EL VOL

Quants anys fa que em succeeix o quant fa que en soc conscient?

No ho se del cert, potser des que tinc us de raó. Els records més llunyans que tinc pertanyen a aquest procés mental gratament inquietant. Canviant l’entorn i la llibertat del domini en si, però en cap cas variant l’essència del perquè.

Tot comença i es succeeix en el transcurs del somieig, és indiferent en quina situació em trobi; tot i que no em passa sempre, la varietat de situacions en que m’hi he trobat, evidencia l’inexistent base o nexe d’unió perquè s’esdevingui aquest regal diví.

En l’estat de semi consciencia que em permet el cervell si no em dormo de cop, quelcom dins meu s’eleva sense pressa, sempre amb una mena de tanteig previ, com si fos la primera vegada, com si em poses a prova de nou per certificar l’estat adient per al vol. I amb raó, ja que per més que tinc clar que ja ho he fet milers de vegades abans, la suposada realitat tant present en el dia a dia, com si d’una pesada cadena es tractes, m’empeny cap a vall adoptant la seva forma més recurrent, en forma d’inseguretat, o de por.

Durant aquest domini prodigiós envers la física, a diferencia de qualsevol aparell volador, el combustible ideal per a volar és el de la fe, però no una fe qualsevol, sinó una fe sense additius, això si, una fe al cinquanta per cent meva sumada a la de la resta de mortals. Potser és l’excusa que em dono quant no aconsegueixo enlairar-me, no ho se. Però quelcom em diu que no soc jo sol el que proporciona tota l’energia suficient per lluitar amb la gravetat de la terra i vèncer-la durant uns instants inexistents. “No temps” suficient per delectar-me amb el plaer immediat d’aquell flotar tremolos, entre el suor fred i el càlid benestar acariciant-me tot el cos, fins convertir-se’m la roba en una mena de mant fluid a la vegada que sec però suau com la carícia d’un cadell llanut, sedós i juganer.

Tot s’ha de dir, pot semblar senzill, però per assaborir l’èxit se’m exigeix vèncer en una lluita aferrissada amb un contrincant perseverant, tenaç i obstinat fins l’esgotament; sense nom, ni cara ni res que el representi, tant sols en podria dir que el més probable és que no existeixi, tot i posar-m’ho cada vegada igual de difícil. No és el típic porter de discoteca que desprès d’infinitat d’encontres, acaba cedint ni que sigui un xic. Aquest guarda de la gravetat és inflexible, robòtic tot i despendre una sensació totalment natural.

Com un vigia mig adormit, pendent de qualsevol moviment, no em permet cap error, no puc pensar en res que em dugui al seu mon, m’he d’allunyar sense una consciencia clara. Només em puc permetre unes fraccions intermitents de micro pensaments per no despertar al guardià mentre creuo la frontera de la consciencia. Tot i que un cop creuada tot és més fàcil, més àgil. El perill amenaça constantment, per això la valentia, la inquietud i el sentiment alliberador son les úniques eines imbatibles per a un vol sense ensurts.

Deslliurat de la gravetat, radiant entre les carícies dels núvols i amb una visió fresca i dòcil de la fins llavors tant ferma terra, el meu cos, inabastable com un holograma però present com una fina banderola, oneja suaument acompanyat d’una vibració gairebé imperceptible, només allí per enviar-me una infinitat de plaents sensacions que conjuntament amb l’especial entorn que m’embolcalla, m’allunya en diversos plans alhora. El pla espaial es el més elemental, el primer en donar senyals de vida, però un cop assumits els canvis de posició envers la terra, començo a evidenciar canvis en el meu estat anímic, no només canvia com en qualsevol situació nova, sinó que pren un nou format, una nova direcció, creixent en quantitat i qualitat. Més tard prenc consciencia del no temps, cosa que em sedueix tant com m’altera, concedint-me per uns “no moments” una folgança màxim. Substituint-me tots els fluids, sòlids i gasos del cos i la ment per a uns nous components. A traves del tacte amb el moviment de l’aire, amb les imatges i perspectives inaudites, o les olors fresques i clares fruit d’una mescla entre l’aire impregnat de la humitat d’un camp de blat amb una fina capa de seda verda i lluent sempre en moviment, amb el fum càlid de la fusta cremada desprès de passejar-se per unes graelles familiars plenes de costelles i botifarres sortint d’una xemeneia, o el so tranquil·litzador d’una infinitat blava arropant-me dins d’una independència acotada però inacabable, inabastable, insondable e inalterable per als meus somnis, o els de qualsevol.

Aquest poder no dura gaire, escassos “no temps” que em permet el cervell en l’estat adient.

Aquest és el moment màxim de l’experiència, quan amb un somriure lleu però sincer, saludo amb un moviment suau del cap a l’infinit donant-li les gracies per aquell equilibri tant complex per a la nostre consciencia a la vegada que tant perfecte per al nostre ser.