Aquí estem, jo i el meu amic Insomni gaudint del despertar del dia.
El camió de les escombraries fa estona que es passeja i que be que s’expressen els ocells de bon mati, tot i no entendre’ls.
Escolto les passes de dos homes que es creuen i me’ls imagino a tots dos abrigats fins les celles, passant l’un davant l’altre sense ni tant sols mirar-se.
Les persianes badallen mentre estiren els seus membres encarcarats.
Una moto de 49 cms cúbics amb la veu rogallosa em comenta que marxa!
Un sonor gargall allisa la gola d’un home coix. Que més pot generar aquestes petjades tant descompensades?
Mitel! El camió de les escombraries s'ha deixat quelcom. O torna per a saludar-me?
Portes i finestres toregen de nou la llum del fresc dia.
El so del dilatant gemec de l’edifici fa palesa la càlida temperatura de l’exterior fins fa poc d’allò mes gèlida.
Un cotxe aparca ben be davant la porta i en surten quatre peus mandrosos que de manera sincopada incorporen la base rítmica a la música del mati. Un gat que reclama qui sap que fa de guitarra solista. El ventilador de l’ordinador també se’n recorda de donar-me el bon dia, mentre fa més evolvent la melodia. Ara és el torn d'un violi desafinat simulat per la corretja de l'alternador d'un auto sense casa, que al deixar de sonar dona pas a l’apnea d’un carburador glaçat. Quina meravella tot i ser al llindar de la mort varies vegades!
El container del vidre, el del plàstic i el del rebuig alternen sense ordre les seves tonades particulars, que sense cap ritme aparent lliguen la cançó de manera inquietant.
Com de costum son varies les escombres que raspallen les dents de les aceres, amb el compàs i la subtilesa d’unes maraques de gra fi.
El campanar em recorda que ja son les vuit, marcant el punt d’inflexió en la tonada, mentre el so d’unes rodetes, entra inapreciable repicant incisivament el tramat de les rajoles, augmentant el volum de manera fastuosa, fins fer-se l’amo del moment. El repicar m’allunya de la musica, derivant l’imaginari cap a zones no menys agradables. Marxa de viatge? El primer so de les vacances! És una dona, no hi ha dubte.
Si si, segurament una dona gran amb un carret de la compra direcció al mercat, però m’ha fet il·lusió imaginar-me com algú amb l’inquiet caminar volava fins l’aeroport. El pas del viatger és mes agut, la planta del peu dret no acaricia suament el carrer, el palmeja violentament cedint ràpidament el torn al seu germà esquerre.
Mira! Que canta aquest tarat? Quin despertar! Aquest si que dorm pla!
El so ferm i sord dels diaris visita les papereries, com cada mati.
Que em manté tant despert? La tercera pel·lícula aconseguirà adormir-me? Val la pena sabent l’hora que es? Odio aquest moment. El moment clau:
-Dormir ara vol dir perdre el mati.
-No dormir significa perdre el cap.
Després del reguitzell de plors es dorm de conya eh bandida?
El plor elimina la tensió, mitjançant les llàgrimes? O és el moment just abans d’explotar el llagrimall que ja ens desfem d’allò que ens entristeix, que ens neguiteja?
El proper dia que plori guardaré les llàgrimes. I un dia que estigui apagat(com ho estaré dema) m’empassaré el fluid. Si no vaig errat l’essència del neguit ha de ser allí no?
Que passarà? Ploraré? Em posaré nerviós? Res?
Qui sap, queda pendent.
Un altre auto que s’atura davant l’edifici amb el motor en marxa, fa vibrar els vidres de casa de manera monòtona.
El veí de dalt remena trastos a la cuina. No tardaré gaire en escoltar l’ascensor fent el seu primer viatge del dia.
Més persianes, més portes i més finestres, el tentinegi d’unes claus fredes, el rugir tremolos dels motors despertant-se, el fregar de les rodes amb l’asfalt i el balanci de les reixes del clavegueram també per culpa de les rodes, les passes amb pressa i les que surten amb temps, els tacons martellejants, les botes ensopides, les bambes silencioses, les sabates fermes i els botins vergonyosos, el trinar i l’aleteig entre els arbres dels ocells, comentaris adormits, avorrits, de rigor, col·loquials, d’amistat i els de compromís, crits ben desperts, apagats, delirants, inquisidors i els cerimoniosos, tos matinera, tos sorda, tos raspada, tos crònica i alguna malaltissa omplen els carrers, la plaça, les llars i com no el meu despatx.
Tot cobert pel tel dels crits de les gavines que fent de les seves, se’n riuen de mi al ritme de l’heroïna; ha!...ha!...ha!...
No hay comentarios:
Publicar un comentario