MANELET DELS FLOTADORS

Bressada tendrament pel sedant oneig, l’ombra negre pel potent contrallum fou l’ultima imatge d’aquest ésser indefinit.

Com el vaig sentir dir una vegada; un flotador no és com un cotxe que el canvies quan és vell, simplement és ell qui et canvia....

Em vaig topar amb ell per primera vegada fa un any i dotze mesos; quan enmig de la bulliciosa papereria on fullejava una revista, una veu característica acompanyada d’una frase desconcertant, m’obligà a tombar la mirada.

Amb una tranquil·litat desbaratada, una veu de criatura amb angines, una vestimenta ambigua i un posat de presentador de noticies retirat; demanava a la dependenta en to rigorós, si podia ensenyar-li tots els models de flotadors de la botiga.

Col·lapsada per la feina com estava la noia, el contestà per inèrcia apuntant amb el dit petit de la ma dreta mentre amb la resta sostenia varies llibretes d’anelles, que en aquella revista de tendències regalaven una pilota inflable amb encertats colors per a la moda d’aquell estiu. Interessada pel tema afegí uns retrets pel que fa a les dimensions, que com ve deia, eren exagerades per a fer de coixí, però insuficients per a fer la croqueta amb nens majors de cinc anys.

En Manelet, posseït per la mirada flotà cap a la secció de revistes, donant abans les gràcies al coet humà convertida en una bola de Pinball; rebotant incessantment dins les quatre parets del mostrador.

Alçà la revista en qüestió, rebassà curosament l’obertura del plàstic que contenia la pilota, s’acostà el plasticós regal a escassos centímetres del nariu dret i el flairà, mentre que amb els ulls clucs les parpelles vibraven al compàs de les orelles.

Amb menys de cinc segons en tingué prou per rebutjar l’oferta, llençant revista i pilota com si d’una javelina es tractés en la direcció que li oferia més recorregut en aquell espai.

El benhumorat destí, acabà amb l’ordenada fins llavors secció de best sellers, que apilats en precari equilibri per emfatitzar(o això vaig pensar) la fragilitat de les seves paraules, caigueren un a un dins les papereres que s’exhibien pel terra, creant una imatge impagable digne d’una instal·lació del MOMA Museum.

Amb un sonor i molest adéu i caminant lateralment sortí de la botiga, fent una volta sobre el seu mateix eix quant era sota del marc de la porta, per tot seguit enfilà cap a la banda de mar.

El terrabastall creat per l’inexplicable llançament, relegà gran part dels assistents a una postura ben molesta, ja que impedits per l’espant, només giraren el cap cap els esdeveniments. Una gran amant dels safareigs morí al instant al trencar-se el coll, i sis persones amb problemes cervicals foren ateses per metges en practiques, tot i tenir constància de la seva bona recuperació posterior. Una segueix de baixa(tres anys més tard), tanmateix en el poble, és de sobres coneguda la seva infalible picaresca en l’art de l’escaqueig. Qualitat que la seva filla ha heretat amb no menys perícia, i amb la qual segueix vivint de l’estat gràcies a una depressió, suposadament generada pel malestar que li comporta el fet de veure la seva mare en un estat d’invalidesa crònica.

He de reconèixer, que en el moment vaig quedar gratament sorprès pel rampell de l’home, i al sortir a la seva recerca vaig robar inconscientment la revista que en aquells moments fullejava. Per cert, mai sabré del cert que em dugué a escrutar aquella revista, ja que el macramé no m’interessa, tot i que em sap greu haver llençat com si em cremes a les mans tal compendi de colors uns metres més enllà, ja que era l’únic record físic que he tingut mai d’en Manelet.

Pentinant la zona amb la mirada em quedà clar que s’havia esfumat, i despistat e indignat vaig anar a prendre un refresc a la terrassa més cara, sense adonar-me que a demés era l’única que no tocava el sol.

No gaire menys curiós fou el segon encontre amb l’estrany ésser en qüestió.

El banc, poc freqüentat pels meus humils estalvis, fou l’escenari de l’inestable nova exhibició a que ens sotmetí en Manelet.

Jo era fent cua davant tres mostradors, dels quals com de costum només era habitat un d’ells, creant una cua de mal digerir.

Amb el zigzaguejar d’un esquiador expert, en Manelet, ajudat per uns copets a l’espatlla contraria al seus moviments, avançava posicions sense demora, fins quedar davant meu, fent-me dubtar de que el que hi havia fins aquell moment davant meu era un ficus mal podat a la vegada que pitjor alimentat, deducció gens brillant a resultes del seu inexistent color verd en les fulles, tot i ser de plàstic.

L’atengué un home semi transparent, amb una camisa a ratlles impecablement planxada i amb una cortina d’esclarissats cabells repartits uniformement de dreta a esquerra, agrupats en files de vint pels(aproximadament), donant la sensació de portar al cap una pinta desfeta pel calor que provoca l’ impotència de no poder treballar amb bermudes i samarretes florescents en un banc(ja podeu respirar, ho sento per la llargària de la frase).

Un “bondiaquedessitja” semblà sortir de la maquina de contar bitlles, i en Manelet, amb la seguretat innata d’un foll, demanà novament si podia veure tots els models de flotadors existents a la botiga, afegint aquest cop, que l’idea d’examinar els catàlegs tampoc l’amoïnaria gaire.

L’expressió del treballador, absent de sorpresa em descol·locà, i la maquina de contar bitllets li prengué la paraula mentre ell somreia, informant en Miquelet de la sort que tenia al acudir aquell mateix dia, en que al obrir un compte durant aquell precís mes, la casa tindria el gust d’oferir-li gratuïtament un matalàs de platja amb el logo del banc ocupant absolutament tot el volum del que disposava l’obsequi inflable.

No se si fou l’imatge del matalàs en el prospecte el que m’encongí, o que el mateix el va fer créixer a ell, però de ben segur que la visió de l’esfera del rellotge que completava el tres en ratlla que formàvem amb en Manelet i jo, quedà reduït a tres quarts(de quatre).

Com no, en Manelet demanà si podia veure el present, que tres segons més tard restava planxat sobre del mostrador, rebent incessants passades de les formoses planxes que conformaven les mans de l’immaculat treballador.

Una glopada de plàstic en estat gasos assaltà les meves fosses nassals, quant amb uns moviments encertadíssims, en Manelet es va desfer de la junta que soldava ambdues parets del plàstic que embolcallaven el matalàs.

El mateix procedir de la papereria acostà el matalàs al nas del nostre amic.

Tot i tardar un segon més que en l’anterior flairada, el final fou el mateix; prospecte, matalàs i embolcall volaren – en aquest cas a mode de bumerang – esquivant deliciosament amb una paràbola molt neta una columna, fins aterrar amb l’elegància i precisió idònies per a fer saltar tota la banca que en paquets de tot tipus de bitllets i monedes d’igual alçada eren allí apilats. Molt encertat, l’atzar diposità la tant preuada desfeta dins dues capses de cartró, que abandonades romanien en un dels típics mal escombrats racons de tot espai habitable, i que segons després sostenien dos treballadors del banc, agenollats a terra com dos pidolaires donant gracies a deu per la generositat dels vianants.

No està de més dir – tot i no saber-ho del cert – que la diagonal dreta oferia un recorregut imperceptiblement de més recorregut que el triat per en Manelet, però mai l’hi tindria en compte és clar...

Aquest cop – i em dol dir-ho – no vaig veure si en Manelet giravoltava sota el marc de la porta, ja que quedava fora de la meva visió, i l’oferta de la coberteria del vintè aniversari del Monopoly caducava aquell mateix dia.

Dos mesos llargs separaren del segon el tercer encontre amb el llançador implacable d’objectes inflables sense aire.

La visió d’en Miquelet entrant en una botiga d’inexistent especialització, m’alegrà al moment. Allí hi podies trobar des de rulls de fil de cotó fins a tasses plenes de pols d’en Naranjito.

L’infinitat de cossos inflables que flanquejaven la porta evidenciaven un previsible triomf per en Manelet.

Quant gran fou la meva sorpresa, al escoltar que el que demanava al inflat botiguer no era res més que una caixa d’aspirines.

Indignat, el vaig perseguir a fi de treure l’entrellat de tot plegat.

Amb un caminar esbiaixat, marcava diagonals poc accentuades, fregant i rebotant amb les parets a mode de bola de billar de bandes, sense cap destinació aparent, fins que dues hores més tard, el punt amb que li tocava rebotre, coincidia plenament amb la porta d’una pastisseria, en la qual s’introduí netament, perseguit per a mi uns segons més tard, sense perdre detall de la conversa posterior amb les dependentes:

- Em podria mostrar tots els flotadors de que disposi? O els catàlegs de la nova temporada? També acceptaria de bon grat informació sobre altres establiments d’aquestes característiques on pogués trobar el flotador que millor m’escaigui –proferí abans de ser saludat per cap de les dues germanes que regentaven la pastisseria, que al sentir la ridícula demanda esclataren a riure.

- Perdoni? Deixà anar un minut més tard mentre s’assecava les llàgrimes la dependenta amb les ungles més curtes, dominant-se forçant l’auto control fins a límits inhumans.

- No voldria pas un tortell de nata? –afegí maliciosament la que tenia els peus més plans entre sanglots i esbufegades.

- El podria veure? –demana impertèrrit aquell misteri d’home.

Les dues dependentes envaïdes pel desconcert, es miraren i accediren a mostrar-li mentre posaven cara de pasta de full.

En Manelet, com un cambrer alçant la safata, flairà el tortell poc més de sis segons, separà dels ulls uns centímetres el tortell regulant el cristal·lí per enfocar-lo, i dubitatiu assentí amb el cap, el mossegà compulsivament, feu una ganyota evidenciant una total desaprovació i el llençà com un frisby col·locant-lo a mode de corona en el cap del bust del fundador de la pastisseria, que presenciava els esdeveniments des de la cantonada més allunyada del local.

Tothom coneixia la desagradable però dolça historia sobre la mort per sobredosis de nata de l’avi pastisser, i aquella corona d’espines lletoses fou el millor acudit que algú pogué fer sobre tal tragèdia.

Amb un neutral “adéu i gracies” s’allunyà l’home, mentre jo pagava els desperfectes en un intent per a fer entendre a les netes del santificat pastisser, que aquell home no hi era tot.

Així vaig perdre-li la pista aquella tarda, confinant-me un cop més a l’impotència del desconeixement.

Dos mesos i un casament avorrit més tard, casualitats de la vida, per quarta i última vegada m’acostaren a l’odissea d’en Manelet.

Se’l veia desmillorat, la seva fins llavors generosa cara, havia esdevingut angulosa, tendint al blanc blavós del gel. Enmig de la barba revolucionada s’intuïen uns llavis inflats i morats com el flotador que amb tant afany perseguia. Els dos laterals totalment desgastats i tacats de la roba, em recordaren el successiu rebotar que el guiava. L’americana de pana marró, fruit del desgast onejava com la seda, i els pantalons d’un negre pàl·lid es movien pesarosos, com a des temps de les cames, donant testimoni del seu esgotament.

L’electricitat que el movia en el passat restava latent, només perceptible en l’acompanyant va i ve de braços al caminar, però les seves mans....

Les llàgrimes s’escolen sense remei quan penso en aquelles mans. Inflades a base de sang sense retorn, cremades pel sol i poblades d’esfereïdores esquerdes resseguides amb sang resseca. Les puntes dels dits, morats al punt de gangrena, eren a un pas d’explotar, i les ungles demanaven saltar al buit en un atac col·lectiu de suïcidi.

Semblava que parles sol, fins que un mecànic aparegué de sota un cotxe amb les mans greixoses, amb una eina en una ma, una cigarreta no menys llefiscosa entre la comissura dels llavis rodolant a banda i banda, i l’altre ma recol·locant-se la seva valuosa aportació a l’escassa natalitat espanyola.

En Manelet seguia amb el discurs, mentre el sospesador de boles, flexionant les cames i escopint a traves de l’espai buit que li cedia als llavis la burilla plena de cendra circense, com tot mecànic professional, segui la seva ruta sense immutar-se.

La veu d’en Manelet s’apagava per moments, pregant per una intervenció divina. I com no, vaig cridar l’atenció del mecànic repetidament, fins que sense abandonar les seves parts i amb la mirada perduda, recalcà en el fet de que no era sol en el mon, que altres essers vius habitaven aquell espai ple de vehicles esguerrats i olis cremats.

Vaig cedir la paraula a la desfeta humana, que procedí amb el seu discurs qüestionador en busca del flotador perfecte.

Com per art de màgia una nova, impol·luta i encesa cigarreta rebia incessants xuclades dels(segurament)ennegrits pulmons de l’home impàvid, que inexpressiu escoltava a en Manelet, fent sonar el mono abans blau de treball en un intent per mitigar les picors del seu anus(suposadament)humit, per l’excés de ventositats liquides, guanyades a pols a base de la saturació de greixos que oferia el bar del costat.

Sons inescrutables fintaven la cigarreta movedissa sense aconseguir fer-la caure, però en qüestió de segons un neumàtic desgastat només per l’extrem, rodolà fins topar amb les cames adormides d’en Manelet, que al despertar-se tremolaren com una fulla de plàstic.

L’olor que emanava del neumàtic va estalviar la levitació forçosa per a la cata de rigor.

Un somriure mai vist, donà per assentat que havia trobat el flotador dels seus somnis. Dues llàgrimes patinaren per les galtes fins que el canto viu dels pòmuls les tallaren per precipitar-les als seus respectius peus, mostrant el color real de les sabates uns segons, fins que el cuir s’empassà aquell tresor ple de vida amb el conseqüent eructe de plaer.

Aquella escena em deixà estorat, palplantat, corprès i esmaperdut, impedint-me reaccionar en l’ajuda d’en Manelet per recollir el seu tresor.

L’esquena encarcarada d’en Manelet es negava a plegar-se per recollir aquell be de deu, i les cames ploraven només de pensar en una flexió. Quina angunia els udols d’aquelles cames, ni tant sols a les matances del porc s’escolten xiscles tant angoixants!

L’únic recurs que li quedava era el dels braços, que amb un angle de 40 graus amb el tronc, intentaven arribar al neumàtic sense gaire sort, ja que els separaven deu centímetres molt malparits. Com l’Uri Geller, intentà tancant els ulls superant mentalment aquella distancia, però el neumàtic no es bellugà ni un mil·límetre, cosa que si va fer el braç al dislocar-se-li l’espatlla. Un dolor suficient per tocar el cel al palpar la goma polsosa l’envaí. La seva expressiva cara com tot humà en el moment culminant del coit, reflectia el compensat equilibri entre dolor i plaer.

Va prémer amb força el neumàtic, fent petar totes i cada una de les articulacions dels dits que grinyolaven per la falta d’oli, les putes dels dits vessaren sang coagulada, pus i altres líquids indefinits per sobre la goma donant-li un caire més “racing” si cap, i no se com, aconseguí aixecar-lo un pam, i ràpidament, amb el braç bo(és un dir) l’empaità com si fos una pilota en l’últim segon d’una final de beisbol.

Ja era en el seu poder i ningú ni res podria arrabassar-li el preuat trofeu.

Envaït per l’incommensurable delit, encegat de plaer, gaudint amb el frec del neumàtic amb el seu cos, caminà cap a la sortida.

Sense gaire previsió, un jove aparentment sord, havia aparcat momentàniament el seu vehicle verge de pols, barrant la sortida del taller, fent vibrar la carrosseria a través d’uns bafles amb ganes de brega, mitjançant percussions repetitives fins l’infinit, i ajudades per tota mena d’innocents sons electrònics vuitanteros de mal suportar.

Com els gossos de peluix amb piles, en Manelet rebotava amb la porta del cotxe, girava 360 graus, xocava, girava 360 graus, topava, 360 graus més, col·lisionava, i així durant cinc minuts sota el marc de la porta del taller, deixant unes roderes sagnants al vell mig de la porta del cotxe. El sord, que no era mut, al veure les agressions a que era sotmès el seu amor, en una lluita per a superar els decibels dels altaveus, quedà sense veu, relegant als punys a continuar la comunicació amb en Manelet, el qual seguia girant sota el marc de la porta, això si, a una velocitat superior gràcies a l’energia desmesurada procedent dels braços del sord des de sobre l’auto. En un moment, al advertir les ratllades que ell mateix havia fet en el seu estimat vehicle, encrespat amb si mateix, els seus punys canviaren de rumb fins topar amb la seva pròpia cara quedant estabornit allí mateix.

En Manelet seguia girant i emanant sang pel nas com un aspersor sense pressió. Jo vaig despertar de la letargia a la que estava sotmès, vaig saltar per sobre del capo del cotxe exagerant la pressió sobre la planxa, m’introduí en el vehicle, vaig alliberar la sortida tot raspant el lateral contra la paret(si, no me’n vaig poder estar..), i vaig deixar el cotxe i l’amo sobre el sostre, aparcats uns metres mes enllà.

Les cames d’en Manelet amb una energia renovada el guiaven sense fre, i com les rates darrere el flautista de Hamelin jo el seguia encisat.

En pocs minuts caminàvem per la sorra de la platja. Deixà caure el neumàtic sense deixar de caminar, i amb una carícia especialment bonica feu rodolar el flotador en direcció a l’aigua, amb la velocitat constant del seu caminar, mentre es desfeia de la seva roba quedant totalment nu a menys d’un metre de l’aigua.

El neumàtic al topar amb l’aigua es volcà, i amb un salt enlluernador, en Manelet s’escolà pel buit del cercle sense tocar bores fins deixar per sota les aixelles la seva joia.

Quin somriure. Per segona vegada aquell home em va fer plorar. S’havia endollat al mar mitjançant el neumàtic, la seva cara radiava jovialitat, el seu somriure feia dansar les gavines per sobre el seu cap, i els peixos agafats per les aletes feien rotllana al seu voltant mentre escopien aigua salada com una font.

El sol tenyia de plata el mar, convertint en Manelet en una silueta negre cada vegada més petita.

Alguna força desconeguda el portava mar endins, sense presa, gronxant-lo carinyosament durant tot el trajecte, fins que la meva vista el fusionà amb l’horitzó.

La claror del nou dia tintava el mar amb daurats de bijuteria, i jo seguia esperant el que de ben segur sabia que no succeiria. Les picades dels mosquits donaven feina a les deu ungles de les meves mans i a set o vuit(no ho recordo exactament) dels peus.

Va home, anem a fer un cafè amb llet, que el repartidor de Donuts estarà al caure em vaig dir.