lunes, 23 de enero de 2012

LA MUSA

- Ostia Nei, quant de temps sense veure’ns!
- No el suficient... Ho sento si no m’alegro del retrobament...
- No et preocupis, com més fidelitzo una amistat més creix l’odi.
- Tot i ser d’una utilitat fèrtil, la teva presencia no deixa de ser molesta.
- Una musa forçada podríem dir no?
- Quin remei...
- Sempre escrius de nits?
- Fill de puta...
- No pretenia riure’m de la situació, ben mirat és culpa meva.
- Tranquil parlava amb mi, be, ja fa estona. Deu meu, et dono consciencia i ja tens deliris de grandesa!
- Val, ho sento. I que fem ara?
- Intentar despistar-te.
- No serà fàcil.
- Ni falta que fa, sempre et rendeixes quan no et faig cas.
- Fill de puta...
- No, no, parlar amb l’insomni d’un mateix acosta més al psiquiàtric que a un prostíbul.
- La veritat, em preocuparia més si parlessis amb el d’un altre.
- Clar, ara et preocupes per mi no?
- Be, és una manera de parlar.
- Mare meva...ni per distreure’m serveixes.
- La meva funció no radica precisament en servir.
- A no?
- Riu, riu, que mentrestant em dones vida!
- No, si al final t’agafaré estima...

martes, 2 de junio de 2009

MANELET DELS FLOTADORS

Bressada tendrament pel sedant oneig, l’ombra negre pel potent contrallum fou l’ultima imatge d’aquest ésser indefinit.

Com el vaig sentir dir una vegada; un flotador no és com un cotxe que el canvies quan és vell, simplement és ell qui et canvia....

Em vaig topar amb ell per primera vegada fa un any i dotze mesos; quan enmig de la bulliciosa papereria on fullejava una revista, una veu característica acompanyada d’una frase desconcertant, m’obligà a tombar la mirada.

Amb una tranquil·litat desbaratada, una veu de criatura amb angines, una vestimenta ambigua i un posat de presentador de noticies retirat; demanava a la dependenta en to rigorós, si podia ensenyar-li tots els models de flotadors de la botiga.

Col·lapsada per la feina com estava la noia, el contestà per inèrcia apuntant amb el dit petit de la ma dreta mentre amb la resta sostenia varies llibretes d’anelles, que en aquella revista de tendències regalaven una pilota inflable amb encertats colors per a la moda d’aquell estiu. Interessada pel tema afegí uns retrets pel que fa a les dimensions, que com ve deia, eren exagerades per a fer de coixí, però insuficients per a fer la croqueta amb nens majors de cinc anys.

En Manelet, posseït per la mirada flotà cap a la secció de revistes, donant abans les gràcies al coet humà convertida en una bola de Pinball; rebotant incessantment dins les quatre parets del mostrador.

Alçà la revista en qüestió, rebassà curosament l’obertura del plàstic que contenia la pilota, s’acostà el plasticós regal a escassos centímetres del nariu dret i el flairà, mentre que amb els ulls clucs les parpelles vibraven al compàs de les orelles.

Amb menys de cinc segons en tingué prou per rebutjar l’oferta, llençant revista i pilota com si d’una javelina es tractés en la direcció que li oferia més recorregut en aquell espai.

El benhumorat destí, acabà amb l’ordenada fins llavors secció de best sellers, que apilats en precari equilibri per emfatitzar(o això vaig pensar) la fragilitat de les seves paraules, caigueren un a un dins les papereres que s’exhibien pel terra, creant una imatge impagable digne d’una instal·lació del MOMA Museum.

Amb un sonor i molest adéu i caminant lateralment sortí de la botiga, fent una volta sobre el seu mateix eix quant era sota del marc de la porta, per tot seguit enfilà cap a la banda de mar.

El terrabastall creat per l’inexplicable llançament, relegà gran part dels assistents a una postura ben molesta, ja que impedits per l’espant, només giraren el cap cap els esdeveniments. Una gran amant dels safareigs morí al instant al trencar-se el coll, i sis persones amb problemes cervicals foren ateses per metges en practiques, tot i tenir constància de la seva bona recuperació posterior. Una segueix de baixa(tres anys més tard), tanmateix en el poble, és de sobres coneguda la seva infalible picaresca en l’art de l’escaqueig. Qualitat que la seva filla ha heretat amb no menys perícia, i amb la qual segueix vivint de l’estat gràcies a una depressió, suposadament generada pel malestar que li comporta el fet de veure la seva mare en un estat d’invalidesa crònica.

He de reconèixer, que en el moment vaig quedar gratament sorprès pel rampell de l’home, i al sortir a la seva recerca vaig robar inconscientment la revista que en aquells moments fullejava. Per cert, mai sabré del cert que em dugué a escrutar aquella revista, ja que el macramé no m’interessa, tot i que em sap greu haver llençat com si em cremes a les mans tal compendi de colors uns metres més enllà, ja que era l’únic record físic que he tingut mai d’en Manelet.

Pentinant la zona amb la mirada em quedà clar que s’havia esfumat, i despistat e indignat vaig anar a prendre un refresc a la terrassa més cara, sense adonar-me que a demés era l’única que no tocava el sol.

No gaire menys curiós fou el segon encontre amb l’estrany ésser en qüestió.

El banc, poc freqüentat pels meus humils estalvis, fou l’escenari de l’inestable nova exhibició a que ens sotmetí en Manelet.

Jo era fent cua davant tres mostradors, dels quals com de costum només era habitat un d’ells, creant una cua de mal digerir.

Amb el zigzaguejar d’un esquiador expert, en Manelet, ajudat per uns copets a l’espatlla contraria al seus moviments, avançava posicions sense demora, fins quedar davant meu, fent-me dubtar de que el que hi havia fins aquell moment davant meu era un ficus mal podat a la vegada que pitjor alimentat, deducció gens brillant a resultes del seu inexistent color verd en les fulles, tot i ser de plàstic.

L’atengué un home semi transparent, amb una camisa a ratlles impecablement planxada i amb una cortina d’esclarissats cabells repartits uniformement de dreta a esquerra, agrupats en files de vint pels(aproximadament), donant la sensació de portar al cap una pinta desfeta pel calor que provoca l’ impotència de no poder treballar amb bermudes i samarretes florescents en un banc(ja podeu respirar, ho sento per la llargària de la frase).

Un “bondiaquedessitja” semblà sortir de la maquina de contar bitlles, i en Manelet, amb la seguretat innata d’un foll, demanà novament si podia veure tots els models de flotadors existents a la botiga, afegint aquest cop, que l’idea d’examinar els catàlegs tampoc l’amoïnaria gaire.

L’expressió del treballador, absent de sorpresa em descol·locà, i la maquina de contar bitllets li prengué la paraula mentre ell somreia, informant en Miquelet de la sort que tenia al acudir aquell mateix dia, en que al obrir un compte durant aquell precís mes, la casa tindria el gust d’oferir-li gratuïtament un matalàs de platja amb el logo del banc ocupant absolutament tot el volum del que disposava l’obsequi inflable.

No se si fou l’imatge del matalàs en el prospecte el que m’encongí, o que el mateix el va fer créixer a ell, però de ben segur que la visió de l’esfera del rellotge que completava el tres en ratlla que formàvem amb en Manelet i jo, quedà reduït a tres quarts(de quatre).

Com no, en Manelet demanà si podia veure el present, que tres segons més tard restava planxat sobre del mostrador, rebent incessants passades de les formoses planxes que conformaven les mans de l’immaculat treballador.

Una glopada de plàstic en estat gasos assaltà les meves fosses nassals, quant amb uns moviments encertadíssims, en Manelet es va desfer de la junta que soldava ambdues parets del plàstic que embolcallaven el matalàs.

El mateix procedir de la papereria acostà el matalàs al nas del nostre amic.

Tot i tardar un segon més que en l’anterior flairada, el final fou el mateix; prospecte, matalàs i embolcall volaren – en aquest cas a mode de bumerang – esquivant deliciosament amb una paràbola molt neta una columna, fins aterrar amb l’elegància i precisió idònies per a fer saltar tota la banca que en paquets de tot tipus de bitllets i monedes d’igual alçada eren allí apilats. Molt encertat, l’atzar diposità la tant preuada desfeta dins dues capses de cartró, que abandonades romanien en un dels típics mal escombrats racons de tot espai habitable, i que segons després sostenien dos treballadors del banc, agenollats a terra com dos pidolaires donant gracies a deu per la generositat dels vianants.

No està de més dir – tot i no saber-ho del cert – que la diagonal dreta oferia un recorregut imperceptiblement de més recorregut que el triat per en Manelet, però mai l’hi tindria en compte és clar...

Aquest cop – i em dol dir-ho – no vaig veure si en Manelet giravoltava sota el marc de la porta, ja que quedava fora de la meva visió, i l’oferta de la coberteria del vintè aniversari del Monopoly caducava aquell mateix dia.

Dos mesos llargs separaren del segon el tercer encontre amb el llançador implacable d’objectes inflables sense aire.

La visió d’en Miquelet entrant en una botiga d’inexistent especialització, m’alegrà al moment. Allí hi podies trobar des de rulls de fil de cotó fins a tasses plenes de pols d’en Naranjito.

L’infinitat de cossos inflables que flanquejaven la porta evidenciaven un previsible triomf per en Manelet.

Quant gran fou la meva sorpresa, al escoltar que el que demanava al inflat botiguer no era res més que una caixa d’aspirines.

Indignat, el vaig perseguir a fi de treure l’entrellat de tot plegat.

Amb un caminar esbiaixat, marcava diagonals poc accentuades, fregant i rebotant amb les parets a mode de bola de billar de bandes, sense cap destinació aparent, fins que dues hores més tard, el punt amb que li tocava rebotre, coincidia plenament amb la porta d’una pastisseria, en la qual s’introduí netament, perseguit per a mi uns segons més tard, sense perdre detall de la conversa posterior amb les dependentes:

- Em podria mostrar tots els flotadors de que disposi? O els catàlegs de la nova temporada? També acceptaria de bon grat informació sobre altres establiments d’aquestes característiques on pogués trobar el flotador que millor m’escaigui –proferí abans de ser saludat per cap de les dues germanes que regentaven la pastisseria, que al sentir la ridícula demanda esclataren a riure.

- Perdoni? Deixà anar un minut més tard mentre s’assecava les llàgrimes la dependenta amb les ungles més curtes, dominant-se forçant l’auto control fins a límits inhumans.

- No voldria pas un tortell de nata? –afegí maliciosament la que tenia els peus més plans entre sanglots i esbufegades.

- El podria veure? –demana impertèrrit aquell misteri d’home.

Les dues dependentes envaïdes pel desconcert, es miraren i accediren a mostrar-li mentre posaven cara de pasta de full.

En Manelet, com un cambrer alçant la safata, flairà el tortell poc més de sis segons, separà dels ulls uns centímetres el tortell regulant el cristal·lí per enfocar-lo, i dubitatiu assentí amb el cap, el mossegà compulsivament, feu una ganyota evidenciant una total desaprovació i el llençà com un frisby col·locant-lo a mode de corona en el cap del bust del fundador de la pastisseria, que presenciava els esdeveniments des de la cantonada més allunyada del local.

Tothom coneixia la desagradable però dolça historia sobre la mort per sobredosis de nata de l’avi pastisser, i aquella corona d’espines lletoses fou el millor acudit que algú pogué fer sobre tal tragèdia.

Amb un neutral “adéu i gracies” s’allunyà l’home, mentre jo pagava els desperfectes en un intent per a fer entendre a les netes del santificat pastisser, que aquell home no hi era tot.

Així vaig perdre-li la pista aquella tarda, confinant-me un cop més a l’impotència del desconeixement.

Dos mesos i un casament avorrit més tard, casualitats de la vida, per quarta i última vegada m’acostaren a l’odissea d’en Manelet.

Se’l veia desmillorat, la seva fins llavors generosa cara, havia esdevingut angulosa, tendint al blanc blavós del gel. Enmig de la barba revolucionada s’intuïen uns llavis inflats i morats com el flotador que amb tant afany perseguia. Els dos laterals totalment desgastats i tacats de la roba, em recordaren el successiu rebotar que el guiava. L’americana de pana marró, fruit del desgast onejava com la seda, i els pantalons d’un negre pàl·lid es movien pesarosos, com a des temps de les cames, donant testimoni del seu esgotament.

L’electricitat que el movia en el passat restava latent, només perceptible en l’acompanyant va i ve de braços al caminar, però les seves mans....

Les llàgrimes s’escolen sense remei quan penso en aquelles mans. Inflades a base de sang sense retorn, cremades pel sol i poblades d’esfereïdores esquerdes resseguides amb sang resseca. Les puntes dels dits, morats al punt de gangrena, eren a un pas d’explotar, i les ungles demanaven saltar al buit en un atac col·lectiu de suïcidi.

Semblava que parles sol, fins que un mecànic aparegué de sota un cotxe amb les mans greixoses, amb una eina en una ma, una cigarreta no menys llefiscosa entre la comissura dels llavis rodolant a banda i banda, i l’altre ma recol·locant-se la seva valuosa aportació a l’escassa natalitat espanyola.

En Manelet seguia amb el discurs, mentre el sospesador de boles, flexionant les cames i escopint a traves de l’espai buit que li cedia als llavis la burilla plena de cendra circense, com tot mecànic professional, segui la seva ruta sense immutar-se.

La veu d’en Manelet s’apagava per moments, pregant per una intervenció divina. I com no, vaig cridar l’atenció del mecànic repetidament, fins que sense abandonar les seves parts i amb la mirada perduda, recalcà en el fet de que no era sol en el mon, que altres essers vius habitaven aquell espai ple de vehicles esguerrats i olis cremats.

Vaig cedir la paraula a la desfeta humana, que procedí amb el seu discurs qüestionador en busca del flotador perfecte.

Com per art de màgia una nova, impol·luta i encesa cigarreta rebia incessants xuclades dels(segurament)ennegrits pulmons de l’home impàvid, que inexpressiu escoltava a en Manelet, fent sonar el mono abans blau de treball en un intent per mitigar les picors del seu anus(suposadament)humit, per l’excés de ventositats liquides, guanyades a pols a base de la saturació de greixos que oferia el bar del costat.

Sons inescrutables fintaven la cigarreta movedissa sense aconseguir fer-la caure, però en qüestió de segons un neumàtic desgastat només per l’extrem, rodolà fins topar amb les cames adormides d’en Manelet, que al despertar-se tremolaren com una fulla de plàstic.

L’olor que emanava del neumàtic va estalviar la levitació forçosa per a la cata de rigor.

Un somriure mai vist, donà per assentat que havia trobat el flotador dels seus somnis. Dues llàgrimes patinaren per les galtes fins que el canto viu dels pòmuls les tallaren per precipitar-les als seus respectius peus, mostrant el color real de les sabates uns segons, fins que el cuir s’empassà aquell tresor ple de vida amb el conseqüent eructe de plaer.

Aquella escena em deixà estorat, palplantat, corprès i esmaperdut, impedint-me reaccionar en l’ajuda d’en Manelet per recollir el seu tresor.

L’esquena encarcarada d’en Manelet es negava a plegar-se per recollir aquell be de deu, i les cames ploraven només de pensar en una flexió. Quina angunia els udols d’aquelles cames, ni tant sols a les matances del porc s’escolten xiscles tant angoixants!

L’únic recurs que li quedava era el dels braços, que amb un angle de 40 graus amb el tronc, intentaven arribar al neumàtic sense gaire sort, ja que els separaven deu centímetres molt malparits. Com l’Uri Geller, intentà tancant els ulls superant mentalment aquella distancia, però el neumàtic no es bellugà ni un mil·límetre, cosa que si va fer el braç al dislocar-se-li l’espatlla. Un dolor suficient per tocar el cel al palpar la goma polsosa l’envaí. La seva expressiva cara com tot humà en el moment culminant del coit, reflectia el compensat equilibri entre dolor i plaer.

Va prémer amb força el neumàtic, fent petar totes i cada una de les articulacions dels dits que grinyolaven per la falta d’oli, les putes dels dits vessaren sang coagulada, pus i altres líquids indefinits per sobre la goma donant-li un caire més “racing” si cap, i no se com, aconseguí aixecar-lo un pam, i ràpidament, amb el braç bo(és un dir) l’empaità com si fos una pilota en l’últim segon d’una final de beisbol.

Ja era en el seu poder i ningú ni res podria arrabassar-li el preuat trofeu.

Envaït per l’incommensurable delit, encegat de plaer, gaudint amb el frec del neumàtic amb el seu cos, caminà cap a la sortida.

Sense gaire previsió, un jove aparentment sord, havia aparcat momentàniament el seu vehicle verge de pols, barrant la sortida del taller, fent vibrar la carrosseria a través d’uns bafles amb ganes de brega, mitjançant percussions repetitives fins l’infinit, i ajudades per tota mena d’innocents sons electrònics vuitanteros de mal suportar.

Com els gossos de peluix amb piles, en Manelet rebotava amb la porta del cotxe, girava 360 graus, xocava, girava 360 graus, topava, 360 graus més, col·lisionava, i així durant cinc minuts sota el marc de la porta del taller, deixant unes roderes sagnants al vell mig de la porta del cotxe. El sord, que no era mut, al veure les agressions a que era sotmès el seu amor, en una lluita per a superar els decibels dels altaveus, quedà sense veu, relegant als punys a continuar la comunicació amb en Manelet, el qual seguia girant sota el marc de la porta, això si, a una velocitat superior gràcies a l’energia desmesurada procedent dels braços del sord des de sobre l’auto. En un moment, al advertir les ratllades que ell mateix havia fet en el seu estimat vehicle, encrespat amb si mateix, els seus punys canviaren de rumb fins topar amb la seva pròpia cara quedant estabornit allí mateix.

En Manelet seguia girant i emanant sang pel nas com un aspersor sense pressió. Jo vaig despertar de la letargia a la que estava sotmès, vaig saltar per sobre del capo del cotxe exagerant la pressió sobre la planxa, m’introduí en el vehicle, vaig alliberar la sortida tot raspant el lateral contra la paret(si, no me’n vaig poder estar..), i vaig deixar el cotxe i l’amo sobre el sostre, aparcats uns metres mes enllà.

Les cames d’en Manelet amb una energia renovada el guiaven sense fre, i com les rates darrere el flautista de Hamelin jo el seguia encisat.

En pocs minuts caminàvem per la sorra de la platja. Deixà caure el neumàtic sense deixar de caminar, i amb una carícia especialment bonica feu rodolar el flotador en direcció a l’aigua, amb la velocitat constant del seu caminar, mentre es desfeia de la seva roba quedant totalment nu a menys d’un metre de l’aigua.

El neumàtic al topar amb l’aigua es volcà, i amb un salt enlluernador, en Manelet s’escolà pel buit del cercle sense tocar bores fins deixar per sota les aixelles la seva joia.

Quin somriure. Per segona vegada aquell home em va fer plorar. S’havia endollat al mar mitjançant el neumàtic, la seva cara radiava jovialitat, el seu somriure feia dansar les gavines per sobre el seu cap, i els peixos agafats per les aletes feien rotllana al seu voltant mentre escopien aigua salada com una font.

El sol tenyia de plata el mar, convertint en Manelet en una silueta negre cada vegada més petita.

Alguna força desconeguda el portava mar endins, sense presa, gronxant-lo carinyosament durant tot el trajecte, fins que la meva vista el fusionà amb l’horitzó.

La claror del nou dia tintava el mar amb daurats de bijuteria, i jo seguia esperant el que de ben segur sabia que no succeiria. Les picades dels mosquits donaven feina a les deu ungles de les meves mans i a set o vuit(no ho recordo exactament) dels peus.

Va home, anem a fer un cafè amb llet, que el repartidor de Donuts estarà al caure em vaig dir.

sábado, 28 de marzo de 2009

PER ALS QUE SOU ENMIG DE TOT

L’AVI


De totes les histories que m’explicaren de petit; des de les més fantàstiques, les romàntiques, d’amor, d’aventures o de terror, l’única que em marcà de per vida fou la que el meu avi amb una intensitat desmesurada m’explicà una i altre vegada davant la meva inesgotable insistència. El meu avi gaudint tant o més que jo, l’explicava amb passió i amor colossals. El fet de ser l’únic que quedava embadalit davant d’aquella suposada realitat i d’altres histories, em convertí en el seu net preferit. Segons ell aquell relat havia viatjat pel temps a traves de varies generacions mitjançant la oratòria guanyant en matisos però perdent fidelitat. M’assegurà que els fets eren verídics, tot i no saber del cert quin tant per cent d’imaginació s’havia adherit durant el constant recorregut que mantingué viu aquell fragment d’història.

A part de l’avi, la troballa d’aquell mon li dec a un pobre treballador d’un bar on varem aterrar a mitja tarda a prendre una tassa de xocolata calenta per contrarestar el fred enmig d’aquell hivern exageradament feréstec.

El bar desert com el carrer, habitat només per gèlides corrents d’aire fou l’escenari ideal per donar aquell mateix embolcall irreal que se’n desprenia del relat.

Tossut, obstinat i pesat com una mosca a l’estiu, el meu avi parlava pels colzes, això sí amb l’increïble facilitat per adornar i enriquir magistralment qualsevol succés fat i sense vida. El cambrer que el coneixia millor que jo, feia el cas just davant dels kilòmetres de paraules que enfilava sense cap mena de respecte al silenci, i com tot bon cambrer, sabia com parar atenció sense escoltar, contestant en qualsevol moment sense errar cap tret, convencent que escoltava. Com tots els grans oradors el meu avi quedava tant immers en les seves explicacions que ni tant sols dubtava del assistents de la conferencia de torn, però amb un acte reflex, de tant en tant deixava anar algun: Deu ni do eh? Que m’entens? O un: Em seguiu? De boig eh? Mesurant el grau d’atenció del seu públic, oblidant ràpidament tot dubte per continuar amb l’afusellament de tota orella vivent que pul·lulés al seu voltant.

Era irremeiable sentir-se atret per el ritme i gracia de les seves cròniques, a la vegada que era igualment inevitable quedar saturat de la seva presencia quan un duia una bona estona prop seu, i aquella tarda polar en contrast amb el caliu desprès per l’avi, en un intent frustrat, el cambrer va intentar fer-lo callar amb un comentari que si no fou ben be així, l’essència del mateix i la conseqüent replica de l’avi s’hi acostaven bastant:

–Val, val, prou de xerrameca, el teu net no n’entén res d’aquesta morralla, només te nou anys i jo ja tinc el cap com un timbal, perquè no l’hi expliques un conte per a nens i el distreus a ell? Tinc distraccions per a tota una vida jo!

–Au desagraït! Que sabries de la vida si no tinguessis el meu bolletí especial de la tarda?

Si, si! – comentava l’avi inflant la papada mentre amb la mirada desdenyosa, de reüll el resseguia de dalt a baix– els resultats del futbol, el numero premiat de la loteria i la predicció del part de la maquina escurabutxaques els tens al dia, però i la resta del mon? Els diaris oliosos i amb restes de metralla de la guerra matinal no saps ni com agafar-los, ni tant sols entenc com no se’t desgranen entre les mans quan els entres a primera hora. Dema t’esperaré a la porta abans que surti el sol, no em vull perdre cap detall de tal gesta, m’agradarà veure com els manegues, deus semblar aquells homes que per primera vegada agafen un bebè, amb la cara de circumstància, mirant de reüll la criatura, traient cap a l’esquerra la punta de la llengua entre la comissura dels llavis ressaltant l’esforç intel·lectual que requereix tal proesa, mentre el suor fred navega amunt i avall de l’esquena esquivant fiords de pus, com el mercuri d’un termòmetre dins d’un hospital, sortejant llits plens de virus. Em moro de ganes de veure la tremolor de mans que et deu provocar el covard pensament del que et costaria tornar a comprar aquell gerro de cristall de bohèmia en cas d’una desgràcia i el neguitós va i ve cerebel·lós mentre rumies el camí perfecte per desempallegar-te d’aquell objecte més inquietant que una central nuclear construïda amb canyes!

–No callaràs no!–replicà el cambrer mentre processava tanta informació punyent.

–Be... un conte per a nens has dit? Això és el que vols? – S’afanyà a dir l’avi.

–Si, si, explica-li el que vulguis... tu mateix! Però a mi no m’atabalis!

–Doncs ara, per mal educat no et mouràs d’aquí i escoltaràs una historia que de ben segur no t’han explicat mai. Sabent com ets dedueixo fàcilment la teva procedència, i m’estranyaria que un avantpassat t’expliqués quelcom semblant.

–Sense faltar eh!? Vinc duna família humil però digne...

–No ens expliquis la teva vida ara...la tarda i la decoració del bar ja son prou depriments– deia l’avi aquest cop, amb un to més distés i sense malícia –doncs com deia, el que us contaré amb el temps us ensenyarà tot el que necessiteu per a convertir-vos en essers nobles i dignes d’aquest qualificatiu que anomenem “humà”.

–Va, va! Prou bombo i comença amb les guitarres que no tinc tot el dia home! –deixant-se vèncer l’hi cedia la paraula al difícil rival.

Aquell dia, innocent e ignorant com era no entenia gran cosa, ni tant sols m’interessava de que parlaven, simplement somreia davant del intercanvi de fletxes que és llençaven contínuament. La historia que prometia l’avi per contra ja em tenia expectant, alerta com un gos desprès d’escoltar el so típic al llevar la tapa d’una caixa de llautó plena d’aliment caní. Si hagués tingut cua, en pocs segons hauria escombrat gran part del terra d’aquella barra, infestada de restes de necessitats i vicis.

El cambrer fent cara de gòmbit despedint-se de la llibertat sortint de l’aigua, resignant-se va clavar els colzes a la barra, desenferregar-los de allí ràpidament, per passar un drap per la fusta viscosa, i reprendre la posició habitual d’un barman qualsevol mentre mata el temps.

Amb una memòria envejable que sortosament jo havia heretat, ens relatà fil per randa tot el que sabia sobre el tema.

Ens introduí recalcant que allò era verídic, que segurament gracies als escrits d’un dels afectats que va recollir tota la informació referent al cas, havia arribat fins als nostres dies.

Segons va dir, l’escrit es va perdre misteriosament abans de fer-ne copies o esser estudiat detingudament.

L’escrit el trobà un pagès mentre llaurava el camp, al topar amb una caixa metàl·lica, rovellada i malmesa per les inclemències d’aquell clima poc piadós. Els papers en molt bon estat els acollí setmanes després un familiar seu, un escriptor sense anomenada que com a gran lector que era s’interessà per la troballa.

Com que el pagès a dures penes sabia llegir, l’escriptor fou l’únic que el llegí directament. La historia el va commoure de tal manera que se’l rellegí fins l’extenuació, mantenint viu aquell recull de records, interrogants i vivències que temps enrere algú plasmà amb tanta cura.

En un principi l’escrit el posseí, i no volia compartir-lo amb ningú, guardant-lo com un tresor fins que un dia va recalcar en l’error dels seus actes, allò no podia quedar en l’oblit, pertanyia al mon sencer, tothom tenia el dret i el deure d’adquirir el preuat be d’aquelles paraules.

L’endemà de la decisió va parlar amb el seu editor i l’hi explicà que tenia entre mans un escrit que requeria ser publicat sense demora, que ja havia esperat prou temps per sortir a la llum. L’editor tot i saber de les penes dels escriptors va acceptar reunir-se dos dies més tard no sense sospitar això si, que podia ser un truc per fer-lo llegir la seva ultima novel·la de pacotilla.

L’escriptor de camí cap a l’editorial amb l’escrit en un maletí, cofoi com no ho havia estat mai amb cap dels seus, va ser víctima d’un atracament net i ràpid. Per darrere un lladre de poca monta li estirà el maletí i cames ajudeu-me el va despistar després de córrer durant uns minuts en una travessa qualsevol del casc antic infestat de gent, deixant-lo estesat a terra desprès de treure les tres tones de nicotina fossilitzada que tants anys havia tardat en recol·lectar en ambdós pulmons. No corria tant des de l’escola, be no havia corregut més desprès d’ençà, a part de la matinada davant de dos policies amb ganes d’herba gratuïta per els naixents carrers d’un boig estiu d’adolescència.

Quedà tant fotut e indignat que no se li va ocórrer res més que escriure-ho tal i com ho recordava, intentant seguir el patró de l’antic escrit. Va seure en un bar(qui sap si era el mateix on ens trobàvem aquella tarda d’avorrit fred hivernal) i el plasmà en una hora, el temps just per arribar mitja hora tard a la reunió amb l’editor, prou temps per ser rebut entre retrets i crits varis.

En un primer moment l’escriptor pensà en fer passar l’escrit com l’autèntic prescindint de l’assumpte del robatori, però la poca credibilitat dels folis el va fer reaccionar i li explicà la veritat. L’editor temen un truc, l’intentà treure de males maneres, fins que la lluentor de la mirada i l’efusió de les explicacions de l’escriptor el varen convèncer si més no per donar-li una ullada.

Amb pocs paràgrafs va quedar convençut de que allò que tenia entre mans no era la nova novel·la de l’escriptor, o si més no havia canviat radicalment la manera d’escriure. Entre el silenci del despatx i els sons apagats i llunyans de la fervor de la ciutat, l’escriptor mirava embadalit com l’editor somiava despert, movent exclusivament els ulls, a velocitat costant sense parpellejar, movent-se únicament quant per qüestions físiques el foli no donava cabuda a més paraules, i ràpidament girava full per retrobar-se amb aquell misteriós relat.

–Que li sembla? –preguntava inquiet cada dos minuts l’escriptor.

–Pss! Un moment...–deixava anar mecànicament l’editor sumit en el nirvana.

–De on ho has tret això?–Preguntà l’editor al acabar amb cara de pa de quilo blanc.

–No importa, que li ha semblat? Es gran oi?

–Si, si, no hi ha dubte és un gran relat, polint una mica quatre detalls podria ser una obra mestre, però....de qui és? Qui és l’autor?

–No ho se, i dubto que algú ho sàpiga, el trobà un familiar meu mentre plantava patates o cebes.

–Ni cebes ni patates, això és la llet! Tens res més d’aquest autor?–Preguntà mentre el frec de les seves mans produïen guspires daurades.

–Només va trobar això dins una capsa, enterrada en el seu hort, però digui’m...es podria editar?

–Oh es clar que si, només m’hauré d’informar dels temes legals dels dret d’autor, és el primer anònim que se’m presenta publicable, m’hauré d’informar de tot, em sembla que no és fàcil...a no ser que ho publiquem amb el teu nom..

–No! Ni pensar-hi!–s’indignà l’escriptor.

–Bé, era una idea, els guanys els repartirien equitativament, i podríem guanyar-hi molt més, pensi-ho, podria arreglar-li la vida uns quants anys!

–Això no és el que pretenc, a demés, com podria escriure rés semblant?

–No es preocupi per el futur, potser serem morts quant tingui que escriure de nou, l’important és el present i aquestes oportunitats no es presenten sovint...

–No ho se, no ho se...és immoral...no és digne d’un escriptor honest... tanmateix em permetria dur una vida més còmode, sense els patiments i sobresalts que m’ofeguen constantment...

–Així m’agrada! Demà el corrector li farà la posta a punt, vostè mateix el podrà revisar i amb el seu vist i plau en pocs dies omplirem el mon d’aquest llibre amb lletres ben grans emmarcant el seu nom en la portada.

–Deixi’m uns dies i ja el trucaré, no ho tinc tant clar com vostè...

L’editor, entrenat per convèncer amb la seva verbositat bípeda el tingué vint minuts més dins la gàbia, deixant-lo sortir només quant el nivell de convenciment fou gairebé òptim.

Sense dormir ni pensar en altre cosa que no fos el llibre, l’endemà l’escriptor trucà a l’editor per tirar endavant amb l’indigne però llaminer pla.

En poc temps es corregí, es revisà, i es preparà l’impremta per fer el tiratge, amb tanta mala sort que segons després d’engegar les màquines, quelcom s’espatllà i durant dos dies els tècnics es tornaren bojos per solucionar el problema. Un cop solucionat, per falta d’un treballador que es posà malalt, es decidí posposar-ho fins l’endemà, cosa que no succeí mai ja que aquella nit per problemes elèctrics es produí un incendi en la sala d’aquella màquina, calcinant tot el relacionat amb l’escrit, i el despatx on es trobaven els ordinadors essent prop de la sala, es cremaren parcialment quedant afectat únicament l’ordinador on es trobava l’escrit. Estava predestinat a desaparèixer, fins i tot la copia de l’original va desaparèixer misteriosament de casa de l’escriptor davant el seu estupor, que fart com estava dels problemes que li causava l’escrit va decidir no escriure’l mai més, això si, el recitava constantment en llocs públics, festes, entorns familiars etc.

Durant uns anys varies persones intentaren dur a terme el mateix propòsit; immortalitzar aquells esdeveniments en publicacions setmanals, diaris o llibres però sempre succeïa quelcom inesperat que feia impossible la seva reproducció no verbal. El tema s’oblidà ràpidament, com tot nou succés, i així el relat començà a viatjar com antigament, de pares a fills, d’avis a nets, de marits a mullers o de mullers a marits, entre amics etc...


L’ESCRIT ANÒNIM


I


El cas que tot seguit explicaré, amb l’ajuda de múltiples i variats testimonis; cada qual més dubtós e incoherent tot i trobar certs paràgrafs d’indubtable credibilitat, sense tenir cap base científica, documental o testimonial contrastada, puc dir sota jurament que és totalment verídica, certa com aquests essers negres desfilant per el desert de sorra blanca que perseguiu amb la mirada.

Segons encara circula el rumor, ell mateix ho explicà anys enrere quan encara parlava, comentant que tot allò venia de lluny, que durant molts anys d’estudi i pràctica, va anar desenvolupant aquell ser tant únic i misteriós.

Deia ser un estudiós de la felicitat alliberada; dins d’un estat de control i consciencia absoluta, amb la voluntat d’arribar a la felicitat, alhora que reconeixent-la (la felicitat)en tot moment. No l’interessava la felicitat de la innocència, ni la de la ingenuïtat; perseguia la del coneixement, la del enteniment de tot succés per més dolorós que fos, la de l’equilibri amb tot el mon i amb ell mateix.

Considerant-ho una quimera més de l’home, ell mateix en dubtava. D’altre manera agüessin esdevingut els successos si no fos per la seva perseverança socràtica envers el coneixement, focalitzat per qüestions que no especificà amb la felicitat.

Amb una pressa i constància mai vistes i amb una voluntat entusiasta com ninguna per millorar el seu delit gaudint en tot moment, anava trencant totes les barreres del seu ser, juntament amb les de la societat (que si fa no fa eren les mateixes) sense cedir davant de res, divertint-se en cada minut de la seva vida, essent feliç per la via de la comprensió i acceptació de cadascuna de les situacions en que es trobava en el seu dia a dia.

A grans passes anava desfent-se de tots els tabús, pors, rancors, desenganys i altres sentiments negatius amb un somriure cada vegada més ferm i sincer.

Progressant ràpidament, el seu somriure guanyava matisos positius dia a dia, al igual que el seu comportament, les seves paraules, els seus gestos, el seu encant i fins i tot podríem dir que el mateix passava amb la seva ànima.

Per arribar a la felicitat absoluta, era imprescindible la sinceritat, quelcom contradictori amb l’ hipocresia, les mentides piadoses, els silencis amb forma de desacord etc, i això el dugué a tenir seriosos problemes amb la convivència en societat.

Plantejaments, respostes, comentaris, gestos i somriures s’allunyaven tant dels paràmetres occidentals, que pocs quedaven complaguts de les seves sàvies paraules.

Tant reservat en alguns moments com elèctric en d’altres com era, la gent, desconfiant d’aquella bipolaritat, no entenia com a resposta a qualsevol manifestació de malestar, els comentaris sincers i directes, i encara menys aquell ampli somriure.

Segons recorda un personatge digne de la aprovació per consens dels fets, durant el temps d’acceptació del somriure amb l’entorn, “l’home” va viure situacions tragico còmiques de tota mena:

Imagineu-vos enmig de la solemnitat d’un enterrament; la vídua buidant per terra cor, ànima i llagrimalls, amb el seguici de caps clots davant seu, un a un donant-li el pesem, el petó, l’abraçada o simplement la reconfortant mirada del lament compassiu de rigor; tant consolador tot plegat. Fins que davant de la vídua, “l’home” comentava amb un somriure d’orella a orella el següent:

–Quina meravella de dia per a un enterrament, el teu marit va triar be el dia de la seva mort, un gran gest per part seva. Perquè exiliar aquests ulls negats darrere les ulleres de sol? El sol dona vida...– i el que feia més mal; aquell to joiós en les seves paraules, que amb la nostre llengua de signes e interpretacions soterrades traduïm sens dubte en severa i maliciosa befa.

En moltes ocasions escoltant una discussió acalorada entre dos persones, s’hi afegia somrient entre frases piadosament neutrals, i els encesos tertulians amb gestos i mirades desdenyoses e incisives acabaven tombant tota la ira contra el pobre home, que en un intent de positivisme il·lustrat, defensava el seu punt de vista conjuntament amb els dels dos contrincants de la manera més pausada, serena i plàcida, mentre els dos fins llavors enemics, apinyant-se en un de sol e injectats per l’energia de la feble impotència, es desfogaven sense control, fins que un quart amb dificultats per frenar aquella discòrdia amorfa i descompensada, feia entrar en raó als dos monstres perduts enmig de l’odi més compulsiu.

Al principi (quan el seu poder encara no atrapava, només encisava un xic)molta gent comentava que aquell professor fins feia poc tant respectuós, havia quedat tocat, tarat per les drogues del laboratori on treballava(treballava en un despatx), per un accident de cotxe conduint borratxo(no tenia cotxe i a penes bevia un gotet de vi al dia), per la depressió després que la dona el deixés per un més jove (mai es va casar ni se l’hi coneixia cap parella), o per l’entrada en una secta introduïda recentment al país, desconeguda encara, tot i saber del cert que tenien poders sobrenaturals, capaços de xuclar el cervell i els diners, dels quals se’n beneficiava un gran gurú, esperant el seu moment per conquerir el mon amb el seu sobre dimensionat cervell, compaginant diners, poders mentals i un gran coneixement d’història, política, armament nuclear, psicologia, parapsicologia etcètera, suficients per dominar la humanitat sencera (sense comentari). També es parlava d’una malaltia encara desconeguda que havia contret a l’África o l’Àsia(no havia sortit del país en la seva vida), sumades a les més variades histories paranormals que omplien aquell sac d’invencions tant clàssiques i modestes com absurdes. És una llàstima, tanta imaginació destinada al mal, quant be faria si invertissin el destí...

En poc temps va perdre molts amics i coneguts que no entenien aquell somriure plàcid com a succedani de la tant esperada reacció compassiva a les seves lamentacions sobre desgracies i adversitats de la vida, i entenent encara menys el mateix somriure en resposta a les amenaces de no tornar-lo a parlar mai més si continuava mofant-se d’ells. Poc servien les explicacions amb que acompanyava aquell somriure, ans al contrari ja que engrandien el malentès i el corresponent despit fins allunyant-los precipitadament d’aquell somriure perniciós.

Ben curiós es el fet de no rebre mai una pallissa, ni un cop, ni una empenta, ni tant sols una ecopinada rabiosa. Es podria dir que els deixava tant sorpresos, eren tant surrealistes les seves frases adornades amb el somriure màgic, que si no s’escoltaven amb la llibertat sense coartar adequada; es païen malament, es feia una mala interpretació, i et deixaven amb un dubte paralitzant; el conscient et manava matar-lo allí mateix, mentre que l’inconscient, més encertat, et frenava, et feia girar sobre el mateix eix cent vuitanta graus i com a un soldat el seu general et manava marxar recte sense tombar-te fins arribar a casa.

Pocs miraren més enllà d’aquella expressió facial cada vegada més misteriosa, alhora que divina, i tots els que experimentaven de debò aquell somriure, advertien l’absència total de malicia, de burla o prepotència; una mirada lliure d’aquell somriure del nostre personatge deixava clar que allò era el consol més reconfortant per a tota dolença, ja que com un bon àpat, ben entomat i digerit era capaç d’eliminar tristeses, penes, mals, pesars, patiments, agonies, afliccions, turments etc...en pocs segons.

En aquest punt hauríem d’advertir, gràcies a la nova aportació d’un dels amics de “l’home”, que aquella felicitat no era del tot egoista; que en principi anava destinada única i exclusivament al seu ser, però que prenent consciencia del seu allunyament del mon, s’adonà que pocs l’entenien, i que allò el podia apartar del seu destí, i que en cap cas podia deixar que el seu objectiu afectés negativament a terceres persones. Tenia clar el que volia, tanmateix sabia del cert que aprofitar-se, ferir o molestar altre gent cercant la felicitat absoluta, podia allunyar-lo de la mateixa, i mica a mica va anar retallant distancia a la soledat, la del individualisme exacerbat, sense deixar de fer res normal, però sense immiscir-se amb res ni ningú, àrdua feina dins d’aquest mon on per un somriure diari ets convidat al bateig del net, al casament del cosí, al enterrament del marit etc....però al cap i a la fi, conscient com era no deixava de ser el típic saludat que tothom respecta però que ningú coneix, o ben pocs.

Al cap d’uns mesos, la seva comunicació depenia en un deu per cent de les paraules, un quaranta per cent del somriure, i el cinquanta restant del silenci, això si, d’un silenci d’admiració amb tot el que succeïa al seu voltant, fins al punt de donar la impressió de veure’l sempre sumit en un estat dual; amb una part connectada al mon real complementada per una altre més espiritual, més sensorial, d’abstret deleix, que el mostrava com l’etern badoc, i sense estar fora d’òrbita la seva presencia semblava difuminar-se per moments fins desaparèixer, tot i poder-la tocar sabent del cert que era allí.

En aquell punt es deia que s’havia convertit en un d’aquells pobres disminuïts psíquics que sempre riuen, i és veritat, qui no el coneixia podia pensar que era tonto, encara que els que recorden les seves sàvies paraules abans de prescindir d’elles, el tenen per un deu, per un esser celestial; amb el poder de transmetre plaer i serenor amb la mateixa sonoritat de les paraules, obviant el contingut de les mateixes, tot i ser el seu mateix contingut terapèutic.

Expliquen ara els que poden, que amb el temps va anar prescindint de les paraules fins reduir el seu vocabulari a unes poques, que combinades en infinitat de variacions podien resumir tot el que tenia que dir, sense complicar el que per a ell era realment interessant: la comunicació positiva a través del coneixement i pràctica del positivisme il·lustrat.

II

Gracies als “bocins” d’alguns ara sabem que diferents histories corrien en boca de tothom, unes positives i d’altres negatives com la que pregava sense pietat que cada vegada que algú queia, es feia mal o topava amb el cotxe en presencia de “l’home”, aquest esclatava amb rialles desmesurades, amb la mirada obstinada i macabre com amb la que un dimoni assaboreix el sofriment torturador de les ànimes condemnades a casa seva.

Es comentava que no tenia d.n.i, ni passaport, ni diners, ni feina ni casa, que apareixia al carrer com per art de màgia cada matí, escometia el seu cerimoniós dia a dia enganyant amb els seus poders de telecinesi(ni tant sols varen tenir la decència de parlar d’hipnosis) a tota anima vivent que es trobés al seu pas, per continuar d’igual manera tarda i nit fins desaparèixer entre un feix de llum blanca com en un ascensor cap al cel(molt original també).

A Suiza segons comentaven alguns, es deia que el mateix home havia curat tota la planta d’un hospital caminant gairebé flotant per el passadís mirant de reüll totes les habitacions mentre buscava un metge d’urgències per tancar-li l’hemorràgia d’un tall que es va fer al arrencar un cartell d’una comèdia teatral enganxat a la façana de casa seva(!!??!!).

Molts el titllaven de nou messies, de ser el nou venedor de fum de la nostra era, el nou il·luminat que creient esser tocat per la mà divina salvaria el mon de la misèria e ignorància amb unes parques paraules entenedores per tothom.

Amb ell totalment aliè als esdeveniments es crearen clubs de fans, desprès més seriosament(tant com perillosament) es creà un grup de seguidors de la seva doctrina(que mai fou escrita o recitada per a ell), manifestant-se contínuament en favor de la felicitat mentre emprenyaven a tot deu. Més tard un home jurant ser el seu únic deixeble, va fundar una secta proposant les sis normes del somriure silenciós. Mireu si era babau aquest guillat, que l’aproximament del so del reclam del silenci amb el so del numero sis el va motivar a crear només sis normes:

-Mai gastaràs un silenci en va.

-Un somriure forçat no ens durà a la veritat. Un somriure alliberat ens durà pau i serenitat.

-Nomes els lliures de pecats sonors somriuran fins l’eternitat.

-Somriure es comunicació amb els que estimem; un somriure sense receptor envairà el cel de felicitat coartada, destruint l’equilibri de l’oxigen (aquesta sempre s’endura el guardó al despropòsit més infame).

-El somriure, el silenci i el somriure silenciós alhora que el silenci somrient gaudeixen del mateix esperit renovador, purifiquem-nos constantment, alleugerim els nostres pesars i pecats mitjançant la purga mínima de sis-cents sis somriures sincers al dia(si, si, esteu pensant be: sssensss).

-No es paga per un somriure silenciós, es cobra per el plaer sonor (en aquest punt, alguns seguidors assedegats de poder, en un intent de crear un nou corrent dins la mateixa doctrina, trobaren(després de buscar) connotacions sexuals per atacar a l’excels deixeble, introduint falses proves d’uns escrits de la ma del profeta, que contradeien el suposat mal digerit aprenentatge del deixeble).

Més tard va obrir noves normes dins de les primeres sis, per falta d’excuses o eines suficients per dominar els seus feligresos més rebels. Fa falta comentar quantes?

Una altre rumor no menys imaginatiu, era que tots els partits socialistes, verds, lliberals, hippys, comunistes etcètera, se’l rifaven per convèncer als grans estrategs del mon militar i polític per abolir aquest sàdic i lucratiu enriquiment mitjançant la compravenda d’armament o la instrumentalització de la guerra. Per així guanyar infinitat de vots amb una proposta fins ara impossible de realitzar, tot i l’acceptació de la mateixa per part de la ciutadania en general.

Però la millor era la conversa entre dos treballadors de banc mentre esmorzaven en un bar(segons un “bocinador”). Be, potser no era la millor historia, però la salsa era d’allò més consistent i saborosa.

Un d’ells parlant amb perniciosa incredulitat proferia ofenses e injuries contra “l’home” i l’altre sentint-se ultratjat, i tornant-li la coça entre crits inconnexos refutava de la següent manera:

–Però que collons dius? Saps qui es aquest home? Només la ignorància et pot dur a parlar així d’aquesta deïtat. Mai n’he parlat amb ningú, però m’ho has tret amb palanques brutes, i no em queda altre remei que explicar-ho! Recordes com ens va costar que la meva dona quedes embarassada? La mare que et va...el que s’ha d’escoltar hòstia! Doncs després de intentar-ho tot i més, el doctor ens va dir que tots dos teníem deficiències per a concebre fills, i que més que sort ens faria falta un miracle per aconseguir-ho. Casundena! Ella al llindar de ser estèril, i jo amb una qualitat d’esperma baixíssim, baix com el teu coeficient intel·lectual; quasi nul collons! A demés el doctor ens va treure del cap la fecundació per via de la donació d’esperma per culpa del complex problema de la meva dona, qui el va parir al cabró! Només ens quedava l’adopció ens comentà, cosa que per a nosaltres no era més que una mala solució, molt lluny de ser el que volíem, m’entens!? T’ho juro, que em mori ara mateix si t’enganyo! Sortint de la clínica ens varem creuar amb “l’home”, be, juraria que ho era, s’hi assemblava molt almenys! Tot i que en cap moment el vaig veure somriure com diu tothom, però tampoc no m’hi vaig fixar gaire; encara no se’n parlava llavors i va ser uns dies desprès que vaig lligar caps. Però el més important, és que al arribar a casa; no se si per desfogar-nos o per confirmar el que havia dit el metge, varem fer l’amor de mil maneres diferents, fins que vaig extreure tota la blancor del meu cos, fins i tot ulls i dents semblaven transparents desprès d’aquella marató sexual, i el fet és que setmanes més tard, la meva dona era en estat de bona esperança, i poc després sabíem del cert que no eren ni una ni dues criatures, sinó tres. Com expliques això incrèdul? Casualitat? Miracle? No, no, aquell home diví, aquell mag de la bonança, en només una mil·lèsima de segon posà la llavor del meu ventre a les entranyes de la meva dona al notar les nostres dificultats! N’estic segur! Que diuuus!?A demés la meva dona va aprovar l’examen de conduir just l’endemà del creuament amb “l’home”, no es això un prodigi? I quina casualitat que ho aconseguís a la sisena vegada, coneixes les sis normes? I tot allò de Suiza i l’hospital? I tu! Insultant, embrutant el seu nom, agredint la seva generositat, t’hauria de caure la cara de vergonya, insolent! Tampoc saps que viatja a través d’una llum encegadora? Fins i tot l’han vist volar, propulsat per el mateix somriure, que me’n dius eh!?

La quantitat d’històries que envoltaven aquest cas, d’igual manera que qualsevol altre d’igual indole creixia exponencialment, i la poca credibilitat de les mateixes anava parella en qüestió de números.

Deixant estar les ramificacions de l’historia, un conegut m’explicà gracies a un “bocí” que els últims canvis en el seu estat el van deixar tal i com jo el vaig conèixer: un home silenciós amb una amabilitat fora del comú, amb una dispersió de benestar radiant al seu voltant de molt mal explicar, portador d’una mirada totalment paralitzant; per la seva capacitat d’envolar-te cap a dimensions de plaer, capaces d’aniquilar tot temps o espai durant uns incalculables segons buidant tot esperit negatiu a l’observador, guarint ferides internes als capaços d’obrir-se davant la breu però infinita mirada d’aquell àngel fora de lloc.

Uns mesos més tard, aquell somriure sense moviment era sorprenent de debò. Es diu que durant molt temps es passà vint-i-quatre hores amb aquell somriure als llavis, fins que un dia segons un amic del seu metge, aquells muscles encarregats de dur a terme la part més física del somriure, s’avien atrofiat, laxats fins a ser inservibles per a la resta de la seva vida, cosa que no el preocupà gens ni mica, al revés, la sentencia del metge, fou acceptada amb un angoixant somriure desproveït de tot moviment de llavis, tot i fer-se palès amb el seu corresponent aclotament subtil d’ulls, donant vida a les potes de gall i dotant-lo d’una familiaritat i un caliu proper alhora que torbador, per la gran expressivitat de la part superior de la cara en contrast amb la part baixa; morta com la seva expressió verbal.

En poc temps aquelles potes de gall llargues com els dits d’una bruixa, van fer un alto en el seu camí cap a les orelles, captives del mateix problema d’atròfia muscular. Aquell bondadós somriure només quedava reflectit per la lluentor de la mirada, acompanyat d’una lleu hissada d’orelles mentre en el front s’alineaven unes barres sinuoses molt marcades per l’excessiu va i ve de contraccions.

Els muscles del front; com grans guerrers que eren, aguantaren fins l’ultima envestida essent els últims en desistir en aquella severa batalla, deixant només les marques d’una incessant vida passada; mostrant-se com les úniques senyals que evidenciaven vida en aquella façana erma. Però de darrera d’aquella façana fatigada i maltractada, brollaven uns ulls capaços d’irradiar bondat, generositat i noblesa, tot velat per un tel de misteri que t’apartava de la realitat d’una revolada.

Amb el temps, aquells que el criticaven, el maleïen o se’n mofaven, es rendien als seus peus, o al seu no somriure com havia dit algun, beneint-lo fins la mort.

EL MEU BOCÍ EFÍMER DE FELICITAT


El primer i únic contacte directe amb ell, fou en un banc al parc que hi havia darrere del meu restaurant preferit.

Sent conegut per a tothom però amb el poder de crear confiança i respecte, mai vaig voler-m’hi acostar com aquell qui encuriosit observa un animal al zoològic, i no només era respecte el que sentia per a ell, sinó que l’esser mateix sense voler-ho, creava una aureola de pau, benestar i un no se què que t’allunyava de ell, a no ser que l’apropament fos fruit de la casualitat. Ni tant sols el mal educat de torn s’atansava a comprovar les histories cada vegada més simples i borroses que envoltaven el seu misteri.

Aquest és també un dels grans enigmes que caminaven amb aquest home; records, pensaments, comentaris i tot el relacionat amb aquest esser; a mida que el seu poder creixia, al mateix ritme es diluïen, fins al punt de quedar reduït al que semblava un somni llunyà.

Totes les referències que he fet fins ara, son fruit del des encantament en el qual encara ens trobem, recordant lentament tot el succeït, recordant sense ordre aparent en el temps; al atzar apareixen i desapareixen per sempre retalls de la nostre relació amb “l’home”, aquest és l’ordre al que estem confinats, i tant important és per a tots, que com a bojos llibreta en mà esperem un nou “bocí” d’informació, en situació d’alerta per el poc temps de marge que ens dona aquest capritxós sistema imposat d’organització mental.

Però com deia, ara que puc, la primera i única vegada que el vaig veure (o això em sembla), jo era assegut en un banc llegint quelcom,(res més important que el que se m’acostava), i sentint una mena de pessigolleig per tot el cos, i notant el moviment del banc al asseure’s algú, aixecant la vista del llibre, em vaig topar amb aquell home, i la meva consciencia conscient del que veia(i suposant ara que aquesta era una de les barreres infranquejables d’aquest home) em manà naturalitat, i sense poder-ho evitar, em vaig comportar com si res, com si aquell home fos qualsevol, un de tants que només et fan retirar la vista del llibre un segon per continuar allí on ho havia deixat, i en aquell banc vaig sentir o notar, o les dues coses alhora una conversa més enllà de l’explicable amb l’home del somriure latent(així s’atreví anomenar-lo l’incrèdul per antonomàsia del barri, abans de sucumbir als seus inofensius encants), però no una conversa al ús, era més aviat un estira i arronses de sensacions i sentiments, que dins d’un mateix podien ser representades com una conversa, però que en el intent d’exterioritzar-los, aquelles suposades frases es desfeien com un tarró de sucre nedant en un tallat. Sense poder mantenir una conversa amb ell, podies mantenir-hi una comunicació d’intensitat impossible de repetir o d’explicar.

Tant sentida fou aquella natural reacció de barrar el conscient envers la situació, que no hi havia pensat mai més fins ara, que mentre ho escric es va allunyant sigil·losament, i per més que m’hi esforci, amb un ritme constant s’amaga entre la imatge dels records perduts.

Aquesta era la meva primera experiència amb els suposats “records efímers”, com ja han batejat els experts. Com heu pogut veure, he preferit parlar de bocí de felicitat; és més agradable de pronunciar, tant com la presencia de l’home, i em sembla representar millor aquells sentiments que ens regalà, i fa justícia amb el que a tots ens ha quedat de ell; un bocí de felicitat.

Com veieu intento reproduir cronològicament tota la informació de la mateixa manera que jo l’he anat rebent, amb els incisos dels records penetrant en el precís instant que m’ataquen, o per definir-ho justament en el precís moment que m’il·luminen.


III


Com les dunes davant del vent, les histories es movien en totes direccions, donant formes inèdites cada dia, fins arribar tant lluny que a hores d’ara, encara no es veu el final d’aquestes. I amb aquests ràpids moviments, havent creuat varies fronteres, gent de fora venia amb l’idea d’estudiar aquell somriure amb capacitats miraculoses, empesos per la seva curiositat o per la dels seus caps de treball, però en aquell punt, faltava veure’l un sol cop per quedar atrapat davant aquelles xarxes de saviesa infantilment pura i concedir-li un bé tant preuat i oblidat com és el del respecte; desistint en tot intent d’interrogar-lo no fos cas que se’l destorbés.

Molts d’aquests forans eren periodistes pagats per l’empresa a fi d’entrevistar “l’home”, de captar el màxim d’informació del seu cercle d’amistats, de treball, d’oci, etc...

El nombre d’estrangers al poble es va duplicar en dos anys, ja que els nouvinguts no només quedaven impedits per a dur a terme l’estudi, sinó que a demés quedaven rendits davant l’encisador univers que pul·lulava entorn de “l’home”, confinant-los a refer la seva vida allí, abandonant dones o marits, fills, pares i mares, avis, amics etc, o intentant portar-los a aquell paradís. I els caps de redacció assedegats d’exclusives enviaven noves tropes, incapaços d’entendre el que passava en aquell poble,conegut a mode d’acudit com “el traganoves”(un dia més, l’originalitat; com a bona artista que és, restava en el llit aquell matí). L’excés d’oferta periodística aconseguí tancar l’escola de periodisme, el mercat periodístic saturat d’aquests per l’entrada de centenars d’estrangers i la nul·la sortida dels mateixos, minaven fins l’últim racó d’aquella població i contrades. A la llarga, impedits per sobreviure amb l’encàrrec que no eren capaços d’acomplir i per culpa de l’excés de periodistes, es tenien que buscar altres feines, de la mateixa manera que d’altres especialistes atrapats en el poble però amb menys competència, reconstruïen la seva vida relegats a la incomprensió familiar per la seva convicció de no sortir del poble per forjar-se un futur a l’exterior.

Curiosos de tota mena ja siguin turistes, metges, advocats, científics, estudiants, filòsofs, artistes, politics, etcètera, quedaven captius de manera irracional, i convidant a amics i familiars a descobrir aquella màgia de tant mal explicar, engegaren aquell flux d’anades massives sense retorn.

Gràcies als comentaris d’un nen als seus pares, tenim constància d’alguns aspectes del seu físic, al igual que del seu deteriorament constant.

Sembla ser que la part sensorial, tothom es capaç de recordar-la durant escassos minuts, però la física pocs o cap son capaços de treure’n l’aigua clara, a part d’alguns nens. Les aportacions més significants sobre aquest tema, curiosament provenen dels nens, que sense entendre aquells records fugaços els comenten espantats als seus pares, i els pares ràpidament momifiquen tota explicació, abans del seu oblit etern.

Per el que sembla deduir-se de varies explicacions dels nens, “el somriure” va anar perdent el foc de la seva mirada, que s’apagava lentament. La intensitat que desprenia era la mateixa, però la part més física de l’ull denotava un cansament extrem. El blanc dels seus ulls tendien al groc, com el lacat esgrogueït per l’escalfor d’un focus, com de la mateixa manera els dits d’un fumador empedreït queden tatuats per la nicotina amb un groc desagradablement dens.

A dures penes podia amb les parpelles i per l’escletxa forçada que quedava, apareixia una lluentor sanadora, un reflex que no encegava ni molestava, ans al contrari, que il·luminava donant una llum especial de tonalitat groguenca impossible d’explicar. Només el fill d’un reporter de Grenlàndia, en el seu primer i únic(fins ara) bocí va definir amb encertades paraules tot i ser d’impossible enteniment per la resta d’humans, incapaços de discernir tantes tonalitats en el blanc.

IV

Aquí comença la part més confosa del relat. Espero amb el temps, ordenar tot aquest desori amb l’ajuda de nova informació.

També tenim la informació del seu metge, que davant del impediment d’acostar-s’hi en qualitat de metge per saber com evolucionava el prematur desgast del seu cos, un dia, per casualitat, estant d’esquenes a ell en el mercat va advertir aquella dispersió de folgança al voltant seu, i com tots els que ja hem recordat algun bocí, comentà que contradient-se el conscient amb el inconscient, va continuar amb els seus quefers no sense quedar-se amb la sensació d’estar davant una anima immensa, atrapada en un cos malalt i esgotat. D’aquí la teoria de que s’estava quedant cec, ningú pot corroborar-ho per ara, però el doctor en el moment de rebre aquell bocí va quedar convençut de tal cosa sense saber-ho amb certesa.

Altres bocins, sobretot dels nens, ens duen a pensar que “l’home “va seguir fent vida normal, tot i topar constantment amb tot i tothom, amb la cara totalment inexpressiva, convertit en un espectre vivent, proveït d’una essència optimista i encomanadissa com el seu somriure invisible.

En aquest punt, l’acumulació de bocins es tremenda en qüestió de quantitats, però pel que fa a qualitats deductives, deixa molt que desitjar. Els bocins se’ns presenten en forma de llamps, d’una violència esfereïdora, d’una intensitat aclaparadora, però sense poder-ne extreure’n cap conclusió resolutiva que no sigui la del benestar de tots els que recorden aquells moments. El resum mental fet imatge (com es va convenir entre tots els afectats) és el de ser enmig d’una sala de premsa amb mil fotògrafs i on cada flaix fotogràfic donava el plaer d’un orgasme universal.

Dins del consens, es va deduir(sempre dins d’un marge d’error) que aquest impàs durà dos mesos.

Un dia “l’home” es presentà a la consulta del metge, i sense dir res s’estirà a la llitera davant de la infermera durant la revisió de tensió d’un pacient, mentre el doctor en el seu escriptori anotava les corresponents dades.

En els relats dels tres assistents, consta que davant d’ells abans de morir(suposem que dos mesos després de perdre la vista) incapacitat per dir res, va deixar brollar dos riades de llàgrimes durant deu minuts, calant tota la roba que duia, per deixar de respirar de cop i volta, sincopant els batecs del cor fins l’extinció total del bombeig. Les riades van cedir lentament, i al desaparèixer, sigil·losament sense que ningú s’adonés del canvi, va aparèixer aquell somriure als llavis que tants malentesos havia creat anys enrere, però amb un toc de melangia poc definida, o de anhel mal pintat, o això deia en el bocin d’un nen traduït pels experts.

El nen era fill del metge que l’atengué i a través dels porticons havia espiat de principi a fi tot el procés, ajudant en l’explicació dels fets amb els detalls més físics.

Després de deliberar amb tota la informació de que es disposava, uns deien que aquelles llàgrimes varen ser el seu últim impuls per exterioritzar el seu més que optimista ser. Tot i poder expressar amb la resta del cos, aquell personatge misteriós, només enviava emissions positives a traves de la part superior, cosa que encara engrandiria aquell sortit de preguntes sense resposta. Uns altres, segurament els que no havien gaudit tant intensament de la seva proximitat, s’atrevien a dir amb la boca petita això sí, que les llàgrimes eren fruit d’un pesar gegant, de la impotència davant d’aquell nou canvi, proveït d’una discapacitat absoluta per mostrar afecte, cordialitat i positivisme. La resta, els únics que varen tenir contacte amb ell en les seves ultimes hores, deien sentir el mateix bondadós somriure, sense que es mogués ni un mil·límetre cap part del seu cos, que tant sols essent prop de ell un ja rebia ininterrompudament aquelles ones invisibles però certes com la vida mateixa.

De tot això es podia deduir que no tothom rebia d’igual manera ni amb la mateixa intensitat l’energia, o com es vulgui dir d’allò que l’home desprenia.

Els estudis encara no conclouen res, però el cert és que suposadament les persones més innocents eren les que dominaven més parts dels records a la vegada que gaudien més de la proximitat de “l’home”.

Tanmateix les innocents tenien un record molt clar, sense cap mena de dubte del que sentien cosa que la resta no podia dir, sempre dubtant dels records, contradient-se en detalls sense ser-ne conscients. Arribant a la conclusió que els nens, essent més innocents captaven i recorden millor, però amb dificultats per expressar els sentiments, tenen més viva la part física. “L’home” els cridava sobre manera l’atenció amb l’afany qüestionador típic dels nens, però tirant massa del sentit més ràpid (la vista), recorden moltes coses, però la majoria son detalls físics acompanyats d’alguns apunts sobre sensacions, però poques per culpa de l’estrès que els comporta aquella sensació que no saben explicar.

D’aquí va néixer la necessitat de fer una selecció en el recull de bocins, ja que tots s’aprofitaven, però els de la pila dels anomenats “innocents” es revisaven amb cert privilegi.

Però tornant als bocins dels presents en el moment de la mort de “l’home”, on no hi ha dubte ni enfrontament, és en el precís moment de la mort, el moment just en que aquelles ones positives deixaren de ser emeses, i on els tres assistents sentiren literalment unes plantofades a la cara, seguides d’uns pinçaments als budells seguits d’una fluixera en tot el cos per caure finalment a terra sense poder-hi fer res. Aquest últim punt(el de la caiguda) el certificà el nen, que fou el que avisà a la resta de persones de la casa, que sorpresos al entrar a l’habitació es trobaren als tres que assistien “l’home”, drets, amb les mirades perdudes, un tocant-se el cap amb una ma en senyal de no entendre res, la dona recollint els instruments del metge com a acte reflex al tenir la ment en blanc, i el metge palpant el mort com si no l’hagués vist mai, però convençut de la seva mort.

Com en molts punts dels records dels “oblidats”(se’ns anomenava a tots els que aviem recuperat algun bocí que altre de “l’home”), la mort de “l’home” la varem sentir tots, els que érem lluny i els que érem prop, tots varem sentir quelcom dolorós dins nostre. Molts parlen de pinçades, plantofades, i altres expressions de dolor físic, però jo diria que el mal que sentirem anava més enllà del dolor físic, no ho definiria com una entrada de dolor sinó com una sortida de plaer, com aquell qui nota el buit dins seu, això era el que ens va produir aquell dolor tant intens. Però això no ha entrat en els expedients del govern, com tantes altres coses que no han superat els filtres del supervisor en cap.

Aquest és un altre punt que he retardat al màxim possible, en un intent per no vilipendiar el relacionat amb l’home, com a mostra del gran respecte que sentim envers ell des que en tenim constància tots els “oblidats”.

Un cop entrats en el tema hauria de comentar que aquest escrit, no es res més que l’acumulació d’informació que conjuntament amb varis oblidats innocents, estem compilant dia a dia, prescindint de cap data, ja que la sensació de l’exclusió del temps en aquesta historia és vital, “l’home”no va aturar el temps, ni el va fer desaparèixer, seguia sent allí però cal obviar-ho per respecte, i per recalcar la trivialitat d’un aspecte tant poc important. No pretenc guanyar un Nobel, sinó deixar constància d’uns fets que s’escapen a tota reflexió purament teòrica, l’essència del mateix relat es el que importa de debò i el temps no és res més que una façana d’un edifici, quelcom que no influirà en tota la historia, ja que aquesta pertany al més enllà, pertany al passat, al present i al futur de la mateixa manera que la vida en la seva totalitat depèn d’un tot d’impossible definició.

El que “l’home”intentà i que en part aconseguí era més poderós que cap virtut ideal o que qualsevol esperit diví, per la seva consciencia de l’inútil recerca de tota veritat, i això es el que l’allunyava dels deus, a la vegada que s’acostava al cor dels homes, sabent del cert que no era possible arribar a tocar mai el seu anhelat fi.

Com és podia tocar el que no existia? Tot i així, l’esperança el portava a creure que ell mateix podia crear dins d’un infinit els límits de la veritat,reconeixent que potser allò es convertiria no en un alliberador destí, sinó en un recinte tancat.

La vida sempre en contradicció. Un home en un intent per a descobrir la felicitat absoluta, generant involuntàriament el contrari. Però podia valer la pena no?

M’atreveixo a repetir que n’era conscient, però com tot esser humà, va preferir esborrar-ho dels punts negatius que el podrien haver frenat en aquell boig intent de trobar la felicitat absoluta. D’altre manera fora inconcebible arribar tant lluny com va arribar.

Pot l’esser humà concebre tant poder sense ser-ne conscient?

Aquest punt va ser l’únic que obvià “l’home”, i segurament era el més important, podríem dir que era l’únic que el feia humà, l’únic que demostrava que la perfecció no existeix, que és simplement l’anhel d’obtenir allò impossible.

Cal dir que tot aquest escrit ha sigut possible gracies al sindicat de l’estudi de “l’home” del qual jo pertanyia abans del caos.

Sincerament allò va començar sense ànim de lucre, purament per descobrir les claus de la bondat, per millorar el mon en la mesura possible, tot i que com era d’esperar, la humanitat no esta preparada per tal proesa.

Els ideals sempre es quedaran com el que son, metes que floten com illes incomunicades per l’inexistent transport capaç de dur-nos-hi, com els estels que veiem des de la terra, que si un s’hi acosta el suficient per tocar-los, es dona conta que ja fa temps que no existeixen, que no eren més que el reflex d’allò que podria ser però que ja no es, que ja no ens pertany.

Així que passà un temps, les coses es complicaren; estaments governamentals de tota classe posaren les seves urpes corrompudes buscant quelcom més que la millora del mon, tacant amb l’ambició del bitllet i del poder el miracle de “l’home”.

Aquell grup autònom d’estudiosos de “l’home”perdia llibertat i frescor mitjançant les traves polítiques a que érem sotmesos, fins trobar-nos formant part d’una investigació militar immersos en infinitat de paperassa burocràtica e imposicions de caire malèvol. Davant d’aquella perversió començà la dissidència massiva, fins que mitjançant idees brutes farcides de maquillatge, fins aparentar boniques paraules prometent el be de tothom varem ser convidats a seguir amb l’estudi.

En un principi ens compraren a base de grans sous i privilegis varis, però al veure que la nostra creença era ferma com les seves ambicions, ens segrestaren amistosament fins convertir-nos en esclaus de l’imperi del poder.


V


Un cop mort, l’estat catatònic d’oblit envers els records de “l’home” en que es trobava tot el poble, es començà a dissipar, podríem parlar fins i tot que el respecte que tots proferíem, minvava per alguns incrèduls, que gairebé oblidant el passat, es revelaven contra els seus propis records.

Abans de morir, ningú en parlava, però tots érem conscients de la seva existència, en canvi amb la seva mort tot aquell passat quedava retingut en nosaltres en forma de sentiments, sensacions, de mal definir, de mal creure fins i tot. Eren parts d’un somni? D’un malson?

Les dues preguntes donen com a resultat els dos tipus de oblidats que regnen ara mateix en el poble. És molt injust parlar d’ànimes nobles i d’ànimes indignes, però no trobo cap altre divisió clara. Ja se que és simplificar les coses, però de vegades no ens queda cap altre remei per no perdre’ns entre línees.

Van córrer comentaris fent referència a un estudi per part de científics de tot el mon, però com ja havia passat abans amb els periodistes, ningú s’atrevia a acostar-se per por de quedar-s’hi eternament, si viu tenia poders positius, ningú s’atrevia a deduir com serien aquests poders un cop mort.

El primer que ho intentà, fou un eminent personatge del mon de la ciència amb més diplomés, títols carreres, màsters i títols penjats en les parets del despatx que adhesius i fotos que folren la carpeta d’un adolescent d’institut.

Arribà amb el seu grup d’ajudants habitual, decidit a resoldre tots els dubtes plantejats per tota la quadrilla de metges i caps pensants que per por d’entrar en aquell mon desconegut, observaven el cos de “l’home”a través d’un vidre de la precintada consulta on encara restava mort l’incitador de tant moviment en aquell fins llavors tranquil poble de muntanya.

Un dels seus sequaços entrà primer, després d’encoratjar-lo el científic sobre dimensionant els privilegis que obtindria després d’aquell acte. El pobre noi entrà tremolant, intentant pensar només amb la recompensa, però el cos el traïa a cada pas, atorgant-li un pas digne d’una gelatina amb potes.

Un cop dins i a dos metres del cos, el instint de supervivència li manà fer mitja passa enrere fins que la seva mirada va topar amb el seu superior, que de tant severa com fou, aconseguí substituir la por inconscient per la conscient, obligant-se a caminar amb passes de puça cap al cadàver.

La seva cara més blanca que la del mort era indicadora del que estava patint, però finalment s’acostà fins gairebé tocar-lo. Darrere del vidre desenes d’ulls ensenyaven les venetes vermelles amb la forçada postura de parpelles. El noi, més relaxat es girà i amb un gest d’aparent valentia indica al mestre de cerimònies que podia entrar tranquil·lament, que dissimulant com va poder el neguit, entrà a la sala seguit dels seus no menys nerviosos ajudants.

La tensió es rebaixà, tots es relaxaren durant uns minuts, fins que en el moment d’iniciar un tall a l’abdomen amb el bisturí, el científic va caure desinflat a terra, com si per art de màgia el seu esqueles s’hagués fos, com quan aixafem verticalment una llauna de refresc, quedant ajagut totalment vertical sobre els seus peus.

Els ajudants desorientats i amb cares de sorpresa i terror se’l miraren uns segons sense tocar-lo, i darrera el vidre tothom començà a cridar que sortissin ràpidament, cosa que no dubtaren gaire, i a l’instant eren tots fora, menys el valent que entrà primer, que s’ajupí a mirar les constant del mort i al confirmar el que temia, intentà arrastrar-lo cap a fora davant de les aterrides mirades dels assistents.

El cos estava rígid com el gel, i es va tombar com es tomba un gerro allargat, sense cap punt de flexió, i el xicot quan duia un metre, amb un gest d’esglai deixà caure el cos a plom i sortí esperitat de la sala, continuà corrent fins la porta d’entrada de l’edifici en silenci mentre tothom el seguia cridant-l’hi l’alto, fins que un dels militars de més graduació manà als dos sentinelles que salvaguardaven la porta que el disparessin. Quatre trets després el noi restava immòbil i sense vida en una posició grotesca, mig tombat a terra amb esquitxos de sang poblant la seva esquena.

L’endemà mateix del intent d’autòpsia creant-se ràpidament infinitat de teories(cap verificada encara) com la deficiència cardíaca, la mort sobtada i misteriosa sense cap explicació, la d’una malaltia desconeguda (una altre vegada) i en el llindar de l’absurd, viatjant com la pols en suspensió en l’aire, envaint ciutats senceres la hilarant historia d’un atac de riure que l’ofegà mentre rient i morint; somreia.

Ningú volia relacionar la mort del científic amb aquell personatge màgic, però l’inconscient col·lectiu guanyava posicions avançant poderosament sense fre. Ningú més ho intentà.

El cadàver ara mateix és en mans de no es sap qui. Va haver uns mesos de descontrol amb el cos. Els poders politics, amb l’absència de familiars, d’amics, coneguts, o saludats, no es posaven d’acord amb els passos a seguir amb aquell cos tant ple de misteri. Els dubtes s’aplegaven fent pinya, enrarint i entorpint un procés tant quotidià com el de la mort. Tothom es volia treure les puces de sobre, a la vegada que no podien resistir la temptació d’apuntar uns punts al seu favor amb aquell material publicitari tant llaminer, però el respecte encara ressonava en aquelles ànimes a mig podrir de nou. Desprès de dures reunions, on com mai havia passat, ningú feia cap suggeriment, una ànima noble va dir que el que s’havia de fer era el mateix teatre que es feia amb tothom, ja que justament allò que diferenciava al nostre personatge, era l’essència d’una normalitat entelada per un vel místic. Tot el que feia no era diferent al que feia la resta dels humans, simplement el que canviava era l’esperit amb que ho feia, que esquitxava el seu voltant contaminant de manera positiva tot proper afortunat.

La bondat i respecte envers l’home es dissipava lentament, mentre els ressentiments incorregibles d’alguns començaven a despuntar sense pressa. La gent sense adonar-se’n, tornava a parlar d’aquell home, la majoria positivament, pocs negativament, i la resta simplement en parlaven, comentaris purament testimonials, sense cap carrega, simplement al·ludint a aquell home, posant-lo al seu lloc de on ell pertanyia, en un punt indefinit entre l’existència presencial i l’absència temporal, com un deu al qui ningú coneix, que ningú sabria dir si era bo o dolent, o si existí o no. Fins i tot uns quants juraven que només havien somiat amb ell, que ningú l’havia vist mai, ja que no es tenia constància de cap imatge seva, ni fotos, ni vídeos etc..

Aquesta teoria, guanyava adeptes a pas de tortuga, però a pas ferm i segur, i creixia exponencialment.

Mica en mica, estudiosos, curiosos, científics, religiosos i filòsofs, s’apropaven al poble per trobar proves, testimonis o pistes per definir una mica més aquest personatge insòlit, capaç de barrar el pas fins llavors cap intent d’enteniment del mateix.

La vida d’aquell poble durant la vida del “extraterrestre” com ja l’hi deien alguns, fou com la de qualsevol, l’únic que variava era la contradicció que oferia el pensament o més ben dit l’acostament fisico-mental envers aquell esser per part de tothom, ja que poc a poc la gent havia deixat de parlar de ell, i no perquè no en tinguessin res a dir, simplement per el fet de saber del cert que tothom pensava el mateix, i com dos matemàtics, no discuteixen sobre el resultat de dos més dos, la gent del poble donaven per sabut tot el que envoltava a aquell home, sense parlar-ne, però gaudint intensament dels seus poders i de la absoluta convicció que de allò se’n aprofitava positivament tot el poble. Fins i tot la paraula “aprofitar” sonava despectiva en aquell entorn i en aquell moment; per això la necessitat d’obviar el llenguatge, massa pobre o imprecís per parlar de ”l’home”.

Fins aquest moment, mai es va parlar de tots aquests temes, com si darrera d’una barrera de llum una multitud d’ànimes curioses esperant el seu torn per sortir, per traspassar aquella frontera sense cos, impedides per un poder capaç fins i tot de travar sense inquirir, sense coartar, ni prohibir, ni tant sols insinuar, purament fent veure o convencent sense parlar, o sense intentar-ho, a parlar-ne. Però un cop mort, aquelles barreres sense cos perdien força, sent violades per aquelles ments com sortides d’un somni encisador per tornar a la realitat de subsistència, i necessitades de respostes per aclarir dubtes que fins llavors no necessitaven explicació alguna.

Els reporters innats, molts d’ells passats a cambrers, cuiners, botiguers, escombriaires etc...des encegats i en un intent desesperat per retrobar-se, reprenien la feina que els havia dut allí, però en aquell estat de semi impediment per tractar el tema de “l’home”, amb una lluita contracorrent, rebaixant-se a mesura que avançaven en el temps, investigaven sense vilipendiar l’aura de respecte que sense reclamar, demanava l’esperit de “l’home”.

Ja se’n podia parlar, però pocs eren els que en podien parlar malament, i això no esta demostrat però es podria dir que els únics que en parlaven malament, la majoria no vivien en aquell poble mentre “l’home” era viu, eren segurament nouvinguts, amb el morro suficient per parlar-ne com si el coneguessin de tota la vida.

Aquella sensació de respectar-lo, fins i tot va arreplegar pobles propers, ja que molta gent que ni tant sols s’hi havia apropat, els mereixia el respecte més gran, tot i que tots sabem la convicció que genera la promoció desmesurada de qualsevol tema, i aquell en concret s’estava sobre dimensionant de manera burda i sistemàtica.

No negarem que molta expectació era sincera, bondadosa, però en aquells moments la gran majoria era fruit d’una competició aferrissada per treure’n el major partit possible; uns per guanyar bots, altres per sentir-se i fer creure’s més important, uns tercers per diners, i així anar sumant perquès de tots colors, això si, tot per un benefici propi, a curt o llarg temps, i com més curt millor.

Algú havia dit que potser “l’home havia visitat altres pobles, però molts sostenien que sempre feia la mateixa ruta, i que si canviava algun punt del seu dia a dia era per anar al cinema, al metge o altres coses normals en un home normal, però que mai ningú de confiança havia vist aquell home fora del poble.

El que era clar, era el poder de convicció i de tolerància que havia aconseguit “l’home” en només quatre anys, aquell esser havia revolucionat aquell poble, de nou, periodistes i altres encuriosits estudiosos de infinitat de rams diferents, aterraven en aquell insignificant poble a la recerca del que ja s’havia anomenat el calze del somriure.

En poc temps, politics, militars, milionaris, artistes de Hollywood etc... enviaren metges, psicòlegs, erudits etc... per trobar la clau de l’èxit d’aquell home, fins i tot alguns artistes creient ser a prop de la troballa que els enviaria al pedestal de l’adoració popular, van deixar enrere el bótox i altres tècniques quirúrgiques per por de perdre el poder de l’arruga d’expressió, que tants bons resultats l’hi aportà a “l’home”. D’altres, més perniciosos i amb menys moral van decidir que el mateix cirurgià, podia afegir-li arrugues extres, si d’allò depenia la seva credibilitat per al reclam massiu. El poble, convertit en una mescla de parc temàtic de l’arqueologia i del mon paranormal, creixia en nombre d’habitants de manera exagerada. En un any la seva població creixé alarmantment, fent d’aquell poble de tranquil aparença, el més pretès per les grans esferes de la societat, produint un canvi de ritme i de valors en els seus pobladors més antics, forçant-los a plantejar-se l’exili.

Amb el ressò d’aquella historia repicant per Europa, el mon es preguntava que eren aquelles histories que viatjaven tant ràpides i que setmanes més tard, arribaven de nou amb més força, més inventiva, i sobretot amb menys credibilitat tot i enriquir l’enigma.

Els constructors del poble i voltants, es fregaven les mans construint com a bojos per guarir les necessitats imperioses d’aquella expectació, i l’ajuntament content com mai ingressant tots els tants per cent que podia d’aquelles transaccions amb els seus terrenys, i ja empesos per la roda del lucre i de l’absurd començà a fer una campanya al veure la transcendència que agafava en l’estranger tot el relacionat amb “l’home”, però amb el gran problema de no tenir ni una foto del homenatjat, cap imatge, i poques descripcions, per no dir cap de coherent.

Dels “oblidats” més joves encara no havíem rebut gaires bocins en aquell moment. Encara ningú havia recordat res gaire clar de l’aspecte de “l’home”, alguna que altre definició, però cap coincidia, semblava ser que els records eren tant personals que cadascun el recordava com volia, o com bonament podia. Teníem la pista de l’esquimal, transcrita per el pare del nen de Grenlàndia que esforçant-se a escriure el seu únic i breu reportatge sobre “l’home”, va recordar el to groguenc dels seus ulls, comparant-lo amb el blanc groc verdós amb tendències al gris brut, del desglaç en primavera d’alguns punts elevats, a traves de la refracció de la llum en la posta de sol mitjançant el moviment dels arbres de la zona del seu poble. Una pista totalment insignificant, ja que el destinat a fer un retrat robot, no es podia ni imaginar tal color, i l’esquimal no el trobava en cap carta de colors de cap fabricant de pintura.

Sense tenir res ferm, el conseller de cultura; un ex periodista arribat del sud, en un intercanvi per part del seu partit, va decidir inventar-se una cara, una cara que pogués competir amb el record de la gent del poble mitjançant infinites sessions de càsting amb tots els que acceptaven uns euros a canvi de posar uns minuts.

Van caldre més de cinc mil fotos i varies setmanes per arribar un acord per part de tots els jutges encarregats per trobar la representació de ”l’home”. Sense gaire convenciment, a traves d’un jurat popular, varen repartir les cinquanta fotos guanyadores per concretar quines s’acostaven més a la realitat. Cap dels trenta votants es va definir, i no es que no coincidissin amb les fotos, sinó que cap s’atrevia a posar-ne cap sobre la taula, i només es posaren d’acord en dir que cap feia justícia als seus records.

En aquell punt, els antics habitants del poble, recelosos amb l’alcaldia i els seus lacais, emprengueren petites manifestacions en contra del mal us del record de “l’home”. En un estat de semi inconsciència(segons comentaren alguns (incloent-me a mi)més tard) van acudir en el mateix punt, i a la mateixa hora tots els residents durant els anys de vida de “l’home” sense excepció, i va ser un punt d’inflexió en aquells esdeveniments, ja que per primera vegada, érem allí junts tots els atrapats per el que anomenaríem més tard com “els insurgents”.

L’alcalde i gairebé tots els treballadors eren allí, revoltant-se en contra de ells mateixos, bocabadats cada vegada que es plantejaven aquell contorsionisme mental que els movia. L’endemà, tots incloent-hi l’alcalde deixaven els seus càrrecs, al·legant l’incompatibilitat dels seus càrrecs amb la seva consciencia.

Fora estrany pensar que en comptes d’allò hauria estat més fàcil deixar de fer cas al conseller de cultura, un dels pocs que no era infectat per aquella malaltia del respecte indeleble. Però no, ni tant sols això els permetia aquella alegre malaltia.

El cas és que ràpidament les vacants s’ompliren d’estranys, de gent forana vinguts expressament per controlar aquell castell de focs d’artifici.

En aquest punt començà un conflicte internacional, tots els poders fàctics del mon reclamaven el seu tall del pastis. Començaren els escrits reclamant el que era seu, adjudicant-li a “l’home” procedències de tot el mon. Estudis procedents de mig mon intentaven demostrar una suposada nacionalitat de “l’home”. No escatimaven en detalls, sorprenent a propis i estranys amb teories de tota mena, al·legant infinitat de teories que aquell ser era d’un o d’un altre país.

Les televisions mundials retransmetien a tota hora programes especials dedicats a l’historia de “l’home”, inventant-se constantment dades tretes de la màniga, intentant crear un instint patriòtic del tema, convencent als fills d’aquella terra que allò tant meravellós els pertanyia, que aquell ser era fruit d’aquella societat.

Les cadenes més riques, recreaven en la pantalla gracies a la tecnologia digital els més espectaculars e inconcebibles retrats d’aquella vida des de el seu naixement fins la seva mort, burlant-se de tots els records que teníem els afortunats de l’experiència única.

Hollywood amb els seus prestigiosos estudis juntament amb els directors de més renom cremaven tones de papers buscant el guió perfecte per la pel·lícula del segle, començant una carrera de fons, convertint tot esser vivent en futur guionista. Durant un temps els guions sortien d’una fleca, d’un convent, d’un bufet d’advocats, o de qualsevol indret on coincidissin aquests tres elements: saber escriure, paper, i llapis. Be i un quart, el més important; una desmesurada ambició del bitllet ràpid.

Historiadors, periodistes, politics perruquers, decoradors, artistes, pastissers, venedors, traficants etc, tots units per treure profit d’aquell filó.

Els carrers eren plens d’objectes fent referència a “l’home”; un pa de quilo amb el tall emulant un somriure, una agencia de viatges invitant als viatgers a conèixer la ruta del somriure perpetu, una plaça amb una escultura d’un home indefinit però amb un somriure profident, deixant veure unes dents de vidre projectant una llum encegadora gracies a un dispositiu de llums darrere les mateixes, gelats amb forma de boca amb el corresponent eslògan de la felicitat eterna com a reclam, el nou joc de vídeo consola amb l’heroi convertint tot esser trist en feliços vianants a traves del raig de llum propulsat a traves del somriure, i lluitant a la fi de cada pantalla amb comunitats de depressius, víctimes del terrorisme, atletes jubilats i un sense fi de personatges plens de desgracies, el nou model d’una prestigiosa marca de cotxes alemanya amb el morro emulant un somriure amb uns fars disposats de manera que representessin les dents d’aquell somriure lluminós, etc.

No cal dir-ho, però crec que de tot el que va aconseguir “l’home” a part del benestar creat en el seu entorn, l’únic de profit va ser la capacitat per despertar mitja humanitat donant-los una empenta per a pensar e imaginar com no ho havien fet mai. La finalitat potser no era la que a “l’home “ l’hi hagués agradat més, però almenys va fer néixer l’esperit de l’imaginari, cosa que no distava tant del seu propòsit. Només faltava direccionar aquell esperit cap a una finalitat noble. Però no ens enganyem, som humans, animals, i sobretot supervivents caiguts del no res i conscients de la nostre data de caducitat.

Mentre el poble sencer, era cobdiciat a parts iguales per diferents estats de tot el mon, disputat tant físicament com moralment, el conseller de cultura cansat de veure clar que s’acostava una guerra o la pèrdua del seu càrrec davant d’aquella oportunitat, va decidir tirar endavant només uns eslògans amb un logotip, sense cara, fent servir aquella falta d’una presencia clara, per mostrar la part més divina de l’home, la part de més difícil accés; allò si els agradaria als votants del seu alcalde, va pensar. Tots els assessors, conjuntament amb una empresa privada de marketing, dissenyaren diferents logotips amb dibuixos, colors, fons treballadíssims, i un llarg etcètera d’inventiva per fer xapes, pòsters, samarretes, bambes, paraigües i tota mena de merchandising típic per al turisme fàcil. Sense l’aprovació dels autèntics residents del poble, però amb l’acceptació total dels nouvinguts, l’ajuntament, a través d’unes subvencions negociades amb mig mon, va fer una campanya brutal per promocionar allò que per a la majoria de mortals, ni tant sols existia, o si més no, no se’n tenia una constància palpable, ni un sol retall o minúcia de rastre d’aquell només fins ara rumor.

L’ajuntament encegat conjuntament amb estaments governamentals d’aquest país i forans, ompliren d’eslògans absurds els carrers de mig mon, per farcir d’estupideses la resta. Indignats, els habitants de tota la vida del poble, emprenyats com mones i aprofitant-se de la pujada desmesurada dels preus del metre quadrat, es van vendre les cases, xalets o pisos, per marxar a un lloc de dignitat superior a la d’aquella desfilada de despropòsits. Segons es comentà, només dos famílies varen aguantar allí, i misteriosament varen morir les dues calcinades per unes flames en els seus respectius domicilis.

Com hem anat veien en aquesta historia totalment verídica, hi ha parts que no s’aguanten per enlloc, i aquesta era una d’elles, i no per la falta de credibilitat d’un assassinat d’aquest tipus no, més aviat per la convicció total de tots els afectats, atrapats per l’esperit humà que els regalà “l’home”, incapaços de trair la pluja divina amb que foren beneïts.

Durant mig any la potencial precipitació de guanys es convertí en una desfeta universal, l’estira i arronsa del bitllet acabà com era de preveure, fins el material més elàstic te les seves limitacions, i el diner, feble com és s’esquinçà per tot arreu en moltes parts desiguals, creant noves formes d’horror: saquejos, assassinats, robatoris, baralles entre barris, lluites entre pobles i finalment guerres entre països.

Les aliances eren a l’ordre del dia, els assalts al nostre poble de diferents exercits omplia els carrers del plom inquisidor. L’única avantatja d’aquesta guerra fou la negació total de matar civils, o d’utilitzar bombes, ningú volia perdre el llegat de “l’home”, i les llistes dels noms que coneixien o tenien informació es convertien en ostatges de gran valor, essent venuts desprès de llargs i feixucs interrogatoris realitzats per psicòlegs sense escrúpols.

En pocs dies descobriren que allí no quedava ningú amb informació i poc després s’assabentaren de l’emigració total dels afectats. Molts de nosaltres ens trobàvem repartits per la comarca, i alguns amb més sort eren fora del país.

El caos d’una guerra a part d’oferir una mala vida, ens garantia amagatalls i el suficient desconcert per fugir sense problemes, però proliferaven les nostres fotos amb la seva corresponent variant recompensa segons la informació que se’n coneixia de cadascun de nosaltres. Per evitar ser confosos amb els perseguits, la gent s’afaitava demostrant que no tenia res a amagar, i els barrets, ulleres o altres complements varen desaparèixer ràpidament. Així no ens quedava altre opció que la d’oblidar-nos de tota disfressa, deixant al descobert el nostre rostre, visible per a tothom. Només ens quedava amagar-nos el màxim de temps possible, convertint-nos en autèntics professionals de l’art de l’invisibilitat, intentant sobreviure en boscos, a base d’una alimentació purament de subsistència, a base de cucs, arrels, algun fruit, etc.

En els boscos, cada vegada més vigilats, ni tant sols es podia fer foc, el fum ens delatava ràpidament, així que la carn crua era l’únic tiberi al que podíem optar.

Tots els perseguits teníem cartells dels altres a fi de reconèixer-los per fer pinya.

Jo anava amb un grup de dotze persones, alguns coneguts i d’altres només vistos de passada. Dia rere dia el grup anava creixent, i la informació dels enxampats era més gran, i sobretot més desesperançadora.

Amb molta feina varem aconseguir excavar sota d’unes roques el nostre amagatall, una residencia humida, plena d’insectes molestos, i de dimensions reduïdes per la creixent arribada de nous fugitius.

Mica en mica ens varem anar organitzant, cada nit dos grups de tres persones tenien l’obligació de trobar menjar, beguda, eines i altres menesters per al grup. La regla d’or consistia en estar segurs que ningú els seguia, i si tenien cap dubte, fugir en direcció contraria al nostre cau i si no els enxampaven, tornar al cap de dos dies per extremar la seguretat del grup. Tots els que formàvem aquell grup tant variat, posseíem el mateix fons humà, segurament deutor de les experiències amb “l’home”. En cap cas tot i estar en situacions extremes, cap de nosaltres s’enfrontà amb ningú, era la unió perfecte de l’esser humà, convivíem en total harmonia, no hi havia gelosia, recels, sospites, lluites o competició entre nosaltres, fins i tot varem desistir en la idea de tenir un cap visible, tots teníem coses a dir i les decisions sempre es definien per consens, gairebé a l’instant de parlar-ne.

Les personalitats del grup eren múltiples, i en situacions normals ens haurien enxampat al veure de lluny les guspires que engeguen els desacords de mentalitats oposades, però érem presos de la saviesa humanista que ens conferí “l’home”, o així va concloure la xerrada sobre el tema que varem tenir tots plegats.

Era curiós pensar que mentre mig mon es trobava en lluita buscant-nos, nosaltres gaudien d’una societat reduïda però totalment benvinguda. No teníem a penes menjar, l’aigua recollida de les escasses pluges de l’època era pobre, els medis per veure altres parts del mon eren nul·les: confinats a l’exclusió de la societat ens reduïa el radi d’acció a escassos quilometres a la rodona, i els plàstics sobre la terra humida, paper i llapis, estris rudimentaris i roba bruta eren les úniques comoditats de que disposàvem. Tanmateix, mai havíem gaudit d’una felicitat tant aclaparadora. La nit ens regalava l’agradable consol dels estels saludant-nos fent l’ullet incansablement, la lluna fent-nos una companyia d’allò més sincera ens donava la llum suficient per vigilar el nostre reducte, i la naturalesa animal, ens avisava de possibles visitants, alhora que ens donava la tranquil·litat de saber que l’home no era l’únic animal del planeta, a part de l’ajuda energètica que ens oferia la seva vida. Les carícies del vent entre fulles dels arbres, matolls i resta de flota, feien l’homenatge més sentit al silenci, donant al repòs la dosis justa del so de la joiosa calma.

La sortida del sol amb tan lleugera serenor respectant la nostre cohabitació amb l’entorn, semblava entendre els nostres desitjos, afeginte-se en aquella lluita desarmada a favor d’una victòria sense precedents.

La comunitat sotmesa a aquell regal, i no pas a la tortura com qualsevol hauria pensat, havia oblidat per complet el seu aïllament; erem on volíem estar, la pretensió de l’afany de competició constant era un mal record del nostre passat, juntament amb altres desagradables condicionants substituïts per l’aïllament; l’únic fre per al nostre desenvolupament com a essers nobles, o humans, tal i com s’entenia aquesta paraula abans de perdre tot el significat positiu.

En dos mesos varem perdre quatre companys per una banda, i varem guanyar-ne sis més. Aquest succés tràgic quedava relegat a idees purament naturals, era l’injust preu de la nostre civilització, com la pèrdua d’un conill en una família d’aquests per alimentar-nos. Tots érem conscients dels perills d’aquell medi hostil, com qualsevol esser viu. No vol dir que no patíssim la conseqüent tristesa, però allò era la llei de la nostre vida, rés podia guarir aquella ferida, aquella pèrdua, només el consol de que nosaltres com ells, algun dia també moriríem, així que per resignació ens lamentàvem i continuàvem amb la nostre lluita.

A traves de les captures, el nostre palau de sorra i pedra era cada vegada més vulnerable, als militars aquelles troballes podien revelar-los que eren prop d’un cau.

Ens començarem a plantejar la possibilitat d’aconseguir varis amagatalls, sempre endinsant-nos cap al bosc, però en direcció cap a poblacions per aconseguir qualsevol cosa que necessitéssim. El primer cau el manteníem ben amagat, i uns metre més enllà preparàvem un altre fàcil de trobar, creant pistes falses en un intent per marejar la perdiu. Una de tantes tècniques utilitzades per desorientar als militars i buscadors de recompenses.

Preparàvem contínuament caus petits fent-los creure que érem pocs, en direcció oposada al nostre destí, i utilitzant sempre el mateix modus operandi, totalment contrari al que utilitzàvem normalment, obligant-los a seguir pistes falses.

Mentre el nostre poble nòmada assentava relacions cada vegada més solides, segons els escassos diaris robats ens assabentàvem que la guerra es dissipava lentament, i el poble de “l’home” era propietat de molts països a parts diferents, segons el poder de cada país. Havien arribat a un consens, i mica en mica s’hi afegien països nous, amb unes porcions mínimes. En el poble semblava esser destinat confluir tot el mon, convertint-se en la nova seu mundial. Tot i així seguien les bregues per a la informació, i el llegat de l’home encara era una incògnita, i el mateix podem dir del seu cadàver, tot i els rumors de pertànyer als Russos.

Alguns països fent pinya presumien d’una suposada ajuda mútua, però els morts en diferents bàndols demostrava que encara era lluny de ser una realitat.

Els americans fent gala del seu poder era a punt d’obtenir els drets d’imatge per a una pel·lícula, o varies, per a llibres, documentals suposadament supervisats per la comunitat mundial etc.

Tots els documents sobre les investigacions sobre l’home fetes per el mateix poble abans de la guerra, i falsos documents, corrien de ma en ma amb l’única finalitat de guanyar diners. Aquells papers eren la nova divisa de la nostre era. Fins i tot es parlava de fer-los entrar a borsa.

Els diaris en totes les llengües tenien un suplement nou amb informació de l’home, ja que no només eren preses de la persecució militar; el periodisme els feia una dura competència removent cel i terra per trobar informació.

Els grans caps d’estat no tardaren en comprar, tancar o amenaçar diaris d’arreu. Fou un moment tens en les relacions de tots els països, la bogeria col·lectiva s’havia apoderat de tots els estaments, les negociacions anaven de la ma de nous escàndols. Mentre per davant dos politics s’encaixaven les mans, per darrere les ganivetades es succeïen a la par.



VI


No se com quan ni perquè, un poble tant insignificant es convertí en la comunitat mundial més ferma, i en tant sols tres mesos després de dures batalles es varen posar d’acord tots els països per dominar plegats el poble, cosa que dificultà enormement els nostres propòsits.

Mentre es barallaven entre ells, la recerca s’esvaïa un xic però a partir d’aquell instant, els engranatges militars i policials es convertiren el quelcom més seriós, sempre dins de les capacitats dels mateixos. El marge d’error minvava alarmantment, obligant-nos a reforçar les precaucions davant l’allau de vigilants pentinant les zones més apartades de la munió.

Buscant noves formes d’investigació ens enviaren subjectes camuflats en un intent per introduir-se en el nostre reclòs dia a dia.

La nostre societat rica en llibertat espiritual es començà a debilitar quan un d’ells desprès de restar dos dies amb nosaltres; quan instintivament tots plegats convençuts de qui no era, i amb el problema de deixar-lo anar per al risc que allò comportava, topà amb un conflicte moral.

El deixàvem anar simplement?

Dos dies eren pocs, però suficients per engegar a dida la seguretat que tants esforços ens havia costat.

Deixar-lo anar amenaçant-lo? Amb que? Com podíem nosaltres, essers indefensos per convèncer algú de cap possible conseqüència?

Convèncer-lo perquè es sumés al grup?

Allò era inconcebible, no era tocat pel do de “l’home”, i era innegable que cap individu que no hagués conegut “l’home” seria el que érem nosaltres; homes a mig camí entre la terra i la lluna, impotents per aterrar de nou a la terra, però assedegats de vida en la mateixa.

Matar-lo?

Això a dures penes sortia amb forma de veu de cap de nosaltres. Tots hi varem pensar, de la mateixa manera que ens en varem oblidar.

Quina altre sortida teníem? Tancar-lo en una cel·la? Era graciós, posar-lo en una garjola dins de on érem nosaltres engabiats per els seus semblants? Tenia cap sentit? Cometre com ells aquella falta?

Fou el primer error que varem cometre en aquella aventura, però encara ha d’arribar el dia en que algú doni una altre solució més encertada.

A part de morals, l’individu ens portà molts problemes pràctics; no es portava malament, però traginar-lo, fer gàbies noves, alimentar-lo, curar-lo etc, eren traves afegides a la nostre més que precària situació.

Amb el temps s’adaptà correctament tot i no estar d’acord amb molts ideals que compartia el grup. Tot i ser el que nosaltres volíem, varem aprendre a entendre el seu punt de vista sense estar-hi d’acord. A partir d’infinitat d’hores de conversa i amistat ens començarem a confiar. Creiem que el síndrome d’Estocolm faria acte de presencia tard o d’hora, i quant varem creure que s’havia integrat totalment, començaren els privilegis; passejar amb escorta, menjar amb nosaltres fora de la cel·la, caçar conjuntament amb companys del grup etc.

No era com nosaltres, però la seva resignació i el nostre amor el convertiren en un dels nostres, enriquint les converses amb el seu pensament diferent. La reflexió era evident, la contaminació de la lògica començava a envair les nostres ànimes. I el més graciós, teníem un rebel ensucrat en el nostre reducte de rebel·lió contra aquest mon d’homes.

Ens estàvem civilitzant? Quant érem més civilitzats, abans, durant o desprès de la presencia de “l’home”? Quina seguretat tenim de que la manera en que em decidit viure es la correcte? No és igualment egoista enclaustrar-se a fer la nostre indistintament de que no fem mal a ningú? Poder no fem mal a ningú, però estarem deixant de fer el be potser? És la covardia un signe de debilitat? De comoditat en comptes de rebel·lió?

En que ens hem convertit? En plantes a mercè dels herbívors? En animalons dependents de la falta de gana i astúcia d’un depredador més gran?

Fins llavors, dins del reducte semblàvem tenir-ho tot clar, però d’ençà de l’entrada de l’individu, ens començarem a preguntar si no érem res més que unes maquines humanes, programades per conduir les nostres vides cap a un ideal imaginari i fals, que dins d’aquelles parets que semblaven obrir-nos a un nou mon, simplement ens oprimia?

Preguntes i dubtes campaven recloses com i amb nosaltres, donant llum a la foscor més absoluta.



VII


La part espiritual era en conflicte, com part material, a redós de necessitats coartades constantment per els caça recompenses materials i d’ego. Aquella felicitat començaven a prendre forma de vacances ja oblidades, érem en un punt d’inflexió, on la balança es decantava pesarosament cap al bàndol fins llavors prohibit.

En terra de ningú ens trobàrem a l’entrada de la primavera. Semblàvem morts, érem immòbils per el dens tràfic enmig de dos carrils amb un flux continu d’idees amb direccions contraposades, a la vegada que guiats per la necessitat per triar un dels dos corrents.

El grup perdent afinitats s’esquerdà lentament, deixant fluir un cabal immens de raonaments descontrolats, posant com a jutge entre nosaltres el presumpte delinqüent.

Semblava escometre el seu nou paper sense rancors, limitant-se a trobar solucions justes per a tothom, destorbat per l’infatigable poder de l’inexistent veritat absoluta.

Les discussions, cada vegada més violentes acabaren per desfer el grup, formant nous subgrups sense cap cap visible aparent. Amb tot això ningú tenia clar que volia fer, sabien en quin grup quedar-se, però la decisió cabdal era un enigma per a tots.

El nou jutge amb la carta de llibertat en ma, es quedà dubitatiu entre els dos grups, sense saber que fer, ell era l’únic que es debatia entre tres mons, o quatre si contemplem la mort com a un d’ells. Fou el més afortunat, perquè un del segon grup va triar per ell, amb un cop de roc al cap, traient-li la vida a l’únic cervell raonable del moment, engegant una batalla campal on quedaren dissolts els grups, ja que d’un i d’altre sortiren de pressa nous assassins en potencia, assedegats de venjança, mutilant tot intent per frenar-los, mentre un parell entre els quals m’incloc, ens allunyàvem de allí sense cap direcció.

Que fàcil és destriar el que no vols, de la mateixa manera que difícil és saber el que vols.

Tots dos marxàvem en direccions gairebé oposades, girant-nos de tant en tant amb una mirada plena d’una mescla entre melangia i alliberament, però no per gaire temps, ja que en pocs minuts el meu cervell tornava a donar ordres confuses sense pietat.

Aquella zona la coneixia molt be, i sabia on preparar un cau individual per poder pensar tranquil·lament.

Començar de nou, sol, sense eines, sense recolzament de cap tipus, sense un futur esperançador, sense il·lusions que no fossin les de sobreviure, i amb una gana criminal. Fet el cau, em vaig estirar sobre la humitat de la terra acabada de despullar. Tant oblidada com la tenia, em van retornar per uns instants records del inici de la fugida del poble, amb la sensació agredolça del malestar i la reconfortant certesa de la comoditat.

Després de donar-me uns minuts de plaer relatiu entre sensacions, oblidant tot pensament pràctic, vaig rumiar un pla per sortir d’aquell enrenou.



IIX

Els dies següents foren de transició, de reflexions contradictòries, de preguntes sense resposta. Blanc? Negre? Dreta? Esquerra? Riure? Plorar? Viure? Morir? Lluita? Resignació? Cap resposta em complaïa, era enmig d’una emboscada interior,incapaç de sortir-me’n amb la meva, ja que el més difícil de dilucidar era quina era la meva.

Sent pràctic només tenia que decidir el que volia, però ni tant sols això sabia. En aquest punt res em semblava be, ni tant sols correcte, no podia defugir del que ja sabia, em trobava immers en una guerra personal, envoltada d’una altre institucional, que m’allunyava de tot intent de gaudir de la vida. La mort era la solució més fàcil a la vegada que la més covarda, i no estava per cedir davant d’aquell pensament derrotista, feia temps que era en peu de guerra i no em limitaria a abandonar. El cel reclamava la meva pugna cap a un destí, però quin?

Era dins d’un laberint, on em quedaven pocs camins per triar, com podia escollir un o altre desprès del viscut? El mon em queia al damunt, res semblava tenir significat, que volia dir tot allò? Que hi feia jo allí? Quin era el meu lloc enmig d’aquell desgavell d’ideals?

En poc temps la meva opinió del mon havia donat infinitat de tombs, en quedava algun per descobrir? Potser el que la vida em demanava era només sobreviure, habitar entre el descrèdit dels propis pensaments, destriant aquells que no em convenien per més que hi cregués, tornant al punt de partida de tot esser viu; la supervivència.

Aquell era el meu destí? Tenia seriosos dubtes d’encaminar-me cap aquell mon, no seria com tirar enrere? No era de allí don m’allunyava feia tant poc temps? Però el més trist, tenia cap altre sortida? El cap em fumejava com mai, la lluita interna a la que era sotmès m’impedia moure, restant en el cau tres dies seguits, sense dormir, menjar o cap altre cosa que no fos la de buscar la manera de sortir d’aquell dilema.

Cansat de tot i començant a dependre de la part més animal que em dominava, la supervivència parlà per a mi, conduint-me cap a una direcció molt clara; la practicitat de l’esser.

Tenia que reaccionar o em moriria pensant, abans que de gana tot i que aquesta feia acte de presencia em forma de foc i mareig minut rere minut en la desolació més aclaparadora de l’humit cau on em trobava:

Rendir-me a l’estat era l’últim recurs. Vagar sol per les muntanyes amagant-me dels militars, els policies i els caça recompenses, sumat a la possible trobada d’algun ex company esquizofrènic no era gaire alentidor. Volia tornar a la societat però semblava impossible. Punt per punt:

Com em poden reconèixer, per la cara? El d.n.i? Totes dues coses transformables però com?

Primer necessitava roba militar, per passar inadvertit i desprès ja veuríem.

Per afrontar el nou repte tenia que ser prop de la ciutat, els militars en el bosc anaven d’incògnit, l’únic lloc on podia trobar uniformes era enmig dels pobles o ciutats, custodiats per infinitat de cartells amb les cares dels fugitius com jo.

Feia temps que no tenia noticies de l’exterior, no sabia com havien canviat les coses, potser era impossible acostar-se a la urbe sense fer saltar unes alarmes. Eren capaços de posar chips a tot esser vivent per trobar els que no en tenien?

El nostre invitat d’honor al cau era mort, podria d’esquarterar-lo en busca d’algun aparell.

No me’n sabia venir, m’estava plantejant aquella barbàrie?

Crec que després de tres nits sense dormir, vaig embogí una mica, parlant sol amb una mirada obstinada, sense cap mena de moral ni humanitat, només volia fugir d’aquell horror, i si feia falta crearia un horror superior per sortir de allí.

–Rés, em jugaré l’ultima carta, aniré a per un militar, l’estaborniré i em quedaré la seva roba passi el que passi, però....hauria de desfer-me del cos. No em podria permetre que al reanimar-se despullat expliques el que l’hi havia passat.

–No se’n parli més, el mataré i amagaré el cos en el cau. La seva desaparició em donarà poc temps per aconseguir un lloc on viure, on amagar-me, abans no busquin l’uniforme, segur que van numerats.

–Merda, merda! Que fotré ara? Tinc que sortir-me’n, fabricaré un ganivet de fusta i l’hi clavaré en el coll sense miraments, si fa falta repetides vegades fins que es dessagni com un porc!

Recordo aquestes paraules com si fos ahir, i no me’n penedeixo, estava fora de control.

Com ja sabeu mai vaig arribar a clavar el ganivet, però en aquell moment era l’únic que desitjava, era l’únic que m’interessava, però després de sentir un cop ben fort al cap, suposo que vaig quedar inconscient a escassos metres del militar, i això és tot el que els puc dir, em poden torturar fins l’infinit com ja han fet, però no trauran rés més de mi, a no ser que siguin mentides per callar l’agonia.

–Be, ho han apuntat tot? Està gravat? Guàrdies! Torneu-lo a la cel·la, donem-li dos dies de repòs i continuarà cantant més relaxadament, necessitem saber el màxim possible, és l’últim de la llista, i és l’únic que encara sobreviu, es podria dir que el que no surti d’aquesta desfeta humana no serà rés nou.


IX

L’avi sempre acabava (com si s’hagués oblidat del més important) afegint en l’últim moment, que l’escriptor solia fer menció d’un paper que trobà el pagès al obrir la capsa, que plegat per la meitat podia recordar les tapes d’un llibre, però que l’utilitzà per encendre la llar aquella mateixa nit. Això si, comentà el pagès que hi havia una sola ratlla escrita, una frase que com va dir ell, no tenia cap sentit.

El pagès de llegir en sabia ben poc, però l’escriptor no va poder estar-se d’incorporar aquelles paraules:

“Per a tots els que sou enmig de tot”