia, advertí que sortir amb sabatilles no era el més adient.

Aquest fou un dels punts més difícils del dia, el que se’n diu sabates, no abundaven en aquella casa. Gracies a deu o a una pedra poc esmolada, recordà la apreciada possessió d’unes sabates(mai utilitzades per cert) que anys enrere li foren concedides per a un casament, amb la ferma condició de ser-li retornades ràpidament. Obsequi d’amistat pensà ell en el moment de decidir que no l’hi tornaria mai, per mandra de conversar amb ell.

Les dades del seu emplaçament no constaven a l’agenda, hauria de servir-se del seu olfacte per trobar-les, si no anava errat feia una colla d’anys d’ençà, i la humitat de l’armari de ben segur ja havia cobert d’un verd protector la pell, donant la patina olfactiva perfecte per a la seva recerca.

Al obrir la porta i concentrant les seves forces només en el sentit de l’olfacte, s’adonà ràpidament que el nariu esquerre notava la presencia clara d’humitat relativa, i que el dret sense cap dubte, recollia sumes importants de material sanguini en estat gasos. La sang reseca del nas impossibilità l’adient desenllaç, fins que un altre cop gràcies a la tossuderia del nostre amic, en un intent per tapar tal nariu, i amb la no menys notable falta de traça manual, reobrí el tall amb la mala sort de tacar-se els pantalons amb les típiques ultimes gotes d’una pixarada de discoteca. Missió sabates cancel·lada fins a proper avís.

Ho tenia clar; “no tinc rentadora però sabó, fregall i mans si......assecador no però una estufa potent..... ai no, la vaig deixar al taller! Els radiadors estan freds i tardaran massa en escalfar-se......mmmmm....el forn!”

El temps era vital, havia de decidir-se ràpidament:

Rentar abans d’engegar el forn? Si tardo en rentar no marxarà la taca, i si tardo en engegar el forn no estarà prou escalfat.....

Aquest dubte el mantingué absent durant vint minuts. Temps suficient per fer una becaina i retornar als quefers més lúcidament. Optà per engegar el forn primer, adonant-se més tard que només havia perdut trenta segons i dues dècimes, més nou amb quatre segons(tot i malfiar-se de la seva rapidesa visual al mirar l’hora) per calcular el temps que havia tardat en fer-ho, sumat a la dificultat d’anar al menjador a mirar l’hora cada vegada que iniciava o parava la fita.

Tinc que afegir una observació útil; que no essencial, que ajudarà a ben poca cosa en el relat, però que no em puc estar de puntualitzar.

El temps de demora entre la cuina i el menjador(on hi havia el rellotge) era exactament d’un segon i mig, segons que restaven al total per saber del cert el temps que tardava realment, però no contà els tres segons que tardà de més en un viatge en que la seva avida mirada va topar instintivament amb un llibre capgirat dins la biblioteca, i que com no, va col·locar en correcta harmonia amb els seus semblants.

Afegir també, que curiosament es tractava d’un llibre d’edició limitada(per falta de demanda) sobre artesania xapucil casolana, d’una editorial que no recordo, però no és important aquesta dada. L’autor tampoc el recordo, tot i que el tinc a la punta de la llengua.

Felicitacions per la magnifica aplicació i refrega del sabó sobre els pantalons! Si senyor! Cap incident a destacar tret d’algun vol típic del sabó en pastilla, amb les seves no menys característiques restes de baba de cargol traçant camins viscosos per terra.

Començava a dominar de nou la manipulació d’objectes varis?

Amb boca d’arc destensat, amb dits pinces subjectant els pantalons sense taques i amb un levitar de peus alegre, cap al forn que hi falta roba!

Evidencià l’escalfor tant punt entrà a la cuina, i l’olor de l’ultima cosa que havia enfornat també. Salmó, però amb una nota plasticoleosa de mal definir.

En obrir el forn recordà que la paella plena d’oli per a les patates estava allí, amb el màneg intentant tocar de peus a terra, fruit d’una de les propietats del plàstic que consisteix en la facilitat d’aquest per convertir-se en xiclet a altes temperatures.

Sense perdre la calma tot i estar fins els collons de tot plegat, desà els pantalons xops sobre el marbre gotejant intermitentment per terra. Ajupit i amb un drap i unes pinces de barbacoa, mirà de recollir aquella botifarra negre amb vida pròpia i el seu afiliat recipient farcit d’incandescent oli cremat. Les pinces amb moviments poc fiables collien i recollien la massa descontrolada, mentre l’altre mà retirava lentament el metàl·lic recipient, quan tot d’una, la bassa del degoteig mesclat amb el terra llardós de la cuina, invitaren a navegar al peu esquerre del pintor; poc a poc, suaument. Gairebé imperceptible, l’obertura de cames anunciava una imminent “castràstrofe”. La concentració era tal que fins que no li pujaren els dos ous a la gola per culpa de la patacada, no s’adonà del creuer que feien peu i cama. Al bolcar-se la paella, l’oli, com tot líquid en situació d’anomenar-lo com a tal, netament s’escolà entre la camisa i el pit del nostre amic fins topar amb el forat tapat que conforma tot melic no sortit. Foren poques gotes, però suficients per fer brotar l’ instint menys adequat, la reacció menys pertinent, clau per convertir en sortidor la paella i en recipient l’interior de la camisa; encabida de manera sublim en els calçotets, els quals en pocs segons absorbiren part de l’apreciat i bàsic aliment mediterrani. Abans de l’absorció, el fatal contacte entre oli i pell, animaren efusivament al seu cervell a gaudir de l’espectacle del dolor amb una intensitat diabòlica.

Aquí ha de fer menció d’un succés totalment inesperat. Com un llamp, camisa i mans trobaren l’equilibri perfecte en qüestió de moviments i aquesta abandonà violentament el cos fins quedar planxada contra les rajoles, amb l’encert i gracia de donar forma a una composició surrealista; deixant el coll a dos mil·límetres per sota del minipimer capgirat que descansava en la paret, donant el curiós efecte d’haver vestit un alegre robot. Fins llavors mai havien fet d’ulls els cargols que collaven l’aparell a la paret. També ajudà a la credibilitat de l’ individu robòtic la misteriosa composició que formaven cinc culleres en un expositor de paret col·locades estratègicament al final de la màniga de la camisa.

Llàstima que l’Ernest no prestà atenció a l’obra que acabava de crear. Estava per altres menesters, concentrant tots els sentits en encertar el màxim de vegades el compulsiu llançament d’aigua recollida de l’aixeta sobre la zona devastada, amb tanta poca perícia, que el noranta per cent d’aigua catapultada trobà el terra com a destí. A la platja, la tant criticada per amics i desconeguts mata de pel que poblava el cos de l’Ernest, fou crucial per salvar gran part de la pell afectada, tot i haver de suportar l’olor de pollastre cremat que envaí la cuina.

De nou la fatídica combinació d’aigua i brutícia més el nouvingut material oleic, tornaren a garantir un viatge marítim a traves del terra inclinant el tronc inferior del seu cos a bon ritme, fet que tampoc advertí aquest cop, fins que fou massa tard i després de llepar la pica, aterrà pla sobre els fluids. Ja estava; no cauria més avall, i el refrescant terra mullat li garantí prou temps el benestar que necessitava. En dos minuts en tingué prou, i ja es trobava fent el ball de la gallina en un intent per sortir d’aquell infern greixinós. Gracies a deu o a un peix espasa, tenia crema hidratant; l’oblit d’un amant.

Ràpidament calmà la picor, però més endavant descobriria la data de caducitat del producte; no per mirar la caixa, sinó per les desagradables reaccions cutànies amb que fou obsequiat dies més tard, però no em voldria recreaar amb les desgracies dels demés així que deixarem el tema.

Curar, fregar, enfornar. Sense incidents!!

Esgotat com estava, esperà al sofà i mentre es dauraven el pantalons quedà totalment endormiscat, fins que el despertà el típic olor del lli socarrimat, tant conegut per a tothom. Amb la parsimònia d’un Kuala primer va fer un riu, es rentà les mans i parà el forn sense extreure’n el contingut; decidí que un punt més cocció no li faria cap mal.

Exhaust, novament va caure al sofà, i reflexionà sobre l’estrany i accidentat dia. Ja era fosc, eren vora les vuit i desistí de sortir al carrer, era massa tard per a fer res.

Sense haver menjat, i guiat per l’esgotament es rentà cara i dents i es posà a dormir.

Després de dormir unes deu hores, es retroba amb la mandra matutina, arrebossant-se amb els llençols com era habitual en ell, amb excepció del matí passat. Calgueren quatre capes llençol per decidir-se sortir del llit, i amb moviments de borratxo descarregà la bufeta, eliminà uns gargalls i es plantà davant del mirall. El pentinat seguia impertèrrit i l’afaitada en perfecte estat, detalls que l’inquietaren mortalment. Greus dubtes sorgiren de l’ imatge de l’home amb boca de canó. Qui era aquell desconegut? On soc jo es preguntà. L’ansietat brotà com una planta carnívora, vestint de calfreds el seu cos. L’ordre de tots els elements del bany es sumaren al trasbals.

Els deu minuts següents intentà dissipar les tremolors i el descens de to en la seva cara.

El retrobat mal despertar amb la seva corresponent absència de consciencia clara, el neguit, l’ imatge del no ell, i la infinitat de sensacions depressives de que gaudia, l’empenyeren cap a la finestra a gran velocitat, però bastaren tres centímetres quadrats de terreny mal fregat en el passadís davant la cuina, per salvar-lo de l’absurd suïcidi, no sense estalviar-se una ruptura de còccix, un nyanyo de dimensions bíbliques i certs blaus de mal aspecte en gran part del tronc i els braços. Estirat a terra, amb el cap elevat per els cinc centímetres del nyanyo, i amb la visió de l’entrada de la cuina, pogué gaudir del robot encamisat, i amb un lleu somriure contemplatiu i d’èxtasi, es disposà a rossegar el marc de la porta; delectant-se amb el mal gust de la pintura combinat amb els esquitxos d’una crema de carbassó que allí restaven.